NI
SANTA NI JUSTA (26-10-2001)
Ens havien explicat sempre, des que al
nostre país vam estrenar la democràcia, que al terrorisme i a la delinqüència
se l’havia de combatre des de l’estat de dret, des de la llei i des dels
tribunals de justícia; que una societat evolucionada i moderna, lluny d’èpoques
dictatorials i d’actituds primitives, només utilitzava mètodes civilitzats
per a lluitar contra les agressions fanàtiques, inhumanes i antidemocràtiques.
Fa uns anys, uns quants polítics, policies
i militars van passar per alt aquelles normes per combatre el terrorisme d’ETA
amb mètodes més propis de la conquesta de l’Oest, amb l’anomenada
“guerra bruta” (com si n’hi hagués alguna de neta). Però, quan la justícia
s’adonà, van ficar a la presó al menys uns quants d’aquells que havien
volgut tornar a temps primaris i predemocràtics. Encara hi són, a la presó.
Ara, els ciutadans estem perplexes. Ens
diuen que tots els terrorismes són iguals i deu ser veritat, perquè tots tenen
en comú el fanatisme, el no respecte a la vida humana i la provocació de mort,
destrucció i sofriment. Tanmateix, veiem el sheriff de l’imperi americà
utilitzant impunement la guerra, bruta per suposat, contra el terrorisme, no
important-li el respecte a la vida d’innocents, segrestant tot el poble afgà,
com si fossin segundos mareys i utilitzant fons reservats (mil milions de dòlars!)
perquè els amedos i dominguez de la CIA matin el suposat cap dels terroristes i
l’enterrin en calç com si fossin lasas i zabales. Així: una condemna a mort
sense jutges ni judicis.
Però la perplexitat no ve sols per les
batalles del Bush, que d’ell ja ho esperavem, sinó per l’aplaudiment i la
cooperació dels nostres governants que s’estan convertint en còmplices
d’una història regressiva, les conseqüències de la qual encara poden ser més
funestes. La guerra no ha estat mai santa, ni pels musulmans,que l’Alcorà
parla de pau, ni per ningú. Tampoc no ha estat mai justa, ni pels poderosos ni
pels pobres. Ha estat considerada més aviat un dels genets de l’Apocalipsi.
Potser haurà d’intervenir l’ONU o el
tribunal de justícia de L’Haia i seguint els passos dels galindos i
barrionuevos, se sentin un dia plegats, al costat del Milosevich i el Ben Laden,
el Bush, el Blair, el Sharon i tots els còmplices que s’ofereixen a
participar del gal americà. Jo mentrestant prego perquè el seny i el respecte
superin el fanatisme i la guerra i donin pas a la pau.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
EDUCACIÓ
PER A TOTS (19-10-2001)
Un dels drets fonamentals, reconegut
internacionalment, és el dret a l’educació. Quan mirem al nostre voltant,
veiem que aquest dret és respectat i la pràctica totalitat dels nens que
coneixem estan escolaritats, tenen escoles més o menys a prop i està
organitzada tant l’escola pública com l’opció per la privada. Tot i que el
sistema educatiu i la seva pràctica deixa molt que desitjar, no hi ha dubte que
l’accés a l’educació és un fet generalitzat.
Però, si mirem una mica més enllà del
nostre voltant, en un món cada vegada més petit, ens adonarem que el tan
reconegut dret a l’educació només és respectat en una minoria de la
humanitat. Les dades que ens ofereixen ONG tan prestigioses com Intermón o la
mateixa Unicef són esgarrifoses: 150 milions de nens abandonen l’escola abans
d’haver après a llegir i escriure, 125 milions no hi van i són més de 872
milions els adults analfabets, dels quals dos terços són dones. Davant
d’aquesta realitat, la Unesco i d’altres organitzacions han endegat
campanyes demanant als governs de tot el món que recuperin el temps perdut i es
comprometin a aconseguir l’educació bàsica per a tothom abans del 2015.
Per a Intermon, aquesta crisi educativa
mundial és evitable. S’ha de lluitar contra la pobresa que fa que els nens
hagin de posar-se a treballar per a mantenir la família i hagin, per això,
d’abandonar l’escola. Han calculat que amb la despesa militar mundial de
quatre dies (uns 8.000 milions de dòlars) s’aconseguiria en deu anys
l’educació bàsica universal.
L’educació no solament afavoreix un
millor accés a la cultura i a la informació, dotant a la persona de
possibilitats de discerniment crític i de desenvolupament intel·ligent, sinó
que també salva vides i afavoreix el creixement econòmic, sobretot en països
pobres. Potser les actituds fanàtiques es donen més en persones amb un baix
nivell cultural que unit a una pobresa econòmica extrema, es converteix, en
mans extremistes, en un explosiu difícil de desactivar. El que val un
bombardeig sobre Afganistan, invertit en educació, seria més efectiu que
“guanyar” una guerra matant gent.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
LA
RAÓ (12-10-2001)
Durant el últims segles de la nostra història
occidental, els homes i les dones hem conviscut amb el racionalisme que ha
caracteritzat i definit els nostres coneixements i la nostra realitat. Després
de la Edat Mitjana, va esclatar el culte a la raó i això ha impregnat el
pensament de la nostra història i va suposar la premissa per avançar en el camí
de les ciències. El progrés científic i tècnic aconseguit en l’últim
segle es deu, sens dubte, a la sistematització del pensament racional,
consistent en copsar únicament la realitat visible, palpable i mesurable com
l’única existent, i en la utilització del llenguatge racional lògic com
l’únic vehicle capaç de transmetre la realitat.
Tanmateix, la persona no ha deixat mai de
ser, a més de racional, un animal simbòlic, encara que moltes vegades aquesta
qualitat ha estat menystinguda. Últimament s’està donant un ressorgir del
llenguatge simbòlic per transmetre les nostres idees, les nostres pors i les
nostres esperances. Tothom ha parlat, per exemple, de què les desaparegudes
torres bessones de Nova York eren el “símbol” d’occident.
Les supersticions i el culte al
“llenguatge dels astres” i als horòscops estan de moda. Fins i tot la
publicitat cada vegada fuig més de les expressions racionals i lògiques per
utilitzar la simbologia que, d’una manera subtil i irracional, ens pot convèncer
per a consumir el producte anunciat. Tots sabem per la raó que un cotxe és una
eina de transport. En canvi la publicitat ens el presenta com un símbol de
poder o de conquesta amorosa o per lligar amb una persona “guapa”.
Racionalment no és veritat, però la simbologia ens presenta una realitat
diferent.
El
racionalisme i el culte a la raó, ens pot conduir a la fredor més inhumana. Si
només ens deixem portar pels símbols, caurem en l’obscurantisme medieval. Si
sabem combinar la riquesa simbòlica amb la raó - limitada, però humana i
necessària -, potser la humanitat avançarà per camins més equilibrats i pacífics.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
HUMOR,
BON HUMOR (05-10-2001)
Es una de les característiques del ser humà
això de tenir bon humor. No hi ha cap animal en la natura, ni els primats més
evolucionats, que hagin desenvolupat aquesta qualitat. L’ésser humà, fruit
de la seva intel·ligència, és capaç de riure en descobrir diferents
relacions entre idees i conceptes.
Aquesta qualitat és present en la majoria
de les persones i és ben cert que les que pateixen un trastorn de la
personalitat, o una malaltia mental, manifesten una distorsió en el seu sentit
de l’humor i moltes vegades no són capaços d’expressar-lo correctament.
En el fons, l’humor o l’explosió
d’hilaritat es produeix quan es donen unes relacions lògiques o il·lògiques
entre diferents idees que en principi són inesperades. És el que passa amb el
final dels acudits, que hom no espera una sortida relacional entre dos
conceptes, la qual cosa provoca una situació insospitada o ridícula que
esclata en un riure o somriure fruit de d’aquest sentit intern que tenim. Això
és degut a les relacions intel·ligents que només es troben en el cervell
evolucionat de la persona. Tanmateix, només és possible en un ambient de
relaxació, ja que una situació estressant o crispada o de mal rotllo provoca
mal humor i agressivitat i impedeix l’aparició d’aquella espurna que se
sent com unes pessigolles i que provoca el riure.
La
màxima expressió de l’humor és aquella que és fruit de la reflexió, és a
dir, aquella que reflexa la visió humorística i ridícula de la pròpia
persona, de tal manera que aquell que no és capaç de riure’s d’un mateix,
de veure’s la ridiculesa que a vegades manifestem en la nostra vida, li falta
encara bastant per evolucionar com a persona. Podem estendre aquesta idea a un
nivell social: si no som capaços d’expressar el bon humor i de riure’ns de
la pròpia societat o institució a la que pertanyem, no haurem superat aquella
frontera que ens pot ajudar a conviure en pau i avançar cap a una evolució més
humana.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
JOVENTUT
- OBJECTE (28-09-2001)
No fa pas gaires anys, l’edat més
valorada era l’adulta, entenent-hi aquella a partir de la qual la persona
podia independitzar-se dels pares, casar-se i formar una família. Llavors era
considerat com una persona en tot el ple sentit. Això s’havia de produir
relativament aviat, un cop arribat del servei militar. Una persona que arribava
als trenta sense aquella independència i sense haver format una família, ja
era mirat com un “conco” o una solterona, en els millors dels casos. Per
altra banda, la infantesa o la joventut no eren vistos sinó com una etapa
purament d’aprenentatge i per tant de pura obediència cega.
Més tard, amb la arribada de la societat
de consum, el descobriment de les tècniques del marketing i de què les etapes
més joves de la vida podien ser un camp consumidor i molt vulnerable al
bombardeig publicitari, es va començar a mitificar la joventut, com l’època
més valorada de la vida. La publicitat, per uns interessos purament comercials
i amb ànim d’enriquiment, ha anat modelant la concepció de la vida de tal
manera que la joventut és considerada com aquella època en què tot li està
permès, res ni ningú no pot prohibir-li res i, al mateix temps, li ha creat
tal quantitat de necessitats que la majoria dels joves es passen la vida
treballant intensament i fent hores extres, per tal de poder cobrir aquelles
necessitats, moltes d’elles fictícies, que li han creat.
Tot això,
unit a una esperança de vida cada vegada més llarga, fa que la joventut
s’allargui també, s’ajorni la data de l’emancipació i s’endarrereixi
l’edat de formar una família o d’aparellar-se. Aquesta realitat fa que també
la maduresa personal es vegi afectada i, per tant, la trobada del ple sentit de
la seva vida
S’hauria de situar en el seu lloc la
joventut i alliberar-la. Ni aquella actitud d’abans en què no se li tenia en
compte per a res, ni la seva conversió en objecte sotmès al consum, a costa de
la seva maduresa.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
VALORS
DEMOCRÀTICS (21-09-2001)
Ha estat una bona contribució a
l’evolució de la humanitat la incorporació dels valors democràtics a la
nostra civilització. Amb tots els defectes que presenta qualsevol activitat
humana, no hi ha dubte que la democràcia representa moltes qualitats pel que fa
a la convivència social i política.
S’ha de precisar que quan parlem de
valors democràtics no solament ens referim al fet de poder elegir els
governants per sufragi universal, sinó també, sobretot, a la capacitat dels
pobles per a decidir lliurement la seva forma de convivència; a l’exercici de
les llibertats individuals i col·lectives; al concepte d’igualtat de totes
les persones, sense distinció de cap mena; a la participació de tots en les
tasques comunes; a la corresponsabilitat de totes les persones i grups en les
activitats socials i polítiques; als valors de la tolerància, solidaritat i
respecte als drets humans, etc.
El gran perill de les democràcies
occidentals, a part de grups fanàtics i violents, és la pressió exercida per
grups de poder, econòmics o polítics, no subjectes a cap control democràtic i
amb una ètica divergent als valors que esmentava més amunt com a propis de la
nostra evolució. Aquests grups els trobem tant a fora de la civilització
occidental com també dintre del propi sistema democràtic.
Hem
d’estar atents, doncs, als intents de malmetre la democràcia i fer tot el
possible per contrarestar-los, exercitant en la vida quotidiana aquells valors
que ajuden la nostra convivència i ensenyant-los pedagògicament als nostres
infants.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
VAL MÉS PREVENIR
(14-09-2001)
Tots som conscients de com és de vulnerable
el nostre cos. Qualsevol agressió el pot tombar, trencar o emmalaltir i la
pròpia evolució ha anat generant tota una sèrie de mecanismes de defensa per
preservar l’organisme dels efectes de bactèries i virus. La medicina ha
progressat molt en aquest sentit i ha ajudat a fer front a les malalties, a
millorar la qualitat de vida i a allargar-la considerablement.
La més gran contribució de la medicina a la
salut, a part de guarir les malalties i de proporcionar defenses contra les
agressions externes i internes, ha estat el que s’anomena “medicina
preventiva”, és a dir, aquelles accions i hàbits de comportament en la vida
quotidiana que ens preserven de l’aparició de malalties i accidents, per tal de
no fer necessària després una intervenció més directa.
La nostra cultura i, en general, la
civilització occidental també són vulnerables a agressions. Ho hem vist aquesta
setmana en els greus atacs contra els símbols d’occident als Estats Units
d’Amèrica. Aquesta vulnerabilitat del nostre món necessita, tal com parlen els
seus dirigents, de mecanismes de defensa contra els agressors i respostes a
aquests atacs. Tanmateix, no sols aquestes respostes són el remei per a la
seguretat. Pot passar igual que amb els antibiòtics, que les bactèries s’hi fan
immunes i contraataquen, amb la qual cosa la violència pot acabar degenerant el
nostre món.
Es fa més
necessària també la prevenció, que ha de venir per una implicació de l’economia
mundial en una major justícia i solidaritat i per un millor repartiment de les
riqueses i dels beneficis. La prevenció ha de venir de la mà de globalitzar la
solidaritat i la democràcia. És molt dolorós veure morir milers de persones en
un atac com el que hem vist a Nova York, de la mateixa manera que és molt
dolorosa la mort de mils de persones per la fam, la misèria i la violència en
el Tercer Món.
Fermí Manteca
ÛÍndex
APRENENTS DE
VELLS (07-09-2001)
No hi ha dubte que el pas del temps fa que totes
les persones anem creixent i que el fet biològic de l’envelliment es va fent
inexorable, si la mort no detura la nostra vida en una edat més jove. El culte
a la joventut existent en el nostre temps i la tendència de la societat
occidental a rebutjar la mort, ens porta a no acceptar aquest pas del temps i,
en moltes persones, el fer anys els provoca una gran angoixa.
Els vells els veiem sota l’estereotip de la
feblesa i la decrepitud i com una nosa en una societat en què sembla que la
productivitat, el consumisme i la publicitat en són els pilars i estan
reservats només als més joves. Antigament, tanmateix, les persones grans
gaudien d’un gran respecte (com passa encara a la Xina o al Japó) i en
algunes societats tenien el poder polític, com ara el senat o el consell
d’ancians. Avui, les condicions de vida i de treball fa que moltes famílies
no puguin conviure ni tenir cura dels seus vells i aquests acaben en una residència
geriàtrica, moltes vegades sols i des-estimats.
Tot i que les societats modernes destinen grans
quantitats de diners al benestar de les persones grans i normalment aquestes
estan ben assistides, ens cal una educació en el respecte i en la valoració de
les persones que han viscut molts anys. Si tothom necessita sentir-se estimat,
amb més raó les persones grans, que tenen unes mancances físiques i biològiques
per l’edat, necessiten molta més estimació i amor.
Potser s’haurà de desmitificar la joventut i
veure-la com un lloc de pas, com un aprenentatge per a la vellesa. El futur de
tots, si no ens morim abans, és arribar a vells. I n’haurem d’aprendre.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LES
INVERSIONS DE L’ESGLÉSIA (31-08-2001)
Quan una cosa és èticament bona, ho és
per a tothom i si és èticament dolenta, ho serà sempre, independentment de
qui ho faci. És, pel cap baix, una hipocresia, atribuir una falta d’ètica a
l’Església pel fet d’invertir diners a través de Gescartera, i considerar
que és normal que uns altres ho facin.
Per altra banda, si les inversions en borsa
es consideren especulatives i s’afirma que aquest tipus d’especulació és
èticament reprovable, com és que es manté un sistema econòmic i financer
liberal especulatiu? És també sorprenent que sigui l’oposició
“d’esquerra” la que critiqui les víctimes d’un mal rotllo propiciat
pels amics dels actuals governants i no faci realment la seva tasca d’oposició.
Des d’aquests sectors s’estan alçant
veus que demanen que l’Estat deixi de mantenir l’Església catòlica, ni tan
sols a través de l’assignació tributària. Les raons que donen és que els
diners públics que reben els inverteixen en borsa. La veritat és que sí, el
manteniment de l’Església hauria de recaure en els seus fidels,
independentment de què l’Estat assumeixi despeses, no per mantenir l’Església,
sinó en virtut de l’acció social, assistencial i cultural que desenvolupa.
Però les raons que addueixen de què els inverteixen en borsa, són falses.
Primer, perquè l’aportació estatal representa sols un tant per cent de les
despeses anuals de l’Església i oscil·la entre un 25% i un 50% del
pressupost, depenent de la diòcesi. És, doncs, un diner que tal com
s’ingressa es converteix en despesa i no dóna per a inversions. En segon
lloc, si la borsa existeix legalment, quina raó hi ha perquè en quedi exclosa
una persona jurídica com l’Església?
Els diners que l’Església pot invertir
en Gescartera o en qualsevol entitat legalment constituïda, a part de les
reserves que pugui tenir, són principalment allò que hom anomena
“fundacions”. Són deixes o llegats que algunes persones han confiat a
l’Església perquè amb les seves rendes pugui subvenir accions caritatives o
de culte. És, doncs, un capital que no es pot gastar, s’ha d’invertir, per
a poder complir les càrregues testamentàries de les “fundacions”.
No sempre la gestió de l’Església és
encertada, però un aprofundiment en la realitat i una actitud més honesta,
superaria les postures superficials i incoherents que veiem, tant a dins com a
fora de la institució.
Fermí
Manteca
ÛÍndex