LA MENTALITAT MEDIEVAL EN EL CONTEXT DE L'ÈPOCA DE FORMACIÓ DE LA COMARCA DE LA SEGARRA

- Francesc Xavier RIVERA, Historiador

Som a les Ivorres, tot i que soc conscient de què aquesta expressió avui és ja anacrònica.

Deixeu-me i deixeu-vos seduir per les paraules. Presteu-les atenció. Deixeu-vos fascinar. Les paraules que utilitzem les persones no són gratuïtes, els conceptes històrics tampoc. En aquest precís moment jo també les utilitzo de manera intencionada. Us convido a que us fixeu, no sols avui sinó sempre, en la manera com en un moment determinat la gent d'un país ha denominat les partides, les coses, les institucions, les mateixes persones... Estic segur que us sorprendrà molt gratament fer aquest esforç d'observació i d'interpretació.

Ivorra és avui una. Ivorra és un topònim que els estudiosos ens diuen que és, probablement, d'origen pre-romà. Altres, més agosarats, vinculen aquest topònim amb el terme basc "ibai", que vol dir riu, per tant ja tenim una arrel ibero-basca. D'altres parlen d'arrels islàmiques (al- 'ibúra), per mi especialment suggerents sobretot després d'haver vist en una fotografia antiga les filades d'encofrat de morter que presentava anys enrera la torre d'Ivorra, detall que ha portat alguns investigadors a emparentar aquesta particularitat amb els sistemes de construcció andalusins (com encara es pot veure avui a la de Lloberola), datant-les en aquest supòsit, al segle X. Estem parlant, en definitiva, pel que fa al nostre topònim, d'un indret relacionat amb "ribes", "valls", "guals", llocs a tocar d'algun curs d'aigua. Vosaltres, que coneixeu millor que jo, i probablement millor que molts lingüistes el vostre poble, sabreu fins on poden tenir o no raó.

Ivorres, plural; com Oluges, plural. Les Oluges, la sobirana i la jussana. Ivorres, dues: la del castell (la que en podríem dir la sobirana), i la del santuari (la jussana). Ivorres, plural: dos nuclis, dues parròquies, dues advocacions.

Una altra paraula que acabo d'emprar: "parròquia". Aquest terme, avui d'ús tan generalitzat té l'origen a l'alta edat mitjana. No és l'edifici de l'església, no és només un grup de fidels; és un grup de gent que hi viu al seu redós, una sumària organització de gent. En aquella època era "una manera d'organitzar el territori", la parròquia era "la unitat administrativa eclesiàstica més reduïda", el marc des d'on es cobraven els delmes (permeteu-me que us recordi que a Andorra, un país d'arrels clarament altmedievals, conserva encara aquest nom per referir-se al comú del poble: la parròquia d'Ordino, per exemple, per referir-se a una unitat d'organització civil, política).

Les advocacions, tampoc no són casuals. A Ivorra, la parròquia del castell, la de la Ivorra sobirana, es dedica a Sant Cugat (un sant local, un costum aquest de posar sants locals com a patrons, que és d'època visigòtica, com podria haver estat dedicada a Eulàlia, Leocàdia, Feliu, Vicenç, Fructuós o Fruitós, etc..). A baix, es dedica a Santa Maria, una advocació dels primers segles medievals, com hauria pogut estar dedicada als apòstols, o al Salvador.

La parròquia, amb la seva església (no confondre parròquia amb església), el seu cementiri, la rectoria i, atenció!, la sagrera: o espai radial de trenta passes comptades a partir de l'església parroquial, un espai de protecció, inviolable, davant de la violència i les agressions feudals (Acabo d'assabentar-me fa uns moments, de que la sala on ens trobem s'alça sobre l'antic cementiri, i per tant espai de sagrera de la primitiva església de Sant Cugat). Perquè l'alta edat mitjana va ser una època clarament violenta: la violència exercida pels senyors, la opressió del dèbil, del petit, del pagès, els abusos, la mort, el baix rendiment del treball pagès, la fam, la pesta, la pobresa, la caritat,...de vegades les secades,.. els terratrèmols, documentats també a la Segarra al segle XV...

Acabo aquest primer apartat intentant fer-vos travessar aquest pont imaginari de les paraules, que ens porten al coneixement, i d'aquí a l'estima d'allò que tenim de més proper, de més nostre i que, si no hi parem atenció, ens arrisquem de perdre entre la nostra ignorància.

Com veieu cal filar prim, cal intentar entendre els conceptes cabdalment, cal interpretar la història en la clau de cada època. Partint de la base de que la societat medieval és cristiana per definició, us posaré un exemple: qui són, a l'alta edat mitjana, les dignitats eclesiàstiques, les jerarquies, els que regeixen els destins dels bisbats, de l'Església - institució?. Doncs, és ben conegut que surten d'entre la noblesa, dels llinatges feudals poderosos, són feudals, són guerrers, tenen afanys temporals. Com entendre, si no, que el bisbe de la diòcesi d'Urgell (a la qual pertanyia Ivorra en aquest moment), Ermengol, estigui conquerint aquestes contrades (el terme de Guissona) entre el 1020 i el 1024 ?, si no és perquè és un feudal que devia el seu nomenament com a bisbe al comte?.. La seva obra política, és cert, va tenir molt a veure amb el relatiu buit de poder a l'Urgell, amb la minoria d'Ermengol II el Peregrí (1010-1039), els tutors del qual van ser els comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda. A més, en virtut del seu nomenament per aquell (el bisbe) li devia fidelitat. El cert és que, arran de la seva obra repobladora a la conca del Llobregós, es va estructurar el domini episcopal fins a la liquidació del règim senyorial al segle XIX. Tornaré a insistir en la figura del bisbe de la diòcesi d'Urgell.

Per explicar més detalladament això que acabo de comentar, s'ha de dir que l'Església catalana, al segle XI, depèn canònicament del metropolità de Narbona i políticament dels comtes catalans que, ja des del segle X, disposaven lliurement de la elecció i investidura dels prelats. Aquest nomenaments, com és de suposar, implicaven poder econòmic i polític, per tant era lògic que recaiguessin en membres de les principals famílies.

Ermengol, futur bisbe d'Urgell, neix a la família vescomtal de Conflent, i hereva una situació de feudalització de l'església (paral·lela a la de la mateixa societat) pactada entre el seu oncle el bisbe Sal.la amb el comte Ermengol I, en virtut de la qual es garantiria la continuïtat de la dignitat episcopal dins la família dels vescomtes de Conflent: els comtes es poden considerar els autèntics amos dels bisbats i dels càrrecs eclesiàstics més rellevants, disposen del nomenament i de la investidura dels prelats i es fan oferir un donatiu, per part dels beneficiaris, que s'adigui amb la importància del càrrec (el bisbe jurava fidelitat al comte i li feia entrega d'una quantitat en diner: aquest és el cas del nomenament del bisbe Ermengol, que atorga 250 pensas en dos terminis) : aquesta practica era simoníaca, quelcom no massa net, però es guardaven les formes i es conservaven les pràctiques ancestrals i canòniques.

Dins la feudalització de l'Església i de la mateixa societat, el bisbe Ermengol jurà fidelitat a Guifré II de Cerdanya (entre 1010-1020), i la rebé d'altres, entre els quals del comte Ramon Borrell I de Barcelona (entre el 1010-1017), així com (va rebre) la promesa de "auxili i consell" del jove Ermengol I d'Urgell..

Tanmateix, el 1010, el bisbe Ermengol es proposa (sota influència directa o indirecta de Cluny) reformar la vida canonical urgellenca, seguint la regla aquisgranesa, atès que havia estat desvirtuada per "homes diabòlics, sobretot alguns prínceps, que com llops rapaços i insaciables, laceraren a mossegades aquesta santa institució sense cap mena de temor": els canonges de Santa Maria d'Urgell menaran una vida en comú (refectori i dormitori) i faran de l'oració, la pregària, el culte diví i l'atenció a la feligresia els objectius primordials de la seva existència. El motivava el desig d'eliminar de la diòcesi tant el nicolaisme com la simonia. En definitiva, era palès que entre els canonges era compatible la pràctica de les virtuts evangèliques amb un sistema de vida molt menys rigorós que el monàstic (i que el bisbe Ermengol es disposava a corregir): l'ús de vestits de lli, alimentació suficient, l'administració de béns i rendes vinculats als diversos càrrecs canonicals o, fins i tot, la gestió i gaudi d'un ampli patrimoni personal, sovint heretat de la família.

Per tant, la relació és clara: l'Església participava manifestament dels assumptes i poders temporals. Els mateixos reis francs, ja al segle XI, concedeixen diplomes d'immunitat a l'Església. Això és un clar precedent del costum de sobirans i comtes de concedir drets i serveis a l'església i als eclesiàstics. Per tant, aquests no coneixen límits, fins i tot abasten el domini militar (es constitueixen en uns senyorius feudals més - i sovint els qui imposen condicions més dures als pagesos que hi viuen -. La seva influència a la vida política i a les institucions del país, d'ençà el segle X, és més que evident. Defensen no sols els interessos i privilegis de l'Església sinó també la tradició, la defensa de la legalitat i de l'autoritat representada pels comtes: per tant, era lògic que col·laboressin a defensar el país davant l'amenaça constant del veí musulmà. (En realitat, els eclesiàstics -bisbes i abats-, en formar part de la societat feudal i rebre de mans de les autoritats laiques, els feus pels quals prestaven homenatge a aquesta autoritat comtal/baronial, de la qual passaven a ser els seus vassalls, i per la qual eren investits, i a més, pel mateix fet suara explicat de traficar amb els feus (simonia) , alguns cops en favor de clergues de dubtosa moralitat (casats o en concubinatge: nicolaisme) contribuïen a sentar les bases de futurs descontents i tensions, allunyant-se així de la vocació evangèlica basada en la caritat i l'amor a la pobresa)

L'alt clergat, a més, administrava justícia (a les terres pròpies i a les alienes), en causes que li afectaven com a les que no. Cal recordar aquí que d'ença el primer terç del segle XI, els jutges comencen a perfilar-se com menys independents i objectius- sovint són comprats o subornats- en mig d'una societat en creixement econòmic i multiplicació de conflictes. Al territori català els jutges eren nomenats pel comte, ja fos per causes concretes o per a determinat territori. Amb tot, a l'Urgell com arreu, hi havia jutges laics i eclesiàstics que vivien a l'entorn del bisbe, i eren controlats per aquest, d'acord amb la llei goda que, a més, feia del bisbe el jutge de jutges. A la segona meitat del segle XI, sota la pressió dels poderosos i la debilitat de molts jutges, comencen a imposar-se els judicis de Déu, sota la forma de "batalla jurada" o el judici en "aigua freda" (acceptació de l'arbitrarietat). Aquesta pràctica (cast.ordalía), té, dit sigui de passada, unes arrels ben antigues, universals. Es devaluen així els judicis públics i es substitueixen per tribunals escollits a voluntat de les parts.

El bisbe participarà, juntament amb el vescomte, en el govern de les ciutats. Els veurem participar en les relacions exteriors dels comtats catalans, a les tímides relacions amb França, a les missions davant la Santa Seu (a partir de l'any 1000). Exaltaran , en els seus escrits, i amb les seves paraules, el poder del comte. En definitiva, com va dir en Vicens Vives, a aquest clergat cal atorgar-li el mèrit d'haver consolidat aquest país com a col·lectivitat diferenciada.

Per sota d'aquesta jerarquia eclesiàstica dominant, la base està formada per monjos i pel clergat rural (per tant podem parlar d'una divisió interna dins el si de l'Església), amb un nivell de vida semblant al dels pagesos. Sobre tots ells, i lògicament, sobre aquest clergat rural per raons òbvies, el bisbe exercirà el seu poder de control, materialitzat en les visites pastorals a les parròquies.

Per acabar amb la caracterització de la societat catalana del segle XI deixeu-me només afegir, com ja he deixat apuntat més amunt, que durant el segle XI es comença a consolidar el règim feudal com a sistema socioeconòmic: ja sabeu, allò dels vassalls i els senyors (laics o eclesiàstics) oprimint sense pietat els pagesos empobrits als quals arrabassen allò que els hi pugui sobrar de la seva producció (tot i el creixement d'aquesta), i ajudat pel fet que la frontera s'estanca sense possibilitat de rompre noves terres, i sense oblidar les contínues donacions pietoses a l'Església pro anima mea (per salvar l'ànima) que contribueixen també al seu empobriment. Tot plegat, es produeix un fenòmen de concentració del sòl en mans de pocs, dels senyors (insisteixo: tant laics com eclesiàstics) : la classe dels feudals. El clàssic esquema de societat piramidal, la feudal, al capdamunt de la qual, d'ença el 1047, s'imposarà el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I.

Amb aquesta base, la primera meitat del segle XI es un periode de transició, de crisi de l'ordre social i polític tradicional.

Hem vist alguns dels elements de crisi per l'Església: el problema de les investidures (que generava el de la simonía) i el del nicolaisme.

Cal no oblidar, però, que aquest procés de feudalització no es trobà sense resistències: la lluita per la posessió de la terra (i dels drets que en deriven; l'arrabassament de l'excedent pagès) enfronta a la "nova aristocracia" (que acapara terres i drets, mitjançant la força, sobre les persones que hi viuen) amb el gruix de les comunitats pageses aliades amb l'Església, amb el comte, amb alguns dels antics nobles curials i amb els jutges. Ull: de vegades el comte, especialment allà on té menys recursos (a la Catalunya pirenaica i prepirenaica) ha de cedir a la "nova aristocracia" moltes prerrogatives. I, al contrari, allà on en té més o el moment és propici per poder escapolir-se'n, el comte pot no haver de cedir res (p.e. quan pot cobrar pàries).

Una altra forma de resistència davant la pressió senyorial van ser les assemblees de pau i treva de Déu, promogudes pel clergat més progressista (al capdavant del qual el famós bisbe Oliba de Vic, i a la diòcesi d'Urgell, el nostre bisbe Ermengol) que, en un intent de frenar la violència feudal, tenien per finalitat limitar temporalment les guerres i les violències (la pau donà lloc, entre d'altres aspectes, a la delimitació de l'espai de sagrera, i la treva dóna lloc a periodes sense violència: segons els casos, de dimecres a diumenge, o de Quaresma fins a Pentecosta). Tanmateix, i en el ben entès de què sovint no es respectaven aquests pactes, aquesta pugna entre aristocràcia feudal (noblesa) i clergat va acabar en un compromís de respecte als mutus interessos, i, consegüentment, amb la pagesia deixada sota la explotació econòmica i la servitud.

Per tot això podem parlar d'una crisi estructural a la Catalunya del segle XI (entre 1020 i 1060): les relacions es bastiran entre l'aristocràcia d'una banda, i la pagesia/l'Església /poder comtal de l'altra, on no només la pagesia en sortirà perjudicada.

Aquests conflictes i tensions interns s'apaivagaran després del 1050 amb la represa de les operacions contra els musulmans, i la reanimació de les importacions d'or des d'Al-Andalus.

I, com que vull arribar a la vostra estimada confraria de Santa Maria, tornem un altre cop a la parròquia que, amb la seva sagrera (com a mecanisme davant del procés esmentat de feudalització de la societat) esdevé un lloc de refugi de la pagesia, un centre de resistència davant els atacs dels senyors atès que es converteix en lloc d'asil ( a més de ser un lloc on l'home es retrobava a sí mateix i oblidava la seva misèria en presència de Déu). Aquesta resistència es va començar a materialitzar arreu amb la fundació de les primeres fratries o germandats (sota la invocació del sant patró del poble), amb la finalitat universal d' assistir els pagesos en cas de malaltia i assegurar, fins i tot per les més pobres d'entre ells, una sepultura digna (no estem parlant, però, d'organitzacions d'autodefensa).

Arribats en aquest punt, penso que tenim els elements suficients de context per passar a considerar el miracle del Sant Dubte i la immediata, però posterior, creació de la confraria de la Mare de Déu.

Dins la diòcesi d'Urgell pren força el fenòmen de les confraries, amb finalitats diverses:

1. Per fundar i sostenir un centre monàstic amb objecte d'aconseguir fruits espirituals: (P.e.:confraria de Sant Pere de la Portella, fundada pel bisbe Ermengol el 1035)

2. Amb finalitats caritatives: oferir la caritat que el poble anomena fraterna (un ciri per l'altar, una mesura o sester de forment i una altra d'ordi, i un cantir de vi,..celebrar una missa pels difunts, un dinar de germanor i rebre del bisbe l'absolució de la meitat de les faltes menors,..i obligació d'assitir a l'enterro dels cofrades morts, celebrar una missa i pregar..). Aquest és el cas de la confraria de Santa María de Lillet (fundada pel bisbe Ot d'Urgell el 1100).

1. Per fer front a la reforma i restauració de la catedral de la Seu el 1112-1113 (finalitat clarament contributiva: donació anual d'un sester de forment, un altre de sègol i una canada de vi pur...)

En el cas d'Ivorra:

Miracle (els fets): El rector, Bernat Oliver, trobant-se a l'església de Santa Maria (avui desapareguda), feta la consagració i temptat pel dimoni, va dubtar de si realment allí es trobava el Cos i la Sang de Nostre Senyor, quan, de sobte va veure créixer la Sang fins omplir el calze, el va posar sobre els corporals que, en continuar creixent la Sang, van quedar tacats així com les estovalles fins caure al terra i tacar-lo.

Repercussions: Visita de comprovació del bisbe Ermengol (testimonis oculars) per donar fe del miracle (informant-ne el Pare Sant Sergi IV, el qual comisiona el llegat de la Santa Seu a la Corona d'Aragó -Bernard, bisbe de Tolosa- que, al seu torn, ordena la fundació d'una confraria en aquesta església, amb invocació de la Mare de Déu.

Datació: Tot i que la primera notícia la tenim a partir del procés format el 1426 pel cardenal de Foix, llegat papal a la Corona d'Aragó, a petició del comte de Cardona Ramon Folc i d'Arnau Salabert (rector d'Ivorra), els historiadors proposen en base als fets exposats més amunt , la data de la segona meitat del 1010 i primera meitat del 1011.

Hipòtesis interpretatives:

1. La confraria d'Ivorra es crea com a conseqüència d'un estímul extern/sobrenatural (miracle), dins el context d'una Església fragmentada (amb problemes importants com hem vist) i, per això mateix, necessitada de factors cohesionadors. Ho pot ser un miracle que desencadena el fervor popular i la creació d'un potent centre d'atracció i de culte (com ho eren també, en aquell moment, les peregrinacions a Roma i a Sant Jaume de Compostel.la, amb la participació a les quals l'Església d'Urgell s'obria a l'exterior.

2. L'Església pot voler contrarrestar la confusió de les heretgies :en aquell moment, el 1004, des d'Angers, l'ardiaca Berenguer, començava a estendre el seu "error": negar l'existència real del Cos i Sang de Crist en el sagrament de l'altar.

3. El miracle i la seva conseqüència immediata (confraria) podien funcionar com a elements cohesionadors de la població en una zona de frontera : canalitzar la iniciativa privada, a través de la parròquia com a única institució organitzada, de cara a la repoblació i organització de la zona, estructurar-la socialment d'una manera sòlida, en aquells moments encara en mans dels àrabs, i amb una població mossàrab (cristians sota dominació islàmica) segurament exposada a l'heretgia cristològica d'Occident per excel.lència : la heretgia adopcionista, divulgada entre l'Església mossàrab pel seu teòric, el bisbe Elipand de Toledo segons aquesta interpretació adopcionista, Déu hauria adoptat el Crist-home des del principi de la seva existència, i aquesta adopció li va conferir la seva divinitat. (recordem que les altres heretgies havien estat orientals d'origen, també cristològiques, l'arrianisme, el nestorianisme i el monofisisme)

4. Al costat de les heretgies doctrinals, a l'alta edat mitjana n'hi va haver d'altres de caire social, gestades entre els segles VI i X, i aflorades durant els segles XI i XII, i traduïdes en moviments reivindicatius de la pietat popular, de vegades reconeguts per l'Església com a ortodoxos i de vegades com a herètics i, per tant, perseguits.Traduïen un reflex espontani de revolta social enfront de la insolent riquesa de l'alt clergat i de la seva depravació moral (profund desig de purificació i exaltació tant de la caritat com de la pobresa: exemple, la de Pere Valdés a Lió)

Representaven un perill manifest per l'Església, perill d'índole temporal (atacs contra la jerarquía, crítiques respecte el cobrament del delme o contra qualsevol tipus de propietat eclesiàstica ) i d'índole dogmàtic (quan es conjugàven les aspiracions de la pietat popular i les doctrines dualistes vingudes d'Orient -catarisme-)

No hi ha dubte de que la nostra confraria podia molt bé agafar un pessic de cada hipòtesi (factor cohesionador de la població de frontera amb intenció repobladora, lluita contra determinades heretgies, intent de l'Església oficial de reconduir la situació i apaivagar les cítiques socials i el desencís entre els fidels provocats pels problemes interns de l'Església que hem posat de manifest) i més, si atenem les finalitats que atestigüen les seves ordinacions (reglament o estatut) donades pel mateix bisbe Ermengol:

Finalitats de la confraria de santa Maria d'Ivorra (a canvi d'una mòdica quantitat anual):

a/ participació dels confrares-fidels de de les indulgències (perdó) i gràcies atorgades a la confraria: clara intenció de cohesió social, de pertinença a un grup.

b/ l'aplicació de misses per l'ànima dels confrares a la seva mort (pietat popular/salvació de l'ànima).

c/ possibilitat certa de rebre els auxilis necessaris si el cofrade cau en la pobresa i no pot subsistir (fams, males collites, malalties, pestes,..).

d/ la concessió de la dot a les ponzelles filles de cofrades que no la poden proporcionar.

e/ redempció de l'esclavatge (frontera).

f/ pagament d'enterro i funeral.

g/ pacificació de conflictes que puguessin sorgir.

h/ ajut material i moral sempre que calgués. A la segona meitat del segle XI, es començarà a dibuixar amb precisió la puixança del monacat (priorat benedictí de Sant Pere el Gros, a Cervera) que aconseguí acumular grans riqueses (tant de terra per tant d'oracions).

El segle XII suposarà una florida de l'eremitisme (sorgit especialment al nord d'Italia) i dels corrents herètics (com ara, la heretgia albigesa dels càtars, al Llenguadoc, la doctrina dels quals aviat s'extengué). Aquests corrents vindran a contrarrestar l'etapa anterior, expressant el seu desacord. Tanmateix, aviat tindran resposta de l'Església oficial; i així, a partir del segle XIII, sorgiran ordes com la dels Predicadors (els dominics: convent de Sant Domènec, a Cervera), futurs dirigents de la Inquisició, que pretendran combatre el catarisme a través de l'austeritat, la pobresa voluntària i la predicació de l'Evangeli, mentre es comença a gestar la dels Framenors (Sant Francesc d'Assís; també amb convent a Cervera, al barri de l'Abeurador, a la Ribera, a tocar del camí ral i del curs del riu d'Ondara). Ambdós ordes, coneguts com a mendicants perquè vivien de la caritat dels poderosos, practicaven una pobresa material i solucionaven, canalitzant la riquesa d'aquests, els seus problemes de consciència.

No em cansaré d'insistir en que cal tenir ben present que la societat del moment és cristiana per definició, i que les minories hi són rebutjades, i més encara si, com els jueus, practiquen la usura i el prèstec amb interès. El diner és condemnat, i ho és més l'amor desmesurat pel diner. Per tant, la moral cristiana condemna la riquesa excesiva, i així hom entra en contradicció amb la pràctica del comerç, dins una economia monetària salvatge en la que les diferències socials entre rics i pobres s'accentuen, i on els mercaders s'hi consideren necessaris precisament per la vitalitat econòmica que genera la seva activitat. És una societat urbana, comercial i artesanal, on és molt fàcil per a alguns enriquir-se ràpidament, però també arruinar-se; el flagell de la pesta negra, les males collites, els dèficits en la provisió de blats...

Convé deixar-se guiar, cal seguir la doctrina de l'Evangeli, d'aquí la tasca dels Predicadors, la força de la paraula, els sermons (sant Vicenç Ferrer, també a Cervera predicant), la necessitat d'ajudar els pobres (fundant almoines per alimentar-los i vestir-los: els de Crist o de solemnitat, i els vergonyants, els vinguts a menys fins caure en la pobresa), els malalts (fundant hospitals on atendre'ls), de dotar ponzelles per a maridar (donar dot a noies pobres), de desprendre's del diner que pot condemnar l'anima i privar-la de la salvació eterna, d'encomanar misses, per aquest motiu, fins a perdre'n el còmput (novenes, aniversaris, sèries de trenta misses, de mil, aniversaris perpetus,..), necessitat de confessar-se davnt un confessor comprensiu, d'alliberar l'ànima d'aquest llast.

La raó d'existir de l'home i la dona medievals, en una societat cristiana per definició, és doncs la de salvar l'ànima. Amb aquest referent, és fàcil d'entendre la munió de donacions a l'Església, fundacions de capellanies i de beneficis, de capelles particulars dins les esglésies, del desig dels poderosos de ser enterrats quan més aprop de l'altar major millor, per tal d'assegurar la salvació de l'ànima amb la pregària del prevere directament adreçada a Déu des d'aquest lloc privilegiat. És fàcil entendre que en un dels monuments més interessants que es conserven a la Segarra, l'església de Santa Maria de Cervera, joia del gòtic català i de visita obligada, s'hi resumeixin en multitud de detalls, i especialment en els seus sepulcres historiats (entre d'altres, els dels mercaders Ramon Serra el Major i Berenguer de Castelltort), tot això que acabo d'exposar.

El final de tot és com una mort, com ho serà el de tots nosaltres. La mort va ser en aquests segles massa barata pels factors que hem explicat. Hi ha, però, una mort amb la qual voldria acabar aquesta exposició, la del bisbe Ermengol, esdevinguda el 3 de novembre del 1035, mentre participava personalment en la construcció d'un pont. L'erecció de ponts va ser una de les obres públiques més reconegudes a l'Edat mitjana, ja que permetia el trànsit de persones i bestiar pels congostos (especialment abundants en el comtat d'Urgell) i facilitava enormement la vida de les persones i els contactes entre comarques. Va esdevenir mentre construia el pont de Bar, entre l'Alt Urgell i la Cerdanya, en caure des d'una biga travessera. L'hagiografia del bisbe Ermengol, en endevant elevat a la condició de sant per la magnitud de la seva obra, parla de la seva mort com una recompensa, perquè precisament mentre construïa un pont pels seus fidels, les seves ovelles, per ajudar-los a la terra, el Creador el va voler decorar amb una mort per accident, un pont imaginari per obtenir el descans etern al costat dels màrtirs, un pont tan imaginari com el que m'agradaria que hagués estat avui aquesta exposició, on les paraules us haguessin transportat a la essència d'una època fascinant, la de la creació de la nostra comarca.