JOGUINES INFANTILS (18-01-2001)

 

El món dels infants està ple de fantasies. La ment dels nens està en desenvolupament i a través de la seva imaginació estan aprenent a saber relacionar-se amb el món exterior i estan aprenent també a ser adults. Els jocs infantils, els contes i totes les seves activitats els poden ajudar en aquest camí d’aprenentatge que els conduirà a ser persones adultes plenes.

 

Les joguines formen part d’aquest món infantil. Per això s’hi acostuma a reproduir a petita escala moltes realitats de la vida: els cotxes, els trens, les cases, els avions, els nens, les mares, els metges, etc. A part d’altres jocs més abstractes com els trencaclosques que ensenyen el nen a ser creatius, hi ha els moderns jocs electrònics que estimulen la fantasia tancada en aquestes petites màquines.

 

En aquests temes de les joguines com a elements educatius i d’aprenentatge, l’important no és la joguina en ella mateixa, sinó l’ajuda que pot representar en el camí evolutiu del nen cap a l’edat adulta. Per això és tan important el paper dels adults que envolten els infants, sobretot els pares, en el seu món dels jocs. És bàsic que els pares comparteixin amb els fills els jocs. Així el nen podrà recolzar-s’hi per tal de sentir-se integrat en el seu món. Si us heu fixat, un nen està més content jugant amb el pare a qualsevol cosa que quan està jugant tot sol amb la joguina més cara de la publicitat nadalenca. El que passa és que un anunci que promogui el joc entre pares i fills no és tan rendible com una maquineta electrònica, que el nen usarà com a succedani de l’amor patern i el pare l’usarà perquè el nen el deixi una estona tranquil.

 

L’educació dels nens està en joc, ja que l’amistat i les bones i pacífiques relacions s’aprenen des de petits en aquests jocs compartits amb els adults.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

ELS DRETS HUMANS (11-01-2002)

 

Després de la guerra mundial dels anys quaranta del segle passat, la gran majoria de les nacions prengueren la iniciativa d’establir una sèrie d’institucions internacionals per a la prevenció de nous conflictes. L’experiència de dues guerres mundials en pocs anys va ser tan nefasta i de possibles conseqüències aniquiladores de la vida sobre la terra, que les grans potències proposaren la creació d’aquests organismes, com l’ONU.

 

Des de la reflexió i des de l’experiència, la primera cosa que arribaren a acordar va ser la Declaració Universal dels Drets Humans. Partien de la base de què la pau havia d’estar fonamentada en el respecte als drets i a la dignitat de les persones i dels pobles. De fet, les nacions que més respecten els drets humans –les llibertats individuals i col·lectives, la pluralitat de pensament, la vida, etc. – són les que tenen una democràcia més sòlida i uns arguments i una capacitat més gran per a lluitar, de manera humana i evolucionada, contra els enemics dels drets humans i dels valors ètics de la convivència.

 

La seguretat és una de les peces claus per a garantir la defensa dels drets humans. La història ens diu que allà on hi ha més drets humans sòlids i governs responsables és on hi ha més seguretat. En aquest començament del segle XXI, sobretot després dels atacs dels enemics fanàtics de les llibertats i dels drets humans, veiem una contradicció que està portant a la involució en aquesta qüestió, per la por o perquè la gent se sent amenaçada. Avui veiem que governs democràtics europeus estan legislant en contra del respecte als drets humans més bàsics i fins i tot han arribat a demanar la suspensió del Conveni Europeu dels Drets Humans.

 

És un mal camí. Veure els drets humans com un obstacle per aconseguir seguretat és anar en contra de la història. Les institucions, com ara l’ONU, haurien de reemprendre el camí de la reflexió per il·luminar els pobres polítics en les seves decisions d’empènyer la història cap endavant i no cap endarrera.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

BENESTAR I MALESTAR (04-01-2002)

 

La gran aspiració de la humanitat és avançar, progressar, millorar, estar bé. No hi ha ningú que en la seva vida no vulgui estar millor del que està. Aquesta característica dels humans és el que ha ajudat a evolucionar en el llarg camí des de la prehistòria fins als nostres dies. És com el motor que empeny als homes i les dones a no conformar-se amb la situació present i buscar sortides de futur que els facin avançar a un estat cada cop millor. És com una necessitat de transcendència, davant l’evidència de la fragilitat de la natura humana.

 

En les societats modernes, aquest tret característic el tenen en compte els economistes, els polítics i fins i tots els publicistes. La fam d’omplir aquest desig, l’intenten calmar amb diferents estratègies comercials i de màrqueting, de tal manera que la majoria de les persones busquen en el benestar la necessitat d’estar bé. Fins i tot en molts governs existeix la figura d’un ministeri o departament de benestar social.

 

El benestar, que etimològicament vol dir “estar bé”, es confon, en la nostra societat amb la comoditat, amb la solvència econòmica, amb la possibilitat de posseir i de fer les coses que vulguem o en disposar de mitjans materials. Vist així, el benestar no porta necessàriament a “estar bé”, sinó que en molts casos porta al malestar, a la falta de sentit de la vida, a la incomunicació i a les depressions, que en les societats del benestar és la malaltia de moda.

 

A nivell personal i social, ens hauríem de replantejar el camí que porta a estar bé, a estar millor i a no confondre el benestar amb aquella aspiració profunda que fa progressar i evolucionar la nostra humanitat. Potser l’hem de buscar tot millorant les relacions entre les persones, cultivant la pau i l’amor i la solidaritat; és a dir, tot allò que fa que siguem més humans i més persones.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

LA SEGARRA, MIL ANYS (21-12-2001)

 

Les empremtes que deixa l’home sobre la terra són els vestigis, no solament de l’activitat humana sinó sobretot de la història de la civilització. Cada generació aporta a la humanitat un retall de la història que anem fent entre tots i deixa per a la posteritat una sèrie d’elements que moltes vegades esdevenen patrimoni cultural de tots. L’estudi de la història es fa, doncs, a partir de la documentació escrita i de l’estudi de les restes arqueològiques, arquitectòniques i, en general, artístiques dels nostres avantpassats.

 

La comarca de la Segarra està complint mil anys d’història. De la història més recent, em refereixo, perquè més enllà d’aquests mil anys, hi ha vestigis que es remunten fins a l’època del Neolític, ara fa més de tres mil anys. La reconquesta i la repoblació va tenir lloc durant els primers anys del segle XI i a partir d’aleshores es posen les bases culturals, econòmiques, sociològiques i antropològiques que fan que els nostres pobles siguin com són, estiguin on són i han condicionat la manera de ser i les relacions personals dels seus habitants.

 

Així, estudiar tot el patrimoni que ens ha llegat aquest passat i que encara es conserva es converteix, en aquest mil·lenari, en quelcom apassionant per a conèixer i, per tant, estimar la nostra terra. Una fita com aquesta ha de servir per fer de la nostra història un element viu que recuperi la nostra identitat i fer que el present, fruit i conseqüència dels nostres predecessors, sigui millor.

 

La tasca ingent que està duent a terme la Fundació Jordi Cases i Llebot, amb la col·lecció “Inventari del Patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra”, és una obra que contribueix, sens dubte, no sols a inventariar els elements patrimonials que es defineixen al títol, sinó a aportar un estudi històric rigorós de la comarca. La presentació del tercer volum dedicat a Ivorra, que té lloc aquesta setmana, és un pas més en aquest camí de recuperació d’una història de mil anys.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

PUBLICITAT I LLIBERTAT (14-12-2001)

 

En el món occidental l’economia està assentada sobre la societat del consum que genera producció que, a la vegada, s’ha de consumir... i així successivament, com una bola de neu que s’engrandeix a base de rodar. Una de les rodes dentades d’aquesta cadena és la publicitat que s’ha convertit en l’eix de la nostra economia.

 

La publicitat, en principi, és un mitjà de comunicació i d’informació per tal d’anunciar que un producte existeix i que aquell que ho vulgui el pot comprar i consumir. Com podria jo comprar una cosa que necessito si ignoro que existeix? Aquesta comesa de la publicitat està en el fons del comerç, d’aquesta activitat humana que va néixer a l’albada de la humanitat i que va contribuir a establir relacions entre pobles diversos ja a l’antiguitat.

 

Actualment, amb la complexitat de l’economia i en la societat de consum que deia al principi, la publicitat s’ha convertit en quelcom més que un mitjà d’informació. Els anuncis ja no es limiten a informar sobre l’existència d’un producte, sinó a convèncer al personal que aquella mercaderia li és necessària, encara que no sigui veritat. Si repassem les coses que tenim a casa nostra veurem que moltes d’elles ens són totalment innecessàries i que les tenim per culpa de la publicitat.

 

Moltes vegades els anuncis publicitaris utilitzen tècniques de convenciment molt subtils i, d’una manera subliminal, envien missatges de comportament ètic que puguin connectar amb l’espectador. Recordo un anunci que presenta la insolidaritat entre les persones per a vendre no sé quin cotxe. El resultat final és que els productes s’acaben adquirint i els missatges de comportament també.

 

Jo recomano un exercici de llibertat: mirar els anuncis d’una manera objectiva i crítica i intentar descobrir el que signifiquen i el missatge que hi porten implícit. Així podré decidir d’una manera més conscient allò que he de comprar. Per la meva banda, ja tinc una llista de productes que no compraré mai, o bé perquè sincerament no els necessito o perquè utilitzen missatges de comportament no ètic en la seva publicitat.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

EMIGRACIÓ I PROGRÉS (07-12-2001)

 

El fenomen migratori no és pas nou. Des de la més llunyana antiguitat, els homes i els pobles han cercat la millor manera de viure sobre la terra i han sortit del seu petit món per tal de trobar en un altre lloc una nova vida. Les fronteres entre les tribus, primer, i entre els estats, després, van ser fruit de les invasions migratòries i de la necessitat de defensar-se i de definir la seva identitat.

 

Moltes vegades els moviments migratoris es van fer violentament i amb una invasió cruenta. Només cal recordar la conquesta del continent americà per part dels europeus o la caiguda de l’imperi romà en mans dels pobles vinguts del nordest d’Europa. Moltes guerres han tingut el seu origen en aquest fet migratori.

 

Tanmateix, ultra els motius i les maneres de realitzar-se aquelles migracions, no hi ha dubte que, a diferència de l’endogàmia cultural, les trobades entre els pobles han contribuït al progrés i a l’evolució de la humanitat, quan realment s’ha produït una integració entre cultures diverses i un intercanvi de coneixements i d’experiències.

 

Avui també continuem contemplant aquestes migracions. Molts del nostre país han emigrat a fora. Tots coneixem  persones de països més o menys llunyans que han aterrat a prop nostre i busquen una millor qualitat de vida. El fet és que quan una família ha de marxar del seu poble i abandonar la seva terra, per tal de buscar un altre tipus de vida, no ho fa per gust. Un signe d’evolució humana madura és fer tot el possible perquè la integració dels nou vinguts serveixi perquè ells aportin les característiques bones de la seva cultura i s’adaptin al país d’arribada.

 

Per això, totes les iniciatives per a facilitar aquesta integració són bones. A Guissona, la parròquia organitza trobades ecumèniques i facilita fins i tot l’acolliment religiós dels immigrants, sobretot dels ucraïnesos, per tal que les religions siguin un instrument de pau i de concòrdia i no pas de divisió.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

 

LA BELLESA (30-11-2001)

 

No hi ha dubte que la persona és tota una unitat entre el cos, les capacitats psíquiques i l’esperit. A més, aquests tres nivells estan tan relacionats que fins i tot la medicina contempla les reaccions psicosomàtiques, aquelles en què es dóna una interdependència entre, per exemple, l’estat d’ànim i les respostes orgàniques.

 

En el camp de l’educació, això s’ha de tenir molt en compte, ja que una comprensió global i integral de la persona, ajudarà a un millor desenvolupament harmònic. Hi ha una escola de models, d’aquells i aquelles que es passegen per la passarel·la ensenyant la roba de la temporada, en què una de les assignatures que ensenyen és la de la bellesa interior. Els ensenyen que la bellesa exterior del cos és un reflex d’aquelles qualitats interiors que fan que la persona sigui més persona. Els proposen que un comportament ètic, com ara la generositat, la bondat o la companyonia, dóna pau interior, a diferència de l’enveja, la supèrbia o l’egoisme; i que la pau interior es trasllada a la bellesa corporal.

 

A nivell de llenguatge també traslladem les característiques físiques al comportament ètic. Així, d’una persona que és bona èticament, en diem que “és molt maca” i a un nen que es comporta malament li diem que això “és molt lleig”. També ens “agrada” més una persona amb bon caràcter que una altra que sigui esquerpa.

 

Hem de tenir cura, doncs, del nostre cos per fer-lo fort i bell. No hem d’oblidar, però, la integritat de la persona i cultivar els valors ètics de la bondat que estan molt relacionats amb la bellesa. Tant de bo tots fóssim “guapos”.

 

Fermí Manteca

 ÛÍndex

 

 

 

 

 

 

DEIXAR-SE ACONSELLAR (23-11-2001)

 

Totes les persones necessitem l’ajuda dels altres. Quan som petits no sobreviuríem sense l’assistència d’una persona adulta que vagi tenint cura de nosaltres, ens alimenti, ens aixoplugui i ens acompanyi cap a l’autonomia personal.

 

L’adolescent, que està en aquella edat en què necessita encara l’ajuda dels adults, però que ja va assolint i aprenent la seva autosuficiència, reivindica la seva independència i rebutja qualsevol ajut que li pugui venir imposat des del món dels adults, sobretot si ve dels pares. Aquesta contradicció entre la necessitat de protecció i el refús de qualsevol mena d’ajuda fa patir els mateixos adolescents, que se senten insegurs, i fa patir els pares que moltes vegades no saben afrontar el dilema. A vegades la solució que troben molts pares és la imposició ferma, mitjançant l’autoritat. D’altres, pel contrari, opten per la permissivitat total. En ambdós casos, l’adolescent no anirà aprenent a superar el conflicte intern entre l’exercici de la seva llibertat i la necessitat de dependència.

 

Molts adults que no han arribat a superar aquell conflicte adolescent es troben insegurs i poden presentar problemes de relació amb els altres, cosa que els provoca moltes vegades infelicitat. Hi ha moltes persones que van per la vida mostrant una tal inseguretat que són incapaços de prendre decisions importants en la seva vida i es deixen portar pels altres d’una manera infantil. D’altres, en canvi, manifesten la seva inseguretat mostrant-se autosuficients de manera descarada i no acceptant ni tan sols un consell dels demés.

 

Un signe de maduresa és aquell en què la persona és conscient de la seva realitat, de la seva capacitat d’aprendre sempre i es deixa aconsellar dels altres, per a prendre les seves decisions en consciència. Ja ho deia aquell: “Es savi el qui es deixa aconsellar”.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

 

COSES DE L’ESGLÉSIA (16-11-2001)

 

A totes les coses li podem donar una finalitat ben concreta. Algunes tenen una destinació determinada i qualsevol desviació es pot considerar una prostitució d’aquella cosa ja que la destinem a una finalitat diferent. Qualsevol empresa això ho sap perfectament, de tal manera que, per exemple, una fàbrica de sabates, que la seva finalitat n’és la fabricació i la venda, si destina els seus recursos materials o humans a altres temes, estarà perdent el nord i, a la fi, haurà de tancar.

 

L’església, tot i que no és una empresa, també té la seva finalitat, que és donar testimoniatge i predicar una sèrie de valors molt importants per a la humanitat, uns valors que reconeixem en la persona de Jesús de Natzaret a través dels evangelis. Totes les coses, doncs, que organitzi l’església han d’estar destinades a aquella finalitat, fins i tot la seva economia. Moltes vegades els periodistes, que no estan especialitzats en temes d’església i desconeixen aquella finalitat, parlen de què un bisbat o unes parròquies han tingut beneficis, referint-se a un resultat positiu de la gestió econòmica d’un exercici, oblidant-se que l’església no reparteix dividends, que no és societat anònima i que és una organització sense ànim de lucre.

 

Darrerament l’economia de l’església ha estat notícia per les inversions financeres d’algunes de les seves entitats (bisbats, parròquies, etc.). Molts han criticat que una església inverteixi en borsa, ja que reconeixen, primer, que les inversions especulatives en la borsa no són gaire ètiques, i, segon, que esperen que l’església tingui un comportament ètic, d’acord amb la finalitat de donar testimoni dels valors evangèlics.

 

De fet, entre les nostres parròquies i, en general, tot el bisbat de Solsona, fa temps que venim treballant perquè l’economia de les nostres esglésies sigui també com una catequesi, és a dir, que tota la seva gestió sigui testimoni del que creiem i prediquem. Per això, no es cobren els serveis religiosos (diem que formem una família) i només es demana als feligresos la col·laboració anònima, periòdica i responsable. Per això també procurem la transparència total dels comptes. Tot en l’església ha d’estar al servei de la pastoral i ha de ser també pastoral.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

 

VÍCTIMES DOMÈSTIQUES (09-11-2001)

 

La qualitat més pregona de la persona és la de ser un ésser social. Des de la més ancestral antiguitat i des dels nostres avantpassats som animals de convivència, condemnats a compartir el nostre territori, les nostres coses, la nostra tribu i la nostra vida amb altres persones. D’altra manera no hauríem sobreviscut, ja que la nostra condició d’éssers socials ens fa interdependents en el sentit de tenir necessitat dels que ens envolten ja des que naixem.

 

Al llarg de la història de la evolució humana aquella condició social més ancestral s’ha anat configurant culturalment i de les petites societats tribals, més semblants als ramats que havien de defensar el territori, s’ha passat a les modernes formes de convivència familiar i a la complexitat de les nostres ciutats i societats. Avui dia la convivència ha d’estar basada en la llibertat i no pas en la dependència, ja que l’evolució de les qualitats humanes ens ha portat al desenvolupament de la llibertat fins i tot per a satisfer les nostres necessitats.

 

Tanmateix, encara persisteix en la nostra psicologia una herència també ancestral com és el desig d’exercir el poder, en el sentit d’allò que era necessari per a la supervivència de la tribu, com era la força per a la defensa del grup o per imposar davant dels altres els nostres gens a l’hora de procrear. Aquest desig de tenir poder encara està present en la nostra societat i en la nostra convivència i moltes vegades passa per davant de l’exercici de la llibertat i del respecte a la llibertat dels altres. Avui dia ja no necessitem demostrar el poder davant de les persones amb les que convivim, ja que la supervivència familiar no depèn de la força, sinó de l’amor i del respecte.

 

L’agressivitat dins la família, exercida de moltes maneres, és una reminiscència ancestral totalment innecessària i fruit del joc de poder en lloc del joc d’amor i llibertat més propis de persones evolucionades. A més del sofriment injust que pateix la víctima domèstica, les agressions repercuteixen en la mateixa evolució humana. Els nens aprendran que la violència és “normal” i repetiran aquestes conductes agressives quan siguin grans, ensenyant-les a les generacions successives i impedint que la humanitat avanci cap a conductes de més llibertat, amor i comprensió.

 

Fermí Manteca  

ÛÍndex

 

 

 EL CULTE ALS MORTS (02-11-2001)

 

En totes les cultures primitives trobem una gran atracció pel tema de la mort. El misteri que planteja el fet de deixar d’existir, les seves causes, el seu sentit, les preguntes sobre el més enllà i la falta de respostes lògiques i científiques van fer que sorgís el culte als morts com una manera de donar resposta a allò que era inconcebible.

 

Així van néixer els dòlmens o les piràmides com a monuments funeraris que més tard es convertirien en mausoleus, esteles funeràries o panteons. El culte als morts és una constant en la humanitat com un desig de transcendir la limitació de la natura i allargar, ni que sigui simbòlicament, la vida més enllà de la vida.

 

Sabem que l’evolució en aquest món està feta per la successió de vida i mort que es generen mútuament i aquest procés a la llarga esdevé una continuïtat evolutiva positiva. El nostre cos, la nostra humanitat és finita com ho és una flor, un arbre o el procés generatiu i degeneratiu del qualsevol ésser viu del planeta.

 

Per la seva banda, el cristianisme va significar un pas endavant en el pensament de transcendència, amb l’acceptació de la mort com a generadora de vida i valorant no solament el cos com a element finit de la humanitat, sinó sobretot la persona, com allò que transcendeix el cos. Per això es parla de resurrecció i de vida. És aquesta la raó per la qual la festa primitiva del culte als difunts i a la mort, el cristianisme la transforma en el culte a la vida, en la festa de “tots sants”, aquells que gaudeixen de la vida en el punt convergent d’evolució, que pels creients és Déu.

 

Tanmateix, la cultura cristiana no ha pogut eclipsar la devoció als morts i les visites al cementiri i les cues per portar-hi flors esdevenen la mateixa expressió primitiva del culte als difunts, per la no acceptació de la mort, mentre la vida se’ns escapa o la fem escapar a base d’injustícies i violències que fan que la humanitat no avanci cap a la vida evolutiva, sinó que tingui un caràcter regressiu.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex