REALISME EXISTENCIAL (03-08-2001)
Després de la Segona Guerra Mundial sorgí un moviment filosòfic que ha impregnat el pensament i les actituds de la segona meitat del segle passat. Em refereixo a l'existencialisme. Una filosofia i una actitud pessimista, basada en la concepció de l'existència humana abocada al no res i cridada a la desaparició més absurda com és la mort. Les seves arrels estan en la filosofia existencial, que va néixer de la revolta romàntica del segle XIX amb el seu principal exponent, el filòsof danès Soeren Kierkegaard. Autors con Heidegger i Sartre van influir en tot un corrent d'opinió existencialista expressada en obres de teatre o d'assaig molt importants per a la comprensió del segle XX, quan hi hagi una suficient perspectiva història per a aprofundir-hi.
Aquella manera d'entendre l'existència, com un absurd que provoca nàusees i una angoixa existencial impressionant, ha anat evolucionant a mida que passaven els anys i en els últims vint anys s'ha anat elaborant, com una evolució d'aquell existencialisme decimonònic, un nou corrent anomenat “realisme existencial”. El seu iniciador, el Dr. Alfred Rubio, va ser precisament un dels primers autors existencialistes en llengua castellana.
El realisme existencial, més que un pensament abstracte sobre la vida i el seu esdevenir, es basa en l'evidència de la pròpia existència i en l'acceptació de tot allò que l'ha possibilitada, partint de la base de què podíem no haver nascut, si les coses haguessin anat d'una altra manera. L'acceptació de la realitat, com l'única possible, porta a viure en l'alegria la pròpia existència, ja que de cap manera no podríem tenir-ne una altra. A partir d'aquí, les conseqüències positives que se'n deriven i que el mateix autor va elaborar en els seus escrits, fan d'aquest corrent de pensament possiblement el que durant el segle XXI influeixi en les actituds dels homes i les dones de la nostra cultura.
Fermí Manteca
EL MITE DE LA INFORMÀTICA (27-07-2001)
Les noves tecnologies han aportat i estan aportant una evolució i un progrés molt gran a la nostra cultura i al nostre món. L'electrònica ha possibilitat el fet de poder processar i ordenar una gran quantitat de dades i el descobriment dels nombres binaris adaptats als microxips permet realitzar operacions a gran velocitat. Tot aquest procés unit a les comunicacions telefòniques o per ones hertzianes està duent a terme la transmissió de dades a través de tot el món, que cada vegada es torna més petit.
Aquesta realitat de la informàtica es presenta cada cop més necessària per a qualsevol treball. Els nens i joves, ja des de petits, comencen a prendre contacte amb aquest món dels ordinadors i d'Internet. Les escoles, per apartades i petites que siguin, tenen les seves aules d'informàtica i a molts pares se'ls plantegen problemes nous en relació amb aquest tema. Les empreses, ni que siguin petits negocis familiars, comencen ja a introduir-se en aquest món i s'informatitzen per a no quedar-se endarrerides.
Les possibilitats que ofereix la informàtica fa que moltes persones la considerin com la panacea per a resoldre qualsevol tipus de feina i com la solució definitiva per a tots els problemes. Aquesta creença il·lusòria ve avalada per una publicitat i una terminologia que presenten els ordinadors com uns “éssers” capaços de tenir “memòria” i de posseir “intel·ligència artificial”, susceptibles de ser “infectats per virus” i tantes altres qualitats impròpies de màquines pures i dures.
Aquesta mitificació de la informàtica provoca, no poques vegades, frustració en aquelles persones o empresaris que hi dipositen unes expectatives exagerades, pensant que un ordinador farà pràcticament tota la feina. La veritat és que la informàtica és una eina que no et redueix la feina, solament et permet fer-la més ben feta i més ben presentada, si la saps utilitzar i treballar com cal. Convé, doncs, resituar aquestes noves tecnologies en el seu lloc adequat perquè no provoquin falses esperances.
Fermí Manteca
IGUALS I DIFERENTS (20-07-2001)
Tenir sentit històric és una cosa molt important. Vull dir, ser conscient que la nostra realitat actual, la nostra generació present, l'única que vivim, és fruit i conseqüència de tota la història passada, que ens ha precedit i ha possibilitat que siguem on som.
D'aquesta manera, ens adonem que la nostra cultura i els nostres trets característics com a poble s'han anat configurant al llarg de la història en contacte amb altres cultures, altres pobles i altres maneres de ser, cosa que ens ha enriquit i ens ha fet evolucionar. És per això que, a hores d'ara, es pot dir que totes les cultures han estat enriquides per la influència d'altres. Aquest sentit històric cal que ens ajudi a superar la temptació de sentir-nos superiors als altres i a aconseguir una humilitat cultural que ens permeti dialogar, acceptar i col·laborar amb altres pobles i aprendre a respectar altres maneres de ser i de pensar. Recordem que aquest any 2001 ha estat dedicat per l'ONU al diàleg entre les cultures.
Aquestes actituds d'obertura i de diàleg s'han d'educar i transmetre als nostres fills, a fi que les pròximes generacions, que els tocarà viure en un món cada vegada més relacionat, no es vegin privats de la possibilitat d'establir unes relacions humanes enriquidores amb els que són diferents i, al mateix temps, iguals.
Aquesta setmana, en un poble petit de la nostra comarca, Sedó, ha començat el Casal d'Estiu que cada any agrupa una colla de nens i joves. Enguany, l'eix d'animació porta per títol “Tots iguals, tots diferents”, i pretén aprofundir, per mitjà d'activitats, com ara el cant, el teatre, manualitats i altres tallers, en aquestes idees de la multiculturalitat. És una manera de fer una tasca educativa en aquells valors que els ajudaran a saber viure en pau amb l'entorn i amb els altres, amb un esperit de tolerància i respecte humanitzador.
Fermí Manteca
Estem acostumats a què la major part del turisme es queda a la perifèria, on està la gran majoria de les instal·lacions turístiques i diversions per atraure persones de tot arreu que aprofiten els dies de descans estiuenc per sortir fora, viatjar i buscar moments de repòs en la seva vida. És tot un signe del nostre temps i de la nostra cultura, la necessitat de sortir a la recerca d'allò que doni sentit a la rutina diària i la transcendeixi. I això ho fem en vacances a través del sentit lúdic de la festa, de la convivència i de la diversió.
Aquest viatge a la nostra perifèria està ple d'expectatives, de l'esperança de trobar allò que ens ompli, de la il·lusió d'aconseguir tornar de vacances reconvertits en altres persones més plenes i felices. Tant si optem pel turisme massificat de la costa o pel que s'anomena turisme cultural, com si marxem a la muntanya, les vacances es converteixen en un itinerari de recerca, ni que sigui inconscientment. Una recerca que ens és impossible fer-la en els mesos de feina i d'anar atrafegats i angoixats. Passa, però, que quan sortim de vacances ens portem les mateixes angoixes que s'acumulen durant l'any i anem a llocs on ens trobem atrafegats i cansats, de tal manera que quan en tornem ho fem amb les expectatives trencades i l'esperança desfeta.
Els grans pensadors que estan en l'origen de la nostra cultura occidental, ja hi van reflexionar. Herodot afirmava que l'autèntic viatge és el viatge interior, a l'interior de la pròpia persona. Així, el turisme pot ser el símbol d'aquesta recerca del nostre jo de què parlava el vell filòsof grec.
Fer turisme interior. No quedar-se a la perifèria. Martín Descalzo aconsellava visitar-se un mateix, baixar al propi pou, passejar pel paisatge d'un mateix i visitar els monuments del propi cor. D'aquesta manera podrem aconseguir que el fet de fer turisme i vacances ens reporti un bé personal molt gran, perquè haurem descobert quelcom desconegut que tenim molt a prop: el propi jo.
Fermí Manteca
En totes les empreses tenen molta cura de les seves instal·lacions, de tal manera que destinen una gran quantitat de recursos al seu manteniment, així com a la posta a punt continuada de la maquinària, ja que és un element essencial de la producció.
Tanmateix – incomprensiblement -, la peça clau de la producció no és la més mimada. Em refereixo al personal. Tot i que la feina sempre depèn de les persones i els treballadors són els que poden fer que una empresa vagi més bé o més malament, l'atenció a les persones no és objecte primordial del “manteniment” d'una empresa. Una màquina o un motor és engreixat i netejat acuradament, mentre que una persona, quan “s'espatlla” i baixa el seu rendiment és fàcilment substituïda per una altra.
Últimament, però, els estudis psicològics relacionats amb el món del treball, que serveixen de base a la selecció del personal, han posat de manifest que no és més rendible la substitució generalitzada de les persones, quan aquestes “no funcionen”, que una bona selecció de personal; ja que els nous treballadors sempre necessiten un període d'aprenentatge i d'adaptació. Els mateixos estudis apunten més aviat a cercar persones amb característiques no sols de nivell tècnic, professional o de titulació, sinó de formació humana i del que s'anomena “intel·ligència emocional”.
És veritat que una persona que tingui bon caràcter, que sàpiga controlar les seves reaccions, que sàpiga conviure bé amb els companys, que tingui un bon tracte amb els demés, serà més productiva que aquella que, tot i tenir més intel·ligència racional i més títols universitaris penjats de les parets, tingui una sèrie de defectes que aporti un “mal rotllo” als companys de feina o als clients.
És per això que el sistema educatiu, ja des de les primeres etapes de l'ensenyament, hauria de tenir presents aquests aspectes de la formació humana, perquè en un futur, ja immediat, seran els que tindran una validesa per obrir-se pas en la vida.
Fermí Manteca
No fa gaire parlava amb un jove, amic meu, sobre l'estat de les coses en el món, sobre els interessos creats a nivell mundial, sobre la globalització econòmica i sobre les injustícies que tot plegat provoca.
Em va sorprendre la claredat d'idees del meu interlocutor, el nivell d'informació que demostrava i el grau d'implicació en tota la temàtica. Més encara, em va sorprendre la declaració d'impotència que manifestava dient que les coses no canviarien pas i que no hi havia res a fer, ja que les empreses multinacionals continuarien amb les seves polítiques expansionistes, aprofitant-se dels més pobres per fer els seus grans negocis, que els governs dels estats desenvolupats continuarien exercint el seu domini amb la venda d'armes i amb l'increment del deute dels països subdesenvolupats i, així, successivament.
Amb tot, el meu jove amic havia participat no fa gaire en una campanya de sensibilització contra la multinacional Nestlé i els seus mètodes empresarials. Suposo que en el fons creia que sí es podia fer quelcom per intentar canviar les coses, ni que fos a nivell testimonial. Jo també ho crec. Les empreses es mouen només per motius econòmics. ¿Us imagineu que les que promouen polítiques d'explotació de menors es quedessin sense clients? Segur que canviaven d'estratègia. Si les cases comercials que promocionen programes de televisió dels anomenats “telescombraries” veiessin que baixen dràsticament les vendes, segur que canviaven les seves publicitats. Si les televisions s'adonessin que es queden sense audiència en aquells programes més nefastos i violents, acabarien per suprimir-los.
Gràcies a aquesta mentalització, les empreses, cada vegada més, estan adoptant estratègies de màrqueting solidari, destinant un tant per cent dels beneficis a ONG a favor del Tercer Món. Poca cosa podem fer, però està a les nostres mans aquestes petites iniciatives perquè a poc a poc les coses vagin canviant.
Fermí Manteca
La joventut normalment és un concepte que fa referència al poc temps que fa que hom existeix i a mida que s'allarga la distància entre el naixement i el temps present, la joventut va minvant. Un vell, doncs, és aquell que fa molt de temps que està en aquest món. És curiós que sempre definim la joventut o la vellesa mirant el passat, els anys passats.
Provem-ho de fer al revés, mirant el futur. Un jove és aquell que té, previsiblement, un llarg futur pel davant i un vell serà aquell que li queden pocs anys per viure. Per això actualment la joventut s'allarga moltíssim i a una persona de 30 anys li diem jove, mentre que, fa 70 anys, qui arribava a la quarantena era un vell perquè l'esperança de vida era molt curta.
Mirar el futur ens pot ajudar a definir millor aquests conceptes que ens afecten a tots i que a moltes persones els fan patir. Aquest patiment és degut a la idolatria a uns paràmetres d'estètica corporal estàndards que s'identifiquen amb els joves en edat. Tot i que en general la vida s'ha allargat molt en la nostra civilització occidental, a nivell particular ningú no ens assegura que la nostra pròpia vida sigui de molts anys, ja que la mort la portem dintre i en qualsevol moment pot aparèixer.
Així tenim que ja que ningú no pot determinar la vida que té pel davant, la joventut dependria més de l'actitud esperançada que la persona pugui tenir i exercir, que no pas de la data de naixement. Mantenir-se jove i connectar amb la joventut serà viure la vida amb esperança, en tots els sentits, i per tant amb alegria, mentre que fer-se vell no depèn tant de complir anys, sinó de viure la vida sense esperança.
Fermí Manteca
En la nostra cultura occidental l'ètica i la moral del comportament sempre ha distingit entre l'egoisme i l'altruisme, és a dir, entre aquell que s'estima ell mateix i aquell altre que posa l'accent en l'amor als altres o en el bé comú. La primera postura és menyspreuada i tinguda per un mal, de tal manera que una de les pitjors coses amb què es pot qualificar una persona és dir-li que és un egoista.
Per altra banda, els psicòlegs ens parlen de la bondat de l'autoestima i de les grans calamitats que poden passar a una persona que no té aquesta qualitat humana. La consideren tan important que moltes de les disfuncions psicològiques, que afecten també al comportament, l'atribueixen a la manca d'autoestima. Pot semblar tot plegat un contrasentit: si som egoistes (si ens estimem nosaltres mateixos) la nostra cultura ens assenyalarà amb el dit, si no tenim autoestima (si no ens estimem nosaltres mateixos) els psicòlegs ens auguren, pel cap baix, una depressió.
És ben cert que la naturalesa humana ens empeny, des de l'instint de conservació, a tenir cura de nosaltres mateixos i a mirar pel propi bé, és a dir, a estimar-nos i a ser “egoistes”. És un fet connatural. Per altra part, el propi sentit familiar i social de la nostra manera de ser ens mou a estimar i a salvaguardar l'entorn i, per tant, a estimar els altres. Qualsevol exageració, per defecte o per excés, d'una de les dues vessants anteriors ens farà caure en el desequilibri.
¿A qui he d'estimar més, a mi mateix o als altres? L'evangeli, on queda reflectida la doctrina de Jesús de Natzaret, no és aliè a la realitat de la natura humana més profunda i ens dóna una resposta: estima els altres com a tu mateix, procura per als altres el mateix que vols per a tu. Aquest equilibri que proposa el cristianisme, al llarg de la història s'ha exagerat en contacte amb altres filosofies més dualistes, exageració que ens ha portat a les contradiccions que apuntava abans.
L'autoestima, doncs, és molt important i ha de ser la mesura equilibrada per poder arribar a ser altruista, ja que si un no és capaç d'estimar-se a si mateix no estarà capacitat tampoc per estimar els altres i complir, així, la tasca social que tots hem de fer.
Fermí Manteca
EL MEDI I L'AMBIENT (08-06-2001)
Aquesta setmana s'ha celebrat el dia del medi ambient. Va bé això de destinar un dia a un tema d'interès, ja que és una ocasió per reflexionar-hi o, si més no, per sentir parlar d'allò que, altrament, passaria desapercebut.
El medi ambient té una importància capital perquè es tracta de la natura que ens alimenta, ens aixopluga i ens permet continuar la vida sobre el nostre planeta. Tenir cura que no es malmeti és essencial; per això tots els temes que fan referència a l'equilibri ecològic ens afecten perquè d'això depèn el nostre futur.
La revolució industrial i després la tecnològica, la necessitat de produir energia i consumir-la, l'expansió demogràfica i d'altres fenòmens que s'han produït en els últims 150 anys han posat sobre la taula l'evidència que el medi on vivim és vulnerable i contaminar-lo és reduir la capacitat de regeneració natural que té És per això que el desenvolupament no pot comportar la degradació de la natura. Fora un preu massa desproporcionat.
Els governs són cada vegada més sensibles a aquest problema i ja fa temps que estan prenent mesures per a reduir els agents contaminants, encara que hagin de lluitar contra els interessos econòmics que estan en joc, però que no són tan importants com salvaguardar el planeta. Aquí està, per exemple, el protocol de Kyoto per reduir l'emissió de contaminants i les dificultats de complir-lo per part dels EE.UU. Els països de la Unió Europea han decidit que en deu anys s'ha d'arribar a què un 12% del consum energètic procedeixi d'energies renovables i netes. Salvar, doncs, el nostre medi, s'ha convertit en un dels reptes del segle XXI.
Però no solament el medi s'ha de salvar, també l'ambient és important. La paraula “ambient” té aquest altre sentit: la relació existent dintre d'un grup de persones, quan diem, per exemple, que en una festa hi ha bon ambient. També forma part de l'equilibri ecològic la pau, la concòrdia i el “bon rotllo”, ja que tots formem part d'aquest planeta vulnerable que tenim entre les mans.
Fermí Manteca
EDUCACIÓ D'ADULTS (01-06-2001)
Una de les característiques dels animals en general és la capacitat d'aprenentatge, capacitat que en arribar a la persona humana aconsegueix unes cotes molt elevades de perfecció, degut a l'evolució del sistema nerviós i a la resta de capacitats mentals i intel·lectuals que intervenen en tot el procés.
Quan naixem, tenim unes grans potencialitats per aprendre i qualsevol cosa que passa al nostre voltant pot provocar una sèrie de reaccions que permeten, més enllà de la consciència que en tinguem, l'aprenentatge primer del nostre entorn i més endavant de les relacions entre les coses, les persones i els pensaments
Els psicòlegs han estudiat a fons aquest procés i, sobretot des de la psicologia conductista (aquella que es fixa més en la conducta de les persones), s'han establert les pautes que se segueixen en tot el mecanisme de l'aprenentatge. Però no solament hi intervenen els postulats dels reflexos condicionats que proposen els conductistes, sinó que en les persones hi ha tota una sèrie de capacitats, fruit de segles d'evolució, que cal desenvolupar perquè l'aptitud per aprendre no resti aturada en arribar una determinada edat.
Moltes persones opinen que l'edat pròpia per aprendre és la infància i la joventut, que és l'edat escolar, i que a partir que un és fa adult ja no ha d'estudiar ni d'aprendre res. Aquest pensament fa que molts adolescents, en el seu desig de fer-se grans i pensar que ja són prou adults, abandonin els estudis, no trobin un estímul per continuar l'aprenentatge regulat i es manifestin descaradament com a posseïdors de tot el saber del món.
La veritat és que sempre, a tota edat fins a la mort, a no ser que s'esdevingui una malaltia degenerativa severa, la capacitat d'aprenentatge està sempre present en les persones. Per això és tan important l'educació d'adults en tots els nivells, ja que això ens proporciona la suficient humilitat per no considerar-nos en possessió de la veritat com si fóssim adolescents i, per altra banda, descobrirem amb goig que es van desenvolupant en nosaltres actituds obertes que ens ajudaran a ser més persones. Ja la saviesa popular tradicional ens deia que “mai aniràs a dormir sense saber una cosa més”.
Fermí Manteca
LA REVOLUCIÓ PENDENT (27-05-2001)
Tots els historiadors estan d'acord en datar l'inici de l'actual situació sociopolítica europea i, en general, de la civilització occidental en el fet de la Revolució Francesa de finals del segle XVIII. Aquells esdeveniments històrics van suposar l'acabament de l'Antic Règim i, per tant la fi de les monarquies absolutes i el començament d'una sèrie de transformacions per a França i per a Europa en general, els efectes de les quals encara no s'ha acabat de calibrar.
El lema de “llibertat, igualtat i fraternitat” es va convertir en el germen de la concepció dels drets humans que més tard, amb el naixement de les democràcies, estarien presents i invocats en totes les constitucions. Allò va donar pas a unes societats en què la idea de la llibertat, entesa com el més preuat dels béns, va anar substituint la concepció de la submissió al poder absolut i amo de tot i de tots, propi de les monarquies absolutes i dels règims totalitaris. Es pot dir que les actuals democràcies tenen el seu fonament i els seus incipients inicis en aquelles idees revolucionàries amb les que va començar de fet el segle XIX. La llibertat d'expressió, la llibertat de reunió, la llibertat de pensament, la llibertat religiosa i tantes altres, són considerades avui dia com un dels drets fonamentals de la persona humana i expressades en les legislacions de tots els països moderns.
També la idea de la igualtat fonamental de totes les persones que van enlairar els estendards dels revolucionaris francesos va anar calant en la consciència de la gent. Va ser en aquesta revolució, més que en les revolucions anglesa o nordamericana, que hi va haver una presa de consciència de què els homes neixen iguals davant la llei. I com que aquests principis eren fruit d'una filosofia i les idees no tenen fronteres, aquests drets es van estendre a la resta d'Europa i a la resta del món. Per això, la sobirania popular, és a dir, la idea que la sobirania radica en el poble, va suposar un canvi fonamental. Des de la Revolució Francesa la sobirania ja no té el seu origen en la idea de la dignitat d'una persona o d'una família, sinó que és expressió de la voluntat del poble.
Aquests dos principis de “llibertat” i “igualtat” han arrelat tant en la nostra cultura actual i en la consciència dels nostres pobles, alhora que en les nostres legislacions, que qualsevol atemptat contra la llibertat o la igualtat origina reaccions viscerals en qualsevol persona. Això passa també quan els governants, temptats sempre d'exercir un poder absolut, intenten limitar aquells drets de les persones, tot obligant a polítiques de pensament únic i, per tant, amb una visió obtusa de les coses.
Van haver de transcórrer molts anys perquè les idees i els principis de la llibertat i la igualtat esdevinguessin legislació comú en les nostres societats, després de passar per dictadures i guerres que representaren una marxa enrera inadmissible. I encara ara convé estar alertes, perquè la famosa globalització no atempti contra els drets humans més elementals.
Una cosa, però, queda pendent d'aquella Revolució Francesa. Què se n'ha fet de la “fraternitat”? En la consciència de molta gent i en les nostres legislacions està ben absent encara aquella idea de la germanor de les persones, de la fraternitat universal i de la solidaritat entre tots els homes i els pobles. Han de ser organitzacions no governamentals les que posin en marxa accions de cara de l'exercici de la fraternitat. Caldrà maldar perquè es completi en el nostre món aquest tercer principi revolucionari i la fraternitat sigui una aspiració a aconseguir en aquest segle XXI. Potser el descobriment de la igualtat de tots els homes en el genoma ens hi ajudarà. Ja seria hora!
Fermí Manteca