Quan coneixes una persona, l'única cosa que li veus és la seva pell, sents la seva mirada i escoltes la seva veu. Però tots sabem que la persona és molt més que la seva pell, la seva veu i la seva mirada. Està més enllà del que és visible i palpable. També quan estimes una persona solament li pots fer un petó a la seva pell i a través de la seva pell estimes tota la persona, encara que saps que ella és més que la seva pell.
Aquesta reflexió ens pot servir, aquests dies propers a les festes de Nadal, per a apropar-nos més a les persones i a saber descobrir que darrere una apariència diferent a la nostra hi ha una persona com nosaltres, amb la mateixa dignitat i amb el mateix dret a ser estimada que nosaltres. Independentment a la seva pell, a la seva mirada o a la seva parla, descobrirem la meravella de trobar un home o una dona capaç de compartir l'existència amb els altres.
Els qui creiem en Déu, ens passa això. Mai hem vist realment Déu. Solament en coneixem la seva pell, és a dir, les coses que ens envolten: la natura i les altres persones. Sabem, però, que Déu és molt més que allò que veiem i toquem; que quan estimem Déu solament el podem estimar en allò visible i palpable; que estimant la “seva pell”, estem estimant Déu, encara que sabem que Ell és molt més.
La festa de Nadal, per als cristians, és acostar-nos a un Déu que es fa proper a nosaltres per tal que nosaltres ens apropem a Ell, a través d'això que jo anomeno “la pell de Déu”. Acostant-nos, estimant i respectant la natura i sobretot a les altres persones, estarem estimant Déu i més a prop seu. Des del dubte, des del Sant Dubte, us desitjo un bon Nadal, ple de pau.
Fermí Manteca
EL FUTUR NO ÉS CLÒNIC (15-12-2000)
En la història de la humanitat es van succeint les generacions i a través d'elles es van transmetent les cultures, enteses, en el seu sentit global, com la manera d'entendre la vida, les relacions, la comunicació, el sentit de les coses i també es va transmetent la cultura en el sentit més concret de la sistematització de la ciència a través de l'estudi i de la investigació.
Podria semblar que la cultura, sobretot en el seu sentit global, s'ha anat transmetent de pares a fills d'una manera asèptica. Amb un element transmissor que són els progenitors, la generació dels adults per entendre'ns, i un element receptor, que són els fills o la generació més jove. Així ha perdurat la llengua, la cultura del nostre país, el sentit de les relacions humanes, etc., etc. Tanmateix, si fos així, que s'anés clonant el futur a partir d'una única aportació de la generació adulta, no hi haurien les dificultats intergeneracionals que veiem que es donen. Per una banda, la generació adulta que vol imposar les tradicions i la cultura rebudes i per altra part, la generació jove que vol ser en exclusiva creadora i generadora d'una cultura diferent.
De la mateixa manera que una vida nova prové de l'aportació de dues parts diferents que aporta cada una d'elles el 50% de la genètica del nou ésser, també el futur es va generant i transmetent amb l'aportació de dues generacions: la dels adults i la dels joves. Serà a través del diàleg, de l'acceptació, de l'aportació dels valors propis de cada generació que sortirà un futur cada vegada més evolucionat. Ni la història, ni les tradicions, ni la cultura, ni els coneixements són estàtics ni inamovibles. La humanitat és dinàmica i evolutiva. A cada moment ha d'anar avançant i creant un futur nou amb l'aportació fructífera de totes les generacions. Per això es fa cada vegada més necessari el diàleg intergeneracional i la creació d'espais de col·laboració entre dos i, fins i tot, tres generacions que conviuen en un mateix espai i temps.
Fermí Manteca
MALALTIES MALEÏDES (08-12-2000)
La natura ens porta a viure la vida amb totes les característiques que defineixen la persona humana. Una de les característiques que tenim és l'existència de xacres i malalties que ens fan patir i moltes vegades ens porten a la mort. No és fàcil acceptar aquesta realitat, tot i que des de sempre la humanitat s'ha vist obligada a conviure-hi i les ha anat trampejant i superant com ha pogut.
En la lluita contra les malalties, la ciència ha anat avançant moltíssim per tal de curar-les o, si més no, pal·liar-ne els efectes. Fa molts segles que la humanitat està acostumada a aquesta lluita i són famosos els metges de l'antiguitat que han contribuït a fer passos endavant en aquest camp. Tots portem d'una manera inconscient la certesa de la feblesa del nostre cos i l'instint de conservació ens ajuda a lluitar-hi i a veure com a normal qualsevol manifestació d'aquesta natura humana quan emmalalteix.
Tanmateix al llarg de la història ha hagut una colla de malalties que no han estat considerades com a tal, ja que la seva manifestació no és dona a través del dolor o de la impossibilitat física, sinó a través de la conducta i de la distorsió de la raó. Són les malalties mentals que afecten al sistema nerviós. Fins que no s'ha descobert el funcionament del cervell i els seus components bioquímics en èpoques molt recents, les malalties mentals s'atribuïen o bé a la maldat de la persona que les patia o bé a possessions diabòliques. Fa uns segles molts d'aquests malalts acabaven a la foguera i fins no fa gaire reclosos en un manicomi aparcats per sempre. No és estrany, doncs, que encara existeixi en el subconscient col·lectiu el tabú sobre aquestes malalties i l'estigma sobre les persones que les pateixen i les seves famílies. No és estrany tampoc que els tractaments mèdics i les investigacions sobre les causes encara estiguin per desenvolupar. Les infrastructures (familiars i socials) pel tractament d'aquests malalts són minses si les comparem amb les dedicades a altres malalties.
Per això és bo que es facin campanyes per conscienciar la societat d'aquesta realitat que afecta moltes persones que sofreixen qui sap lo. La comprensió personal, l'estimació familiar i l'acceptació social d'aquestes persones ajudarà sens dubte a rebaixar un patiment tan gran. Més, quan tots estem exposats a patir aquest tipus de mal.
Fermí Manteca
LA CIVILITZACIÓ DE L'ODI (01-12-2000)
Estem en una època i en una cultura, la civilització occidental, que està cada vegada més marcada per la competència, "englobats" com estem en la globalització econòmica del moment, un fenomen que porta tota una sèrie de característiques, com ara la pèrdua de la base democràtica de la societat que està essent substituïda pel poder econòmic, on les grans multinacionals manen per sobre dels governs de cada país i d'on són exclosos els països més pobres, cada vegada més pobres i més explotats.
Fins i tot l'educació està encaminada a què els nens, quan arribin a adults, no quedin al marge d'aquesta societat i no fracassin enmig d'aquest ambient. Així, a través de tots els mitjans, inclosa la publicitat i els telefilms, estem ensenyant als nostres fills a ser competitius, a no deixar-se trepitjar per ningú i a què siguin ells sempre els guanyadors. El cert és que aquest camí porta a la civilització de l'odi. La competitivitat, en tots els terrenys, en l'econòmic, en el social o en el polític, porta, la majoria de les vegades a no acceptar els altres que els veiem com a enemics, a rebutjar les raons dels demés i, en definitiva, a odiar-los.
Molts pensen que el progrés es deu a aquesta competitivitat. Tanmateix, no és pas la competitivitat amb els altres el que fa progressar el món, sinó la competència amb un mateix, intentar que el que fem avui sigui millor que el que fèiem ahir, buscar que la qualitat del que realitzem vagi millorant cada dia.
Caldrà fer esforços perquè no sigui la civilització de l'odi la que imperi, sinó al contrari, que sigui la civilització de l'amor a través de la solidaritat, de la participació amb els altres, de l'associacionisme, del voluntariat, de l'acceptació dels altres, de la reflexió serena, del diàleg... en definitiva de tot allò que ens ajudi a ser més persones. S'haurà, però, de fer un esforç superior ja que des dels àmbits competitius esmentats intentaran manipular i fer que fracassin els intents de construir un món diferent.
Fermí Manteca
Sempre ens agafa desprevinguts. Quan la mort ens toca de prop, per la desaparició d'un familiar o d'un amic, ens deixa un regust amarg i ens fa aparèixer un munt d'interrogants inexplicables. I si la desaparició d'aquella persona es deu a un accident i a una edat jove, encara més se'ns presenta amb un desconcert inabastable.
La nostra cultura occidental està fonamentada més sobre la idea de la vitalitat, és a dir, de l'evolució de la vida en el seu aspecte de naixement, de creixement i de reproducció i obvia l'aspecte de la finitud, de la mort. D'altres cultures sí la tenen en compte, com ara les orientals. Nosaltres, en canvi, convertim la mort en la negació de tot i per tant es converteix en un tabú que cal amagar, oblidar i passar-hi de pressa, perquè ens fa nosa. D'aquesta manera, quan la vivim en una persona propera ens produeix una forta contradicció que ens fa patir en un grau més elevat que la pròpia separació d'aquell ésser. Sentiment que pateix tothom, fins i tot els que gaudim d'un sentit religiós, sigui quin sigui, i “veiem” que la persona és quelcom més que el cos que mor i que enterrem.
Si ho pensem amb deteniment, sobrevolant la idea descrita que hem heretat culturalment, veurem que la pròpia mort forma part inherent de la mateixa vida, de la seva estructura cíclica. Si alguna cosa tenim de certa, és que tot el que té vida arriba un dia en què es mor. És l'evidència més clara que posseïm. La natura, de la qual en formem part, és així. El nostre cos és feble i poca cosa el pot matar. El realisme existencial ens demana que si acceptem la vida que tenim (l'única possible), hem de acceptar igualment la pròpia mort i la mort dels qui ens envolten.
Però si la mort ens agafa sempre desprevinguts, encara ens troba més amb la guàrdia baixa si és produïda per un suïcidi. Llavors, trontollen tots els fonaments de la nostra civilització que ha condemnat i convertit en un doble tabú aquest fet. Penso que davant aquesta realitat humana, que a vegades vivim a prop nostre, hem de tenir sentiments de respecte, encara que no ho comprenguem. Jo recordo que fa uns anys, un amic meu em va enviar des de Taiwan un retall d'una revista amb un acudit en què es veia al cel Déu Pare acaronant amb tendresa un noi que portava una corda al coll; unes dones velles criticaven l'escena dient: - “Quin escàndol! No deien que els suïcides anaven a l'infern?”-. Déu Pare contestava: - “No. En venen, d'un infern!”.
Fermí Manteca
ESGLÉSIA CATÒLICA I ECONOMIA (17-11-2000)
Moltes vegades al llarg de la història, l'església catòlica ha estat criticada en la seva manera de fer les coses o de comunicar-les, tot i tenir un substrat doctrinal molt sa i molt clar que prové d'ara fa uns dos mil anys i ens ha arribat a través dels evangelis. Una de les coses que més ha estat motiu de crítica és la gestió econòmica. Quan la missió o finalitat de l'església és anunciar una manera de viure amb uns valors basats en la justícia, en la llibertat, en l'amor, en la pau, en la solidaritat i en tants etcètera com hi vulgueu posar, a vegades les mateixes comunitats de cristians no han estat capaces de transmetre aquests valors d'una manera clara i sobretot l'economia ha estat un antitestimoni del que hauria hagut de fer.
S'ha de precisar que, en aquest punt, l'església catòlica no funciona de manera monolítica, com si fos una multinacional amb un sistema econòmic piramidal d'empresa. En aquesta qüestió de l'economia cada diòcesi funciona de manera autònoma. En el cas de la diòcesi de Solsona (que comprèn les parròquies que hi pertanyen) fa més d'una trentena d'anys que es van plantejar clarificar les coses per tal de caminar cap a una economia que estigués al servei de la pròpia finalitat de l'església. De tal manera que tota la organització econòmica necessària per a un bon funcionament no fos un entrebanc per a transmetre els valors de l'evangeli, sinó que, a través de l'economia, aconseguís una església més lliure, més pobre, més responsable, més solidària i més participada.
Entre d'altres, una de les primeres coses que es van plantejar era que els serveis religiosos no es podien ni comprar ni vendre, de tal manera que actualment la diòcesi de Solsona és de les poques en el món que no cobra res per cap dels serveis que fa: misses, bateigs, casaments, etc. ja que les coses de Déu no tenen preu, són gratuïtes, i entre germans no s'ha de cobrar cap servei. Una altra de les característiques d'aquest bisbat del centre de Catalunya és que la solidaritat (“comunió de béns”, en diuen) està present entre tots els capellans, parròquies i entitats que componen la diòcesi, per tal d'evitar que hi hagi uns més pobres que altres, cosa que seria contradictòria amb tot el que prediquen. Així, a través d'uns fons que fan de vasos comunicants, estableixen uns canals de solidaritat entre ells, atenent també altres necessitats socials i assistencials.
Hi ha gent que critica aquesta forma d'actuar, ja que diuen que a aquest pas, l'església s'empobrirà. Tanmateix, el cert és que la diòcesi només demana als seus feligresos que ajudin la seva parròquia d'una manera anònima (per garantir la llibertat del qui dóna), de forma periòdica (no en ocasió d'un servei rebut gratuït) i de manera responsable (segons les possibilitats de cada u). Amb aquest sistema, el conjunt de tota la diòcesi, sumant totes les parròquies, delegacions de pastoral i oficines del bisbat s'autofinança en més d'un setanta per cent. La resta encara ve de l'Estat a través de l'assignació tributària.
Fermí Manteca
PEDAGOGIA DELS ADOLESCENTS (10-11-2000)
L'adolescència sempre s'ha caracteritzat per ser aquella etapa de la vida de la persona en què es produeixen gran quantitat de canvis psicològics i fisiològics que convertiran el nen en un adult. La mateixa paraula "adolescència" ve de dolença en el sentit de patir com una malaltia; i és que els canvis metabòlics i hormonals produeixen inestabilitat emocional que deriven cap a la recerca de la pròpia personalitat a través de models d'identificació personals i socials, amb el trencament dels models infantils.
A aquests trets, diguem-ne de caire universal, s'uneixen les característiques pròpies d'una societat determinada, d'unes famílies determinades i d'una època concreta que fa que els adolescents d'avui, tot i tenir les característiques dels adolescents de sempre, en presentin unes altres que es converteixen en uns problemes que caldrà ser afrontats per les famílies i els educadors. Els canvis tecnològics, el major accés a tot tipus d'informació, les famílies monoparentals per la separació dels pares, l'accés al treball per part dels dos progenitors, el bombardeig de la publicitat, etc. convergeixen en dotar els nens d'uns condicionaments que, en arribar a l'adolescència, la revesteixen d'unes característiques noves que s'han de tenir en compte.
Enquestes recents indiquen que els adolescents i els joves mostren carències en el seu món afectiu degut a la quantitat d'hores que s'han de passar sols, ja des de petits. Els tècnics indiquen que les principals mancances específiques que tenen solen ser: problemes amb els límits, problemes de constitució d'una identitat sòlida, manca d'expectatives de futur i manca de referents i de models vàlids per a construir el gènere (manquen models de masculinitat i de feminitat vàlids per al món d'avui). D'aquesta manera cada vegada ens trobem amb més adolescents que des de petits estan sobreprotegits (pels pares que així volen compensar el fet de deixar-los sols), que fugen de l'esforç i dels problemes i busquen una vida sense compromís, més fàcil i potser més buida.
La pedagogia no pot oblidar aquests aspectes. No es pot construir un sistema educatiu i pedagògic només en els laboratoris, sense tenir en compte la realitat més crua. Això provoca no pocs problemes en els educadors dels nostres col·legis, que pateixen d'estrès i depressions com mai. Seria interessant que els pedagogs i els que es dediquen a l'ensenyament, com a especialistes planificadors de la formació dels futurs membres de les nostres societats, fossin capaços de sortir dels esquemes anacrònics fixats per les universitats i es formessin també en altres àmbits més vius de la realitat social actual.
Fermí Manteca
EL PREU DEL DINER (03-11-2000)
El diner, com qualsevol bé material, es pot comprar i vendre. Moltes vegades sentim a parlar del preu del diner, quasi sempre referit al tant per cent d'interès que s'ha de pagar per una hipoteca, per un préstec o la relació que té l'euro amb el dòlar americà. Aquesta fluctuació del preu del diner és un maldecap per a molts, sobretot per aquells que en tenen.
Però jo voldria referir-me al preu del diner des d'un altre punt de vista. Tots necessitem els diners per viure i alguns els necessiten àdhuc per sobreviure. El preu que s'ha de pagar per tenir diners, per guanyar-los, és moltes vegades desproporcionat amb el valor i els beneficis que reporta. Hi ha moltes persones que "compren" els diners a un preu elevadíssim i són capaços de perdre la salut, la pau, la tranquil·litat, el benestar i la bona convivència per guanyar diners. Dins la seva escala de valors posen al capdamunt de tot els diners, per sobre fins i tot de la mateixa vida i dels valors ètics més nobles.
Així s'entén que la cadena de televisió Antena Tres, per tal de guanyar audiència i, per tant, més diners, hagi ofert a l'associació de Càritas de Saragossa una part dels guanys que obtingui amb el programa "El Bus". També s'entén que Càritas hagi rebutjat aquests diners, adduint que no tots els diners tenen el mateix valor, i que una manipulació de Càritas i dels seus objectius d'ajudar els més pobres, comprant amb diners una publicitat per un programa que entén inadequat, no és admissible. Càritas afirma que amb els pobres no s'hi juga, que si algú vol ajudar-los que ho faci honestament i sense publicitat.
Penso que hem d'aprendre a valorar els diners i a no pagar per ells un preu excessiu i inadequat. La finalitat no justifica els mitjans ni els diners no justifiquen la falta d'ètica.
Fermí Manteca
EVOLUCIÓ DE LES DEMOCRÀCIES (27-10-2000)
Al llarg de la història de la nostra civilització occidental s'han anat succeint diferents sistemes d'organització social que en cada època han procurat administrar, coordinar i regir la vida dels ciutadans. Aquesta activitat política ha evolucionat fins als nostres dies passant per etapes diverses per arribar a l'actual sistema polític, la democràcia. Això ha suposat una conquesta important en el reconeixement dels drets humans i en dotar a la societat de mecanismes de govern basats en la llibertat i en el sufragi universal sense exclusions de cap mena.
No s'ha de ser cap endeví per imaginar que la societat anirà evolucionant i, amb ella, també els sistemes polítics d'organització social. Serà bo que també la democràcia evolucioni cap a sistemes que en el futur ajudin a aconseguir una societat més justa, més pacífica i més respectadora dels drets, de les llibertats i de la dignitat de tots. És molt el que s'ha aconseguit amb les democràcies actuals, però ja diuen que és el sistema menys dolent dels coneguts fins ara, referint-se a les deficiències i a les contradiccions que encara són paleses en el nostre entorn.
L'evolució, doncs, de les democràcies, ara que les fronteres són cada vegada més simbòliques, en què apareixen formes de convivència multiculturals, en què també grups totalitaris fan el seu ressorgiment, en què les majories exerceixen una dictadura sobre les minories i un llarg etcètera, requereix allò que els filòsofs i pensadors de la ciència política diuen salt qualitatiu.
Avui dia, molts d'aquests pensadors parlen de “democràcia en llibertat”. Consisteix en reconèixer el dret, no solament de pensar, d'expressar-se i d'agrupar-se lliurement, sinó també de propiciar que tota persona pugui viure d'acord amb la seva consciència. En les democràcies actuals, de fet, el partit o grup majoritari que guanya unes eleccions organitza la vida social i política de tots d'acord amb la seva ideologia, mentre les altres persones i grups, amb diferent manera de pensar, es veuen obligades a no poder viure i organitzar-se en coherència amb la ideologia pròpia fins que no tinguin majoria de vots. No poden, doncs, exercir el dret de viure d'acord amb la seva consciència i es dediquen, des de l'oposició, a fer que les coses vagin malament per poder desgastar el govern de torn. El dia que es faci aquest salt qualitatiu i tothom pugui viure en consonància amb la seva manera de pensar, s'haurà arribat a la “democràcia en llibertat”.
És de desitjar que els polítics, a qui correspon aquesta tasca, escoltin les reflexions dels pensadors, filòsofs i sociòlegs per tal que les democràcies vagin evolucionant cap a un sistema de més llibertat, de més pau i, en definitiva, de més felicitat per a tots.
Fermí Manteca
Les relacions humanes més intenses i gratificants són aquelles que estan basades en l'amor i en la llibertat, és a dir les que s'estableixen lliurement amb un grau d'estimació suficient per unir les persones. La parella humana és paradigma d'aquesta relació, ja que no s'entén una relació de parella sense aquests ingredients: l'amor i la llibertat.
La família, basada precisament en la parella, té el seu fonament en aquest tipus de relació lliure i amorosa, no pas per la sang ni per la força. De fet, jurídicament és un impediment per al matrimoni la consanguinitat, és a dir, tenir la mateixa sang, o que no sigui fruit d'una decisió lliure dels contraents. L'amor i la llibertat van units perquè la relació amorosa ha de ser lliure; si no ho és, deixa de ser amor. Quan una parella arriba a la decisió de casar-se, de formar una família, ho fa després d'un període de coneixement mutu i de “conquesta lliure” perquè la seva llibertat i el seu amor siguin els pilars de la família que formaran.
Després, quan venen els fills i comencen a formar part de la família, ens trobem amb una paradoxa. Aquests són membres d'aquella família només perquè tenen la mateixa sang i en el millor dels casos per una decisió lliure i amorosa unilateral dels pares. Els fills no poden escollir lliurement formar-ne part i no estan capacitats encara per estimar. La tasca no gens fàcil dels pares de procurar la bona educació dels fills ha de buscar la seva integració lliure i amorosa dintre de la família, perquè quan arribin a tenir capacitat puguin dir un “sí” semblant al que es van donar els pares quan es va casar. Així, tot acte educatiu es converteix en dotar als petits i als adolescents d'aquells elements que els facin estimar i prendre lliurement i responsable les seves decisions.
Quan el jove es plantegi des de la seva pròpia responsabilitat la pertinença a aquella família i sigui ell qui lliurement faci l'opció de ser-ne un membre més, haurà donat el pas de pertànyer plenament a la seva família, no per la imposició ni per la sang, sinó per la llibertat i per l'estimació.
Fermí Manteca