En el nostre món occidental cada cop més es parla de millorar la qualitat de vida dels ciutadans, entenent la majoria de les vegades per donar acompliment no sols a les necessitats bàsiques, que se suposen cobertes amb escreix en el nostre primer món (al menys per a la gran majoria), sinó sobretot per gaudir d'un alt nivell de comoditat i de benestar.
Tant en el camp de l'ensenyament o de la sanitat, com en el de les condicions laborals o dels serveis que podem rebre de les administracions públiques, cada vegada volem tenir una qualitat que permeti en definitiva una major felicitat per nosaltres i per la nostra família. Fins i tot des dels governs es creen ministeris que atenguin el benestar social dels ciutadans i ciutadanes.
Tanmateix, veiem que la persona humana i les seves necessitats més profundes s'escapen de qualsevol intent de programació. En el fons, la vida no és etiquetable i per això ens adonem que per més recursos que es destinin a aconseguir una millor qualitat de vida, si una persona no té aquells elements psicològics, afectius i de maduració personals, se li escaparà de les mans aquella felicitat que anhela, per més diners que hom destini a omplir les angoixes interiors.
Segur que tots coneixem persones que sempre van a la recerca de diners i de possessions materials, sigui al preu que sigui, sense aconseguir mai una satisfacció personal, ja que en el fons el que necessiten és sentir-se mínimament valorats i estimats com a persona, essent fruit de mancances afectives o psicològiques la fam excessiva de posseir que manifesten.
No estaria malament organitzar cursets per a pares i educadors perquè aprenguem a educar els nostres fills en els valors que els permetin d'aconseguir una “qualitat de vida de qualitat veritable”, valguin totes les redundàncies que es mereix la felicitat de les persones.
Fermí Manteca
Aquesta setmana s'ha celebrat la festa de Sant Isidre. Al nostre món rural és festa ja que està considerat com el patró dels pagesos i és motiu de fires i dinars de germanor. Sant Isidre va ser un sant laic, que no hi ha gaires perquè la majoria que canonitzen són capellans o frares. Era un pagès, casat amb santa Maria de la Cabeza, que sabia compaginar la seva feina amb l'exercici de la bondat i del comportament ètic.
La pagesia està avui, que vol dir des de fa temps, en un procés de crisi. Ja va patir un gran canvi quan es va passar d'una agricultura de subsistència, pendents de paràmetres incontrolables com és ara les inclemències del temps i amb una economia “d'anar tirant”, a l'agricultura i a la ramaderia industrial amb tot un seguit de transformacions, no solament en la manera de treballar i en les eines i maquinària que s'hi utilitzen, sinó sobretot en el que suposa de canvi d'actituds, de mentalitat i àdhuc de relacions entre les persones. La nostra comarca de la Segarra pot ser paradigma d'aquest canvi.
Per bé que la manera de viure a pagès ha fet un canvi radical en els últims cent anys, encara es conserven actituds pròpies d'altres èpoques, fruit d'aquella economia necessàriament conservadora, garrepa i aprofitadora de qualsevol recurs. Tot i els canvis, l'herència cultural fa que l'evolució en aquest aspecte sigui més lenta i és per això que expressem encara “l'anar tirant” per referir-nos al nostre benestar i les relacions entre les persones i els pobles encara sovint depenen d'aquella mentalitat. Els canvis sociològics i econòmics són més ràpids que no pas els canvis culturals i d'actituds personals, cosa que provoca no poques contradiccions.
El segle XXI pot representar per al món rural un repte importantíssim dins d'una economia i una cultura cada vegada més globals, amb la contraposició del món urbà com a colonitzador i uniformador. Per això caldrà potenciar –i els governants hauran de tenir en compte- les coses positives que aporta la cultura rural, amb la posada al dia dels nostres valors i de les nostres tradicions, no com una tornada romàntica i nostàlgica al passat, sinó com una recuperació de la nostra identitat i una projecció i aportació al futur i a l'equilibri de la societat.
Fermí Manteca
Les vacances es van inventar per a descansar. Després d'un període de treball venen bé uns dies de descans o, si més no, de canvi d'activitat. Físicament i psicològica necessitem aquests dies per reposar forces i poder recomençar les activitats habituals. Cada un dedica les vacances a les activitats que més li agraden, dintre de les possibilitats de temps, de família i d'economia.
Moltes persones no saben programar-se els dies de descans, perquè l'educació per a l'oci és una de les mancances que tenim en el nostre sistema educatiu. I això que és molt important saber aprofitar les vacances no per a cansar-se més o per a avorrir-se, sinó per a fer tota una sèrie de coses que ens poden ajudar a créixer i a madurar. La realitat és que moltes persones, sobretot de ciutat, aprofiten els dies de vacances per a fugir vés a saber de què, a vegades precipitadament, i amb les mateixes actituds d'angoixa que tenen habitualment. L'increment dels accidents de trànsit són un símptoma d'aquesta situació.
Els nens i les nenes d'Ivorra, durant les últimes vacances de Pasqua, es van dedicar per iniciativa pròpia a fabricar polseres i altres guarniments artesanals amb materials més aviat rudimentaris i van instal·lar una espècie de botiga on es van dedicar a vendre el producte de la seva creativitat. Van fer més de tres mil pessetes que han lliurat a la parròquia amb l'encàrrec de “fer-les arribar als pobres”. Després de parlar-ho amb ells i amb altres persones del poble s'ha decidit destinar-les a un alberg per pobres i transeünts que estan construint a Mollerussa.
Ens falta una educació per a l'oci, per al descans, per a saber aprofitar el temps lliure a fi de desenvolupar les nostres iniciatives destinades no a les obligacions quotidianes sinó a aquelles coses que ens poden ajudar a ser més persones sense les tensions del treball. Com aquests nens i nenes que van tenir la iniciativa de no avorrir-se i destinar el seu temps a fer coses que els agradaven per després poder ajudar a persones necessitades. O com a aquells amics meus que el pròxim estiu aniran a Centramèrica a fer-hi una tasca d'ajuda mèdica i social.
Fermí Manteca
MITJANS DE COMUNICACIÓ (04-05-2001)
Estem en l'època de les comunicacions de tal manera que els mitjans audiovisuals i escrits són unes de les activitats essencials del nostre món. No podríem entendre l'actual sistema social polític i econòmic sense un sistema de comunicacions eficient i present a tot arreu.
El fet que una notícia pugui donar la volta al món ràpidament, el fet de tenir una informació el més completa i puntual possible ens pot permetre prendre decisions en la nostra vida, en la nostra professió o en la nostra economia. Quan més ben informats estiguem, les nostre decisions estaran més encertades o al menys serem més conscients d'exercir la nostra llibertat d'elecció. Tant és així que els teòrics de la comunicació diuen que si una cosa no és notícia, és a dir no es coneix, és com si no existís.
Avui dia el paper que juguen els mitjans de comunicació és tan fort que se'ls anomena "el quart poder". És veritat, ja que la gran majoria dels mitjans depenen de les gran agències informatives que controlen les notícies que ens arriben i fins i tot les matisacions que permeten orientar i manipular l'opinió pública. Tanmateix és un "poder" no democràtic sinó que solament és controlat pels poders econòmics o grups de pressió que decideixen quan i quines són les notícies que s'han de posar de moda en cada moment, no per la importància i gravetat que puguin tenir, sinó pels interessos que els hi puguin reportar.
És per això que, per exemple, tot i existint greus enfrontaments a l'interior del continent africà, si els nostres mitjans informatius no ens en parlen, és com si res no passés. I no és pas veritat. Ens cal tenir, doncs, una actitud crítica davant els actuals mitjans de comunicació i no limitar-nos a empassar-nos-ho tot ingènuament.
Fermí Manteca
"JO SÓC AQUELL NEGRET..." (27-04-2001)
Per fi l'hem conegut. Després de quaranta anys sentint la seva cançó publicitària l'hi hem vist la cara: la d'aquell negret "de l'Àfrica tropical que cultivant cantava..." També hem sabut que no és un de sol, sinó que són molts milers els que treballen com a esclaus, perquè nosaltres puguem prendre el nostre esmorzar a base de cafè o cacau.
L'escàndol del vaixell amb nens esclaus que ha denunciat l'UNICEF ha posat de manifest mediàtic la realitat de la utilització i el comerç de menors per a poder mantenir un elevat grau de benestar i riquesa d'una part de la humanitat del nostre món.
És aquest un nivell de vida i un benestar insostenible, ja que descansa sobre uns fonaments febles, com és ara la pobresa d'altres persones. A la llarga aquesta situació es tornarà contra les mateixes persones que l'han provocat. Només amb una visió miop, de riquesa immediata, d'interessos a curt termini, es pot muntar un sistema econòmic i social així. Un sistema que porta inscrita la data de caducitat en un món cada vegada més petit. La veritable globalització o universalitat ens farà adonar de què el món seguirà girant gràcies només a la solidaritat entre totes les persones per tal que la dignitat humana sigui patrimoni de tothom, sense cap excepció, ni tan sols la d'aquell negret de la cançó.
Situacions com la d'aquests nens i tants d'altres arreu del món provoquen vergonya en moltes persones amb un mínim de sentit comú i de sensibilitat humana.
Fermí Manteca
Un dels deures de tota persona és comportar-se d'una manera ètica en totes les coses que fa. En totes les professions es demana un comportament ètic. Des de la medicina més tradicional, amb l'anomenat "jurament hipocràtic", fins a professions com ara la d'advocat, es demana una deontologia i un rigor ètic en la seva activitat.
L'ètica professional és el comportament coherent amb la finalitat que hom persegueix, de tal manera que els mitjans no desdiguin del propi fi. Així, un metge ha de posar uns mitjans coherents amb la vida, amb la salut i amb la preservació de les malalties, que és en definitiva la finalitat de la seva professió.
Tanmateix, una de les activitats en què sembla que tot està permès és en l'exercici de la política. Sembla que si una cosa porta el qualificatiu de "polític", ja s'hi puguin utilitzar les desqualificacions personals, les paraules malsonants, mal educades i, a voltes, injurioses. Sembla que en nom de la política es pugui torpedinar projectes bons per a tothom, només perquè han sortit d'un altre grup polític, al qual se l'anomena adversari, que és sinònim d'enemic (us imagineu a un metge dient adversari a un col·lega seu?). Sembla com si un partit polític tingués dret a posar paranys mediàtics als que no pensen com ell, per tal de crear un clima que beneficiï els propis interessos partidistes, provocant malestar, divisions i tensions socials innecessàries.
Les persones que es dediquen a la tasca noble de la política saben (i no tots ho fan malament) que la seva finalitat és treballar per administrar bé els béns de tots, governar amb justícia i procurar el bé comú de tots els ciutadans sense exclusions. L'ètica política reclama, doncs, que els mitjans que hi posin han d'estar en consonància amb aquella finalitat tan noble i hi han d'interposar el bé del poble als propis interessos de partit. La deontologia en la política ens assenyala que els polítics són uns servidors de la societat i no al revés. Actuar d'una altra manera és tornar a les tensions del poder medieval, que fa molts anys que hauria d'haver estat superat per la democràcia.
Fermí Manteca
La declaració universal del drets humans va ser un pas indiscutiblement important que va tenir lloc a mitjans del segle passat, després de la Gran Guerra. Des de llavors quasi la totalitat dels països han subscrit aquesta declaració i l'incorporen d'una manera o altra a les seves legislacions i a les seves constitucions. Igualment, en la consciència de totes les persones va arrelant la cultura del respecte als drets humans, de tots els humans pel fet de ser-ho. És per això que, de seguida que sorgeix una violació d'aquests drets, hi ha molta gent que protesta. Fins i tot es pot interposar un recurs davant el Tribunal Constitucional, com ara amb la llei d'estrangeria, pel fet de limitar els drets humans de determinades persones.
Tanmateix, una cosa és la legislació i una altra cosa és el respecte real als drets humans. Moltes vegades es veuen malmesos, cosa que sovint és denunciada per part d'associacions i d'ONG. Encara hi ha molts llocs on no es respecten els drets dels homes, ni els drets de les dones, ni els drets dels infants, ni els drets dels pobles, encara que des de l'Organització de les Nacions Unides s'hagin pres acords i resolucions encaminades a la seva salvaguarda. Encara els drets humans estan sotmesos als "drets" dels poderosos.
Potser un camí per avançar en la defensa dels drets humans és establir paral·lelament els "deures humans", una espècie de decàleg on s'estableixin les obligacions que totes les persones tenim pel fet d'existir. Deures com els de fomentar la pau, deures com els de col·laborar a l'abolició de la pobresa, deures a favor de la vida digna per als altres, deures com afavorir el diàleg i tants altres que s'hi podrien afegir.
Aquests "deures", igual que els "drets", haurien de formar part de les legislacions, de tal manera que els estats i les administracions públiques fossin els primers en complir-los i al mateix temps actuessin de garants del seu compliment.
Fermí Manteca
Com quasi totes les coses en la vida, la riquesa i la pobresa són també relatives. Per això és molt difícil definir on és el límit entre ambdues coses o decidir a partir de quin moment o de quina quantitat una persona es pot considerar rica o pobre. En el fons, el concepte de riquesa ve donat per la relació existent entre les necessitats i els mitjans per satisfer-les. Una persona rica és, doncs, aquella que té poques necessitats sense satisfer i una persona pobra és aquella que té moltes necessitats insatisfetes.
Es pot donar el cas que una persona amb molts milions s'hagi creat una tal quantitat de necessitats que mai no les podrà aconseguir i en conseqüència serà terriblement pobra. O, pel contrari, una persona amb pocs mitjans, però que, tenint les necessitats bàsiques cobertes, no té afegides altres grans necessitats, serà rica.
El que sí que és cert és que les riqueses no són en elles mateixes un valor absolut sinó que són un mitjà per aconseguir una millor qualitat de vida. També és cert que amb els diners no es pot aconseguir tot. Per això les persones que només posen la seva confiança en els diners són persones que mai no estan satisfetes i, per tant, la diferència entre necessitats i grau de satisfacció les fa pobres.
Un amic meu distingia entre "rics-rics", aquells adinerats que posen la confiança només en els diners i els "rics-pobres" que són els desvalguts que posen les seves il·lusions en posseir algun dia un bon tresor. Tant els uns com els altres mai no tindran les seves necessitats acomplertes i la seva insatisfacció els fa desgraciats, tristos i pobres.
Fermí Manteca
REPARTIMENT INJUST (23-03-2001)
A vegades, en converses informals amb amics i coneguts, comentem la gran paradoxa que provoca les diferències existents en el nostre món. Veiem com la major part de les riqueses de la terra està en mans d'una minoria, mentre la gran part de la població humana pateix necessitats. Una situació, aquesta, que provoca injustícies i moviments migratoris en massa de gents que han de fugir de la fam i la misèria.
Quasi sempre, la conversa informal transcorre per camins diversos, des dels que opinen que la culpa la tenen els països rics, fins als que pensen que la culpa la tenen els països pobres i els seus governants. Tot un ventall per descriure que el món amb les seves possibilitats i riqueses està mal repartit i que hauria d'haver una més equitativa i justa repartició dels béns de la terra.
Un amic dispara amb artilleria grossa: si - posem per cas - repartíssim totes les riqueses de la terra, de manera totes les persones rebessin la mateixa part igual per a tothom, al cap de pocs anys tornaria a haver-hi una minoria que posseiria la major part dels béns, mentre que la gran majoria, els de sempre, tornarien a ser pobres com ara; no hi ha res a fer; el món és així, hi ha gent que serveix per als negocis i es fan rics i d'altres que són desgraciats i mandrosos, s'ho gasten tot i han nascut per ser pobres.
Respostes així et deixen perplex. I et fan pensar. Potser si que hi ha gent que serveix per als negocis i estudia la manera de descobrir la desgràcia del veí, per aprofitar-se'n i fer-se ric a costa de fer pobre a l'altre. Potser sí que hi ha gent que estudia la necessitat que tenen els altres o que els crea "necessitats innecessàries" per poder fer el gran negoci d'apoderar-se de la riquesa aliena.
A aquestes altures, només un canvi d'actitud personal i unes postures més ètiques dels que governen les nacions i dels que tenen el poder, que no sempre són els governants, poden fer canviar l'estat injust d'aquesta situació. Seria de desitjar.
Fermí Manteca
La maduració de la personalitat de l'individu és una de les tasques més importants que tenim entre mans. Els homes i les dones anem creixent des que naixem i hem d'anar madurant en tots els aspectes de la nostra vida. Oblidar aquesta qüestió pot portar a la infelicitat i a l'angoixa.
Els psicòlegs parlen de les característiques que poden sintetitzar els trets de la maduresa, com ara l'acceptació d'un mateix, la capacitat d'establir relacions emocionals sanes amb els altres, tenir sentit de l'humor, objectivar-se un mateix, etc.
El cert és que molts dels conflictes que vivim i veiem en les persones, en les famílies o en les parelles tenen el seu origen en la falta de maduresa psicològica i, sobretot, en la falta de maduresa afectiva. Hi ha persones que converteixen l'afectivitat en dependència o en possessió de les altres persones, la qual cosa porta a relacions també immadures, als maltractaments, a la falta de respecte i, a la llarga moltes vegades, al trencament traumàtic de les relacions.
Potser l'educació hauria de tenir en compte aquest aspecte important de les persones i no deixar a l'atzar el creixement humà. L'educació en uns valors sòlids és important perquè una vida psicològicament adulta pressuposa una filosofia que li doni consistència. Està en joc la felicitat de les persones.
Fermí Manteca
No fa gaire, em van demanar anar a un institut d'ensenyament secundari per fer una xerrada als nois i noies de la primera etapa de l'ESO. Hi vaig anar amb molt de gust. El tema a tractar era la interculturalitat. "Un món on hi caben tots els mons", deia el tríptic de presentació d'aquelles jornades culturals. Durant quasi dues hores vam estar comentant el tema de com el món ha anat evolucionant, de com han anat apareixent diferents cultures i llengües, de com s'han anat relacionant entre elles, les diferents cultures, fins al punt de no haver-n'hi cap en estat pur sense influència de les altres.
El tema donava per a molt: des de les primeres tribus humanes nòmades i l'enriquiment mutu per la trobada amb altres tribus, fins a les grans migracions humanes que han tingut lloc al llarg de la història, com la invasió d'Amèrica pels europeus. Els meus interlocutors, joves de 12 a 14 anys, participaven i entraven en els temes amb una gran naturalitat.
Cap al final, vam aterrar. Parlant de migracions, vam tocar el tema actual dels immigrants i de la convivència amb altres cultures. Aquí hi va haver divisió d'opinions: la d'aquells que pensaven que els immigrants són persones com nosaltres i mereixen ser acollits i d'altres que els criticaven per la seva manera de ser i fins i tot pel fet d'haver vingut. En joves d'aquesta edat ja es mostrava el ventall d'influències que reben dels mitjans i del món dels adults. Alguns dels que més criticaven la vinguda d'emigrants eren fills o néts dels que fa anys van haver de marxar de Catalunya a buscar una millor qualitat de vida o van haver de venir de lluny a establir-se aquí per la mateixa raó. Es veu que han perdut la memòria històrica o que els pares no han sabut o no han volgut transmetre'ls aquell sentiment nostàlgic que hom sent quan t'allunyes de casa.
Si et poses en la pell dels altres, pots entendre el sentiment que tenen aquestes persones que molt bé podrien cantar "Dolça Catalunya (o el país que sigui), pàtria del meu cor, qui de tu s'allunya, d'enyorança es mor". A part d'aquesta pena, se'ls afegeix el fet de sentir-se rebutjats, maltractats, marginats i explotats. Fora bo que la nostra societat fos acollidora perquè també els nouvinguts poguessin sentir la dolçor d'una terra hospitalària i, si en marxessin un dia, sentissin enyorança al cor.
Fermí Manteca
SOLIDARITAT A DISTÀNCIA (02-03-2001)
Els mitjans de comunicació ens estan acostumant a les notícies dures, a les imatges reveladores dels grans sofriments que pateixen les persones del Tercer Món. Avui dia en què les notícies corren a una velocitat inaudita, no ens és estrany rebre a casa nostra escenes esfereïdores causades per la fam, per la misèria, per les injustícies o per les guerres, encara que siguin de països llunyans.
La majoria de les vegades aquestes notícies provoquen en nosaltres sentiments de pena, de compassió i de llàstima. Jo he vist persones plorant davant les imatges televisives que mostraven l'horror d'un patiment tan gran. Fins i tot es desvetllen sentiments de solidaritat, quan t'hi sents impotent i voldries pal·liar d'alguna forma aquells drames. Per això mateix hi ha molta gent que exerceix aquesta solidaritat amb el Tercer Món quan té l'ocasió d'ajudar alguna ONG que s'hi dedica o es troba amb alguna campanya destinada a una necessitat concreta, com ara una catàstrofe. És aquella solidaritat fruit de la sensibilitat del moment que, tanmateix, serveix de molta ajuda davant de casos concrets greus.
Ara bé, quan aquella mateixa situació que ha provocat aquell sentiment de solidaritat, es produeix a prop nostre, en persones que veiem pel carrer, en famílies maltractades per la desgràcia, en joves afectats per la drogaaddicció o per la sida, en homes o dones amb una malaltia mental greu, en gent del mateix Tercer Món immigrants aquí..., llavors la solidaritat es transforma en prevenció. El sentiment de llàstima, de pena o de compassió es converteix en dit acusador de culpes alienes. El sentiment d'impotència es fa muralla de defensa davant possibles efectes secundaris d'aquella situació propera. Som capaços de fer un bon donatiu per una desgràcia llunyana i estalviem les cent pessetes que ens demanen en un semàfor, amb l'excusa de què se les gastarà en un vas de vi.
Sembla com si la solidaritat només funcionés a distància. Penso que hauríem de revisar el nostre sentiment solidari per tal que no el confonguem amb la sensibilitat momentània d'unes imatges fortes, sinó que el convertim en una eina per ajudar a modificar un món injust del qual nosaltres en formem part, pel bo i pel dolent.
Fermí Manteca