EL PROGRÉS DE L'ÈTICA (23-02-2001)
No hi ha dubte que el segle que acabem de passar ha estat el més prolífic i el més fecund per al coneixement científic i sobretot tecnològic. En els últims 150 anys s'hi ha avançat més que en tots els segles anteriors d'història humana. Malgrat els fracassos, que també hi han estat presents, hi ha motius d'optimisme respecte al futur. Els humans tenim la capacitat de transformar el món, per bé i per mal, i fins i tot estem en disposició de ser protagonistes de la nostra evolució biològica amb el descobriment i estudi del genoma humà i les aplicacions pràctiques, encara imprevisibles, de la seva seqüenciació.
En aquest segle XXI segurament que un dia arribarem a Mart i tantes coses que veurem o veuran els nostres fills. Amb tot, encara no som capaços de solucionar l'enorme distància de les injustícies que nosaltres mateixos hem promogut. És per això que no es podrà parlar de progrés sense que aquest concepte vagi unit al fet que els valors ètics estiguin presents en les nostres societats. No solament en el que es refereix als avenços científics, mèdics o tecnològics, sinó en tots els àmbits de la vida i de la societat.
Un dels camps que més necessita aprofundir en els valors de l'ètica és la pròpia comunicació. El paper que fan els mitjans de comunicació ha transcendit avui la mera informació per convertir-se, més que mai, en vehicles transmissors de formació cultural permanent i, per tant, en creadors d'una consciència crítica i ètica de la població. En una societat democràtica en què la divisió de poders permet un control mutu de les actuacions de cada un, l'anomenat "quart poder", els mitjans de comunicació, en la pràctica solament són controlats pels poders econòmics no democràtics que els sustenten.
A l'hora, doncs, d'afrontar els reptes ètics del segle nou cal, més que mai, descobrir una nova democràcia en la qual es defineixi la relació entre el saber i el poder, perquè aquest últim no manipuli el primer ni margini els valors de la solidaritat o la democratització del saber. La consciència crítica de cada un de nosaltres per no empassar-nos tot el que ens diuen els mitjans de comunicació, ajudarà en aquest camí.
Fermí Manteca
EL LLENGUATGE DEL SÍMBOLS (16-02-2001)
La comunicació humana, com en tot el regne animal, està basada en signes que serveixen per a establir relacions entre els diferents subjectes. El mateix llenguatge està compost per signes que ens hi ajuden.
Però no solament és el llenguatge el vehicle de comunicació que utilitzem els humans. Aquest és el més perfeccionat i el que ha arribat a cotes més altes de racionalitat per poder entendre'ns i comunicar amb exactitud allò que volem dir, tant d'una manera oral com escrita. A part del llenguatge utilitzem tota una mà de signes que s'engloben en allò que se'n diu comunicació no verbal. Dintre d'aquest tipus de comunicació estarien els símbols. Aquests serien els elements externs o actes que fem servir i als quals donem un significat especial per a expressar allò que hem convingut en comunicar. Serveixi d'exemple la rosa que l'enamorat regala a la seva noia per expressar-li la seva estimació. La rosa és el símbol i el contingut seria l'amor. Moltes vegades amb el pas del temps, degut al canvi de costums i de mentalitat, s'esdevé que els símbols perden el seu significat i es converteixen en rutines sense sentit, que es continuen fent perquè sempre s'han fet.
Una de les activitats humanes que utilitza la simbologia és la religió. Tots els ritus cristians, per exemple, estan plens de símbols que s'ha convingut en dotar-los d'una significació especial i que tenen tot el sentit del món quan se'ls omple de contingut.
Tanmateix, passa que en molts dels símbols que s'hi utilitzen, tot i tenir en el seu origen una gran riquesa de contingut, amb el pas del temps han esdevingut obsolets i sense sentit. Han perdut la seva condició de símbols, s'han convertit en una rutina i han perdut, per tant, la seva qualitat comunicativa. No estaria de més que l'església es plantegés comunicar els seus continguts amb expressions i símbols plens de significat i entenedors per a la cultura i la manera de ser dels homes i de les dones d'avui.
Fermí Manteca
L'agressivitat és un component del comportament humà que preocupa a molts nivells, des del familiar al social, polític i fins i tot a la ciència que s'afanya per descobrir les seves claus i sobretot per prevenir les conductes violentes i curar els agressius.
Si sempre ha estat present, l'agressivitat, en la història de la humanitat, avui és un fenomen que es manifesta de forma alarmant, en contrast amb el nivell de coneixements, de cultura i de progrés adquirit. Sobretot impressiona la violència exercida per nens i adolescents o aquella que provoca víctimes en el si de les famílies, el que s'anomena violència domèstica.
A part dels components genètics que poden predisposar per a aquests comportaments, sembla que l'agressivitat és una conducta que s'aprèn. Tanmateix, la pregunta que sorgeix és: qui l'ensenya? Normalment busquem culpabilitzar algú: la societat, els mitjans de comunicació, l'escola, els amics, etc. De fet les claus de l'aprenentatge de les conductes agressives acostumen a ser inconscients i es produeixen en l'entorn. Les discussions familiars amb caràcter agressiu, ni que sigui verbal, l'exigència als nens perquè siguin durs i sàpiguen defensar-se amb violència amb els companys, les actituds radicals i tantes coses que es consideren "normals", poden ser un bon aprenentatge de futures conductes agressives.
Per altra banda, molts pares es pregunten si és bo o és dolent donar una clatellada als fills com a instrument per mantenir i ensenyar la disciplina en el desenvolupament educatiu. La majoria dels psicòlegs adverteixen que, si la violència s'aprèn, una fuetada pot ensenyar al nen que en algunes ocasions és bo utilitzar la violència inclús amb les persones que hom s'estima. Suggereixen, per això, utilitzar el reforç positiu, o sistema de premi, per ensenyar la disciplina, ja que al mateix temps se'ls està ensenyant criteris ètics de comportament, encara que un clatellot tingui l'efecte esperat a curt termini.
Davant d'aquesta realitat, és bo d'aconsellar els pares perquè si observen en el seu fill o filla símptomes d'agressivitat incontrolada o d'ira injustificada acudeixin a un expert que els ajudi a saber canalitzar la manera de ser del nen o la nena i a prevenir futures conductes inapropiades.
Fermí Manteca
LA FESTA MAJOR D'HIVERN (02-02-2001)
El dia 2 de febrer és festa aquí, al Santuari del Sant Dubte d'Ivorra. Un dels dies en què s'hi aplega la gent, se celebra la missa i es fa la Festa Major d'Hivern. La tradicional festa de la Candelera, amb les últimes connotacions del Nadal, ens endinsa de ple en l'esperit del Sant Dubte.
La celebració de la Candelera prové de la cerimònia jueva que es feia 40 dies després del naixement d'un infant, amb un sentit de purificació. Així, avui, quaranta dies després de Nadal, es commemora aquell dia en què Jesús és presentat al temple per fer aquella cerimònia. Va ser quan va passar aquella anècdota d'uns vellets amb esperit jove, que buscaven i esperaven una sortida a la situació que vivia el seu poble, i van descobrir en aquell nen una cosa especial, com una llum (d'aquí, les candeles) que portaria al món un signe de contradicció.
El fet de dubtar ja és en ell mateix una contradicció. La persona que dubta és aquella que viu una realitat de la qual no està segura, que està indecisa en allò que viu o que no té la certesa plena d'allò que creu. Aquesta situació d'inseguretat és el que empeny la persona a cercar una sortida, a investigar la veritat, a reflexionar per tal de superar la sensació d'angoixa que provoca el dubte.
La humanitat sempre ha buscat una sortida a la inseguretat que comporta la finitud i la fragilitat de la vida i aquesta actitud de recerca ha estat i és el motor de l'evolució i del progrés. Aquest fet de dubtar pot portar, tanmateix, a actituds de desconfiança davant tot i tothom i a un tancament resignat immobilista que provoca encara més angoixa.
Crec que hem de viure els propis dubtes i la pròpia inseguretat amb una postura de recerca. Això ens donarà un esperit i unes actituds obertes al futur i ens procurarà la sensació de ser motor de canvi enmig de la fragilitat.
Fermí Manteca
ARQUITECTURA HUMANITZADA (26-01-2001)
Estem acostumats a viure a casa nostra i no ens adonem, ni possiblement ens hem preguntat mai, per què la nostra vivenda és com és. La persona, a través de la seva història i de la seva evolució, ha anat adaptant el medi a les seves necessitats i ha modificat, per això, les coses que l'envolten per a l'ús que n'ha de fer. Tot, perquè les coses, els estris i l'entorn estiguin al servei de la pròpia persona.
Veiem, per exemple, que les cases antigues de pagès disposaven de totes les dependències necessàries, des de la sala al bell mig de la casa, que servia i serveix per a encabir totes les persones que havien de menjar plegades, sobretot en dies de festa major, fins a dormitoris, estances i eixides disposades de tal manera que ajudessin a les diverses tasques que s'hi havien de realitzar.
El punt de partida és que les vivendes s'han d'adaptar a la manera de ser de les persones i no al revés. Les persones tenim tres nivells o tres àmbits: el nivell individual, el nivell familiar i el nivell social, amb tres maneres diferents de relacions en cada un. Les vivendes, doncs, s'haurien d'adaptar i ajudar a què les persones puguin desenvolupar els tres nivells esmentats: un àmbit en què la persona pugui trobar-se a soles amb ella mateixa, un altre que ajudi a la convivència familiar i un altre per a les relacions socials, amb uns elements que ajudin a interconnectar-los.
Tanmateix, les cases modernes estan condicionades, no per les necessitats de les persones que les han de fer servir, sinó per l'especulació econòmica de cada metre quadrat. Així els diferents àmbits estan normalment tan barrejats que són les persones que s'hi han d'adaptar.
Cal que els arquitectes i urbanistes tinguin en compte, no solament les modes i els condicionaments econòmics, sinó la manera de ser, de viure i de conviure les persones, per tal que els seus projectes i creacions arquitectòniques ajudin els usuaris a viure, a créixer i a madurar com a persones.
Fermí Manteca
CONDUIR I CONDUIR-SE (19-01-2001)
Totes les persones tenim una manera de ser, un temperament i un caràcter que en part hem heretat, en part l'hem adquirit i en part és fruit de la nostra voluntat i llibertat. Aquesta manera de ser diferent de cada persona ens fa pensar, actuar i comportar-nos d'una manera determinada i es trasllueix en els nostres actes i en totes les coses que fem.
Els psicòlegs es basen en això per elaborar els tests psicotècnics o els de personalitat. A través de les respostes que donem a les qüestions plantejades en el test, estem comunicant la nostra manera de ser. Fins i tot a través de l'escriptura ho fem. La grafologia estudia la manifestació del caràcter particular de cada un a través de com escrivim.
També manifestem la nostra manera de pensar i de fer les coses, quan ens posem el cotxe, com si fos un vestit, i el conduïm. Cada un condueix d'una forma diferent i reacciona d'acord amb el seu caràcter. Per això hi ha persones que es “piquen” de seguida amb un altre cotxe (no hi veuen el conductor, hi veuen un cotxe que li fa la competència) i d'altres que condueixen de manera més tranquil·la. Per altra banda, és curiós veure gent que són capaços de cedir el pas educadament quan van a peu i es comporten de manera agressiva quan van conduint.
De totes maneres, feu una prova. Si un dia esteu conduint en una gran ciutat envoltats de cotxes i heu de canviar de carril, si només poseu l'intermitent, us serà quasi impossible realitzar la maniobra. En canvi, si mireu al conductor del costat i amb un senyal amable li demaneu pas, segur que us deixarà passar. Serà signe que si només hi veiem “màquines-monstres”, nosaltres ens comportarem de la mateixa manera. Si aprenem a descobrir que a l'altra banda del volant hi ha una persona com nosaltres, segurament que conduirem més bé i ens conduirem millor.
Fermí Manteca
QUI T'HO PROHIBEIX? (12-01-2001)
Fa dies que des de la tele ens pregunten de tant en tant "qui t'ho prohibeix?", quan un anunci publicitari ens assalta i s'escola a casa nostra sense demanar-nos permís. Jo no sé quantes persones s'hauran contestat la pregunta, una pregunta que és un invitació, per la manera de fer-la, a negar qualsevol prohibició i, així, per exclusió, pressionar-nos per a consumir l'objecte que anuncien.
Quan som petits i febles i ens manca capacitat per decidir quines coses ens convenen i quines són perilloses, necessitem que des de fora ens diguin què hem de fer i quines coses ens estan prohibides. La funció protectora i educadora dels pares els exigeix un discerniment crític per ensenyar els fills les coses que es poden fer i les coses que els estan vedades. És com el cas d'aquells animals febles i vulnerables que necessiten una closca o protecció exterior per defensar-se i sobreviure, com ara les tortugues o les cloïsses.
A mida que la persona es fa gran i va madurant com a tal, el discerniment exterior impositiu es va traslladant al seu interior, és a dir, a la seva consciència per decidir quines coses estan prohibides o no. La tasca educativa consisteix, doncs, en la bona formació de la consciència per poder prendre les decisions que convenen. És com el cas d'aquells animals més evolucionats que el seu propi esquelet ossi interior els enforteix per no haver de necessitar una closca protectora.
Tornant a la pregunta impositiva de l'anunci televisiu en qüestió, en què es nega qualsevol prohibició, mentre ens pressiona psicològicament per consumir no sé què, la resposta seria: "la meva consciència m'ho prohibeix". No necessito que des de la publicitat em protegeixin obligant-me o prohibint-me qualsevol cosa per a ser més persona.
Ens cal una posició crítica madura davant la publicitat que utilitza mecanismes molt subtils per convèncer-nos que necessitem coses innecessàries.
Fermí Manteca
HISTÒRIA D'UNA PILOTA (05-01-2001)
Un ramat de vaques camina cansadament, sense menjar ni beure, per les muntanyes frontereres de Pakistan i l'Índia. Han estat venudes als traficants per algunes famílies d'aquest últim país per unes quantes rupies que els ajudin a acabar de passar el que queda d'estiu. Un cop han sortit de l'Índia són sacrificades, escorxades i espellades per a aprofitar-ne la pell, mentre que la resta dels cossos sagnants queda estès a mercè dels voltors.
Les pells són adobades en unes fàbriques vora el riu utilitzant productes químics contaminants, com ara sulfurs i sals de crom, sense cap control. Un cop les pells transformades en cuir, són transportades en grans camions cap a unes grans factories per tal de construir les pilotes i altres objectes. El cuir és tallat i cosit per nens que han de treballar per uns quants cèntims que necessiten pel manteniment de la família. La pintura que dóna el toc final al baló conté contaminants tòxics que són llençats a l'exterior sense cap mirament.
El transport del producte acabat ha arribat als grans magatzems del primer món on totes les pilotes s'amunteguen esperant amb les altres joguines els clients. Aquest gran magatzem ha encomanat un carregament molt elevat d'aquests balons ja que s'acosten les festes de Nadal i es preveuen bones vendes. La comanda és gran i ha pogut aconseguir uns bons preus, pressionant el proveïdor.
Un pare de família, la vigília de Reis, s'acosta il·lusionat per comprar regals pels fills. Li agrada aquell baló de reglament. El compra pel mòdic preu de 2.995 pessetes. La resta del que ha costat la producció de la pilota l'han pagat uns altres amb la contaminació, l'explotació de menors, el treball, el sofriment dels pobres, etc. Tot perquè els nens primermundistes en puguin gaudir pagant per la pilota només una ridiculesa.
Fermí Manteca
LA HISTÒRIA CONTINUA (01-01-2001)
Per fi hem acabat el segle XX. Semblava que no s'acabava mai. És curiós però la història més recent sembla més llarga i complicada que la història que tenim llunyana. Els llibres d'història dediquen més pàgines al segle passat que no pas a tota la Edat Mitjana. Deu ser cosa de la perspectiva. Tant la perspectiva espacial com la temporal fa que les coses llunyanes empetiteixin i les coses properes semblin enormes. Hauríem d'aprendre a copsar la perspectiva en la seva mida real i a no engrandir les coses més del que són. Correm el risc de què ens aclaparin els esdeveniments no per la seva gravetat o importància, sinó per la seva proximitat.
El segle passat (em refereixo al segle vint) ens ha deparat una cosa molt important a cada un de nosaltres: l'existència. Tots (quasi tots!) els que existim en aquests moments hem arribat a l'existència durant el segle passat i això, en principi, és el millor que ens podia passar: ser. Ah! i no morir en l'intent. Molts no han pogut traspassar el llindar del segle XXI.
Després de deixar constància del més important que és viure, podem veure amb més o menys claredat històrica què és el que ha passat aquí i allà, i veurem la quantitat d'esdeveniments, avenços científics i tècnics, desgràcies, guerres, morts, benestar, il·lusions, justícies i injustícies, alts i baixos d'una humanitat abocada a una evolució que tant de bo fos rectilínia. L'evolució té "dents de serra", moments sublims d'anar endavant i moments esgarrifosos de caminar com els crancs. M'agradaria tenir un aparell per mirar la història amb un ull de bou i descobrir que avui estem en el món millor que ahir, entenent per ahir un període, diguem-ne, de tres mil anys, que no és res si ho comparem amb la historia de l'univers.
I la història continua. Hem entrat al segle XXI i la humanitat continua fent història. Una història petita de cada un dels habitants de la terra, amb les angoixes d'existir i amb l'alegria de l'existència. Hem contemplat com a la nació més poderosa (poderosa en què?), encara no saben comptar amb els dits, perquè les màquines han quedat obsoletes davant d'unes eleccions presidencials per elegir l'emperador d'occident... i hem estat a punt de tenir-ne dos. Contemplem com unes persones igual a nosaltres, amb la simple diferència de què han nascut uns quilòmetres més enllà, es veuen privades de feina, de riquesa i de benestar, mentre contemplen com nosaltres ens ho mengem tot i no els deixem venir a compartir la nostra feina i la nostra vida. I l'Estret és cada vegada més estret i aviat es podrà caminar per sobre els ossos dels qui han deixat la il·lusió per dins l'embut.
Contemplem també en aquesta matinada de segle i de mil·leni com es van despertant esperances d'un futur millor, com els joves sans d'esperit i de noblesa (encara que portin arracades) comencen a passar de tot el que representa mort i destrucció, com les dones cada vegada són més reconegudes com a persones, com els que es dediquen a la trista feina de la hipocresia social o política cada vegada se'ls reconeix de lluny. Veiem com la publicitat és cada vegada més grollera i això és bo per no deixar-nos enganyar. Contemplem com els nens que estan a punt de néixer ja no seran "del segle passat" i ens miraran, a nosaltres el vells del segle vint, com aquells que els van deixar moltes coses per fer.
A ells, als nens que tenen uns anys més llargs (a mida que ens fem grans els anys són més curts), hauríem de dedicar aquest començament de segle nou. I desitjar que totes les coses que no hem fet o que hem fet malament al segle passat, els permetéssim que les arreglessin ells, per on passa el futur d'aquesta història que continua. Nosaltres, aviat serem història.
Fermí Manteca
EL DIÀLEG I LA PAU (29-12-2000)
L'any 2001, inici d'un segle nou i d'un nou mil·lenni, comença amb la Jornada Mundial de la Pau que cada any se celebra coincidint amb el dia primer de gener. Una jornada útil per a reflexionar sobre l'esperança que un dia s'arribi a una fraternitat veritablement universal, sense guerres fratricides. Tanmateix, els conflictes amb què acaba el segle XX fan pensar que la humanitat encara està molt lluny de convertir les fàbriques d'armes en fàbriques d'eines de treball i de convertir l'escenari dels conflictes en taules rodones de diàleg constructiu.
L'Organització de las Nacions Unides ha declarat l'any 2001 "l'any internacional del diàleg entre les civilitzacions". Això podrà ser un bon camí per a aconseguir la pau ja que sempre les guerres porten al tancament i a no parlar-se, arribant-se al punt de no voler dialogar per extensió amb els que pensen de manera diferent. En canvi el diàleg és un vehicle perquè les diferències s'acostin i la diversitat es converteixi en riquesa compartida.
La cultura és l'expressió més qualificada de l'home i de les seves vicissituds històriques, tant a nivell individual com col·lectiu. Així com el diàleg respectuós entre les persones és la base per a la convivència fraterna si es realitza a través de l'obertura acollidora de l'altre, també les diverses cultures es van modelant amb els dinamismes propis del diàleg, sobre la base de la unitat originària i fonamental de la família humana al temps que les cultures troben en el diàleg la salvaguarda del seu caràcter peculiar.
El tema escollit aquest any per a la Jornada Mundial de la Pau és "diàleg entre les cultures per a una civilització de l'amor i de la pau". El diàleg porta a reconèixer la riquesa de la diversitat i ajuda a la acceptació recíproca, en la perspectiva d'una autèntica col·laboració, que respon a la vocació a la unitat de tota la humanitat. Aquesta unitat no suposa anul·lar-se en la uniformitat o una forçada homologació o assimilació; es més aviat expressió de la convergència d'una varietat multiforme, i per això es converteix en signe de riquesa i promesa de desenvolupament. Vist així, el diàleg entre les cultures és un instrument per a realitzar la civilització de l'amor i de la pau.
Fermí Manteca