VENJANÇA O REHABILITACIÓ (13-10-2000)
En la nostra societat i des de sempre han existit i existeixen persones que se salten les normes socials de convivència i cauen en allò que anomenem delicte. Delictes contra les persones o contra les seves pertinences que fan mal, atempten contra els drets humans o contra la integritat, la llibertat o contra la vida de les víctimes.
La societat, per defensar-se d'aquesta realitat, ha reaccionat de diverses maneres al llarg de la història. La reacció més primària, la menys evolucionada, és la de la venjança, la llei del Talió “ull per ull, dent per dent”, o la pena de mort existent encara en alguns països poc evolucionats humanament, encara que l'economia els vagi bé com als Estats Units. La solució en societats democràtiques avançades és la pena de presó amb la intenció teòrica d'una rehabilitació social del delinqüent. A la pràctica, però, es queda en una revenja encoberta, ja que la presó no ajuda a la reinserció sinó ben al contrari, es converteix moltes vegades en escola de delinqüència.
Estadístiques recents indiquen que més de la meitat d'exreclusos tornen a delinquir, la qual cosa demostra el fracàs de les institucions penitenciàries com a mètode de rehabilitació.
Tanmateix, les lleis contemplen la pedagogia de la reinserció social en tot allò que fa referència a les penes de presó i fins i tot ofereixen la possibilitat d'alternatives encaminades a tornar el delinqüent al si de la societat, alternatives a la presó que els advocats, fiscals i jutges, és a dir, tot l'aparell judicial, a la pràctica desaprofiten, quan s'haurien d'implicar més perquè les penes serveixin, a part de rescabalar les víctimes, per a la reeducació del delinqüent, encara que això últim és més complex i requereix un seguiment de control acurat.
Substituir la presó pel treball, pel tractament sanitari (en cas de drogaaddiccions o malalties mentals que sovint estan en la base profunda del delicte) i per tantes altres mesures alternatives que podrien donar compliment a la finalitat de la llei, ens portarà a crear una societat millor, més avançada i més respectadora dels drets humans.
Fermí Manteca
OBRIR LES PORTES AL FUTUR (06-10-2000)
L'evolució humana camina sempre cap al futur. És obvi. El temps, la seva progressió, sempre va cap endavant. Per això, al llarg de tota la vida, cada persona ha de fer les coses de tal manera que no la faci retrocedir o involucionar. Tota regressió és negativa i pot produir en la persona infelicitat.
Perquè el creixement de la persona sigui harmònic, és a dir, que afecti a tota la integritat de la seva personalitat, cal procurar que totes les àrees i àmbits de la vida siguin cultivades com cal; des de les relacions personals, dins de la família o en la societat, fins al cultiu de les qualitats espirituals, intel·lectuals i físiques.
Un dels aspectes de les relacions humanes que ens ajuden a progressar cap al futur és la capacitat de perdonar, de fer les paus. Quan dues persones es barallen hi ha implícita la frase “mai més!”. Aquestes paraules tanquen les portes del futur entre aquelles dues persones. Només amb l'actitud del perdó i de la pau, del retrobament humà entre aquelles dues persones, superant amb el diàleg les possibles diferències, es poden obrir una altra vegada les portes al futur.
La persona que no sap trobar el camí del perdó amb els demés, queda tancada, ja que la seva progressió restarà aturada en el passat pel record d'allò que li han fet i que és incapaç de superar. La infelicitat i l'angoixa que provoca aquest tancament és causa de moltes insatisfaccions i de falta de pau interior que només es veuran superades per l'actitud oberta del perdó.
Fermí Manteca
GLOBALITZACIÓ O UNIVERSALITAT? (29-09-2000)
Des que l'home està sobre la terra la seva evolució ha fet canviar la seva manera de viure i sobretot la seva concepció d'ell mateix i del món que l'envolta. En un principi les primeres tribus es dedicaven a tasques de subsistència introduint la invenció de fronteres com a medi de defensa per preservar la tribu dels atacs dels depredadors o d'altres tribus invasores.
Aquelles fronteres es van perpetuar durant molts segles, canviant de situació per les diverses invasions i guerres de conquesta que han tingut lloc al llarg de la història. Posteriorment les fronteres s'han fet servir per preservar la identitat pròpia de cada nació, juntament amb els símbols i signes que diferencien els grups humans. Actualment aquella primitiva identitat s'ha consolidat en cada nació gràcies a la cultura, a la llengua, a la manera de viure, a la història comuna i a moltes coses més que cohesionen i serveixen per a diferenciar uns pobles dels altres, sense necessitat que les fronteres físiques o geogràfiques s'hagin de defensar amb les armes.
Avui, l'evolució ens porta a unes relacions humanes cada vegada més àmplies, les fronteres són cada vegada més simbòliques i anem al que els economistes diuen “globalització”. Tanmateix, a mi m'agrada més parlar de “universalitat” per definir cap a on avança la humanitat. Aquest últim concepte és més democràtic que no pas l'altre.
La globalització és ficar tothom en un únic “globus”, el del més poderós, no respectant les minories ni aquelles identitats humanes que s'han anat consolidant durant segles. Això és una invasió que porta a l'exclusió de molts i a conseqüències desastroses.
La universalitat, en canvi, com diu la seva etimologia (uni versus alia: uns vers els altres), és: des de la pròpia identitat de cada poble, de cada cultura i de cada llengua construïm amb els altres un món sense fronteres i sense invasions. Qualsevol atemptat del més poderós, sigui físic sigui simbòlic, va en direcció contrària a l'evolució humana de vocació universal. Els governs supranacionals, com és l'espanyol, haurien de tenir en compte el respecte acurat a la identitat de cada nació si no volen caure en involucions globalitzadores. Igualment la construcció d'Europa hauria de seguir també aquest camí de respecte no invasor.
Fermí Manteca
EL CENTRE DEL MÓN (22-09-2000)
En totes les activitats i en totes les àrees de la vida volem trobar el centre al voltant del qual giren les coses, si més no per tractar d'entendre-les o copsar en profunditat el seu sentit i la seva importància.
Si mirem en la seva globalitat el nostre món, no sabríem dir quin és el seu centre. En la superfície d'una esfera, la figura més pròxima que té el nostre món, no sabríem tampoc determinar quin punt és el centre. De fet, les projeccions possibles d'una esfera són un número il·limitat de circumferències cada una d'elles amb un punt central al voltant del qual gira.
Així, en qualsevol punt que ens situem de l'esfera terrestre podem estar situats al centre d'una circumferència que s'estén al nostre voltant. Igualment des del punt de vista subjectiu de qualsevol observador, ell mateix és el centre de tot el que està al seu entorn i, per tant, des d'aquell lloc és la persona més important de l'univers.
Aquest símil ens pot donar peu a copsar la importància de cada persona, ja que cada un de nosaltres, ens situem allà on ens situem, sigui a l'Àfrica, sigui a Europa, al pol nord o a les antípodes, som el centre del món. D'acord que és una mirada subjectiva, però cada una de les persones existents té el seu punt de vista subjectiu i, davant la impossibilitat d'establir un centre objectiu de tot el món, cada persona es constitueix en centre sense diferència entre uns i altres. Si jo, que sóc el centre del món, em considero una persona important, he de pensar també que cada una de les persones també és igualment important per la mateixa raó.
Aquest pensament podria ser una bona vacuna contra la intolerància, la incomunicació, la xenofòbia i tants mals que assolen la humanitat i l'han assolada des de sempre. Només des de la comprensió de la importància i de la dignitat de cada persona i de la seva missió en el món, podem construir un món d'iguals, superant la propensió a creure'ns els més importants, perquè ens creiem vanament l'únic el centre de l'univers.
Fermí Manteca
No és fàcil mantenir una actitud de llibertat en un món carregat de pressions de tota mena. Hem heretat una societat, de la qual formem part tots els que ara existim, amb tota una sèrie de condicionaments que es van transmetent de generació en generació i és per això que és tan difícil anar contracorrent.
Una de les característiques de la societat en la qual vivim, hereus com som d'una barreja de cultures i ètnies que han contribuït a configurar la nostra idiosincràsia, és el racionalisme i el materialisme quasi inherents a les persones, ja que moltes actituds que manifesten aquests trets les aprenem ja des que naixem. Així ens trobem abocats a la idea mercantilista de què totes les coses que fem tenen un preu i que fins i tot les persones en tenen, de preu. Un criteri, aquest, que condiciona el nostre entorn i les relacions humanes.
Per altra banda, valorem com una característica elogiable el sentit de la gratuïtat que moltes persones - i a vegades nosaltres mateixos – manifesten, realitzant accions altruistes a favor dels menys afavorits o activitats dedicades a la preservació del medi ambient o a l'ajuda al tercer món o a qualsevol finalitat d'aquest tipus. El voluntariat, tan arrelat a casa nostra a través d'associacions o fundacions en forma d'ONGs, omple moltes esferes, a les quals no arriba l'acció oficial de l'administració pública, de persones que de forma gratuïta dediquen una part de la seva vida i del seu temps als altres.
Aquesta dualitat de mercantilisme i gratuïtat que conforma la nostra cultura occidental demana un equilibri per no deixar-nos portar ni pel materialisme exacerbat que no entén la gratuïtat de moltes persones generoses i per això les critiquen, ni per l'idealisme angèlic que fa que algunes persones no toquin de peus a terra.
Amb tot, els valors més preuats, com són ara l'amistat, l'amor vertader, la família, la solidaritat..., o estan basats en la gratuïtat o no són ni amistat, ni amor, ni família, ni solidaritat. I són precisament aquests valors els que fan que les persones vagin madurant com a tals i fan que la societat evolucioni adequadament. És, doncs, la gratuïtat un element essencial per al progrés social i cal moltes vegades anar contracorrent per viure-la com cal.
Fermí Manteca
EDUCACIÓ I INTERNET (08-09-2000)
L'esclat de les noves tecnologies representa una espècie de revolució a partir de la qual les coses comencen a ser d'una altra manera i els valors i les formes de vida estan canviant per bé o per mal, depenent de les actituds que prenguem davant dels avenços tècnics. Ara fa unes quantes setmanes tocava, en aquest mateix espai, el tema d'Internet i de com s'està estenent el seu ús en els llocs de treball, a les escoles i a casa nostra de la mà, principalment, dels nostres fills. I anunciava un altre escrit sobre com usar Internet en l'educació dels nostres adolescents i joves.
Molts pares prenen una actitud radical davant d'aquesta qüestió. N'hi ha que, conscients dels perills que pot representar l'accés a Internet del seu fill i de què quedi "enganxat" a l'ordinador tot el dia, prenen una decisió protectora i es neguen a què entri un ordinador a casa seva. El seus fills ja n'aprendran a col·legi o ja tindran temps d'estar davant d'un ordinador quan siguin grans. En el fons és la pròpia por davant d'allò desconegut que els fa recelosos. No se n'adonen que els fills tindran igualment contacte amb els ordinadors i amb l'Internet, tant sí com no.
D'altres, pel contrari, sabent que el futur passa per estar al dia en aquestes noves tecnologies, no dubten gens ni mica en comprar als fills un ordinador amb accés a Internet posant al seu abast tot un món nou que ells no entenen, però que pensen que d'això depèn el futur de les noves generacions. Els pares, però, se senten ja d'una altra època, incapaços d'entendre els ordinadors i pensen que ja se'ls ha passat el temps. Deixen, així, els fills tots sols davant d'un món tan complex com és Internet.
Ambdues actituds són igualment inadequades. En tots dos casos els pares estan perdent l'oportunitat d'estar al costat dels fills en aquest repte. Per això, la postura més correcta és que els pares intentin entrar també en aquestes tecnologies, que tampoc no és pas tan difícil, s'interessin per les coses que fan els fills amb l'ordinador i mostrin un acostament cap als fills que aquests agrairan.
Pel que fa a Internet, és bo que els pares sàpiguen a on entren els seus fills. De la mateixa manera que s'han d'interessar per on van de marxa i amb qui, també ho han de fer per on "van" i "naveguen" per Internet. Penseu que a través de la xarxa es pot accedir a tot tipus d'informació, bona i dolenta, des de com fabricar una bomba o tenir contactes amb grups xenòfobs o entrar a pàgines de sexe abusiu, fins a il·lustrar-se amb la documentació més d'última hora per preparar un examen.
Dels Estats Units m'arriba una sèrie de consells per als pares, que no m'estic de copiar-los perquè en pugueu fer l'ús que us sembli: "Pren-te temps per educar-te en l'ús d'Internet. És una inversió per a la seguretat i salut dels teus fills. - Posa l'ordinador connectat a Internet en un lloc públic de casa teva, no en el dormitori o el traster. - Passa temps en Internet amb el teu fill, encara que no siguis més que un principiant; et sorprendràs de constatar com t'agrada. – Ensenya els teus fills a usar el correu electrònic de manera responsable. És un aspecte molt bo i útil d'Internet, si s'utilitza de manera adequada. - Digues als teus fills que no omplin qüestionaris que es troben a Internet sense el teu permís. Poden ser víctimes d'una estafa. - No els permetis tenir trobades personals amb gent que han conegut per Internet, a no ser que hi hagi una bona raó i que tu o altra persona de confiança hi sigui present." (1)
De totes maneres, cap d'aquests consells no garanteix que els nens i joves no estiguin exposats a continguts dubtosos en Internet, però són un bon inici ja que ajuden als pares a comunicar els seus valors als fills i a utilitzar les noves tecnologies per a complir la seva responsabilitat educadora com a pares.
Fermí Manteca
(1) Document dels Bisbes d'Estats Units titulat "La teva família i el ciberespai".
CAP A L'EDAT ADULTA (01-09-2000)
Quan ens trobem amb un nen, el tractem com un nen, li parlem com a un nen i, en definitiva, esperem d'ell que doni respostes proporcionades a la seva edat. En canvi davant d'un adult el tractem com el que és i n'esperem que doni respostes d'adult.
Molts pares això ho tenim clar, encara que el gran dilema que ens plantegem és saber quan, en quin moment de la vida dels fills, hem de canviar de registre i passar de tractar-los com uns nens a tractar-los com uns adults. La resposta habitual a aquesta qüestió és: “quan el meu fill doni respostes d'adult, el tractaré com a tal; mentrestant el tractaré com un nen”. Per altra banda tots hi estem d'acord en què el canvi no es fa d'un dia per l'altre, sinó que és una cosa progresiva, d'acord amb l'evolució de cada persona. L'adolescència és precissament l'etapa del canvi de la infantesa a l'edat adulta i és durant aquesta etapa que s'ha de fer progresivament el canvi de registre d'una manera pedagògica.
Tanmateix veiem que molts pares tracten els seus fills o filles adolescents com uns nens (perquè encara ho són!) i n'exigeixen respostes d'adults (quan encara no ho són!), provocant, aquesta contradicció, malestar tant en uns com en altres i problemes de convivència generacional.
A un nen que s'està convertint en adult se l'ha d'ajudar pedagògicament a què aprengui a donar respostes d'adult. Hi ha pedagogs i educadors que proposen per aconseguir-ho tractar progresivament l'adolescent com un adult perquè vagi aprenent a donar-ne respostes adequades i, en canvi, no oblidar que és encara un nen i pot comportar-se com a tal en algun moment. L'adolescent estarà satisfet dels pares que el tracten així i els pares descobriran que a poc a poc el fill va evolucionant cap a l'edat adulta.
De totes maneres, el tema no és fàcil i convé, en tots els casos, fer un acompanyament adequat en el camí evolutiu de la persona cap a la maduresa.
Fermí Manteca
CRÍTICS, ACRÍTICS, HIPERCRÍTICS (25-08-2000)
La capacitat humana de tenir criteris propis i una personalitat capaç de discernir objectivament sobre tot el que passa al seu voltant, es veu moltes vegades distorsionada per circumstàncies externes. Així, la qualitat de ser crítics pot ser objecte de manipulació a través, per exemple, de la publicitat comercial o política, o ser deteriorada per pressions socials que a vegades és tan forta que la persona es veu finalment privada de la capacitat de ser objectiva i es converteix en acrítica, s'ho empassa tot o quasi tot i es deixa portar per allò que està de moda o fa la majoria.
Tanmateix, aquestes mateixes persones acrítiques es converteixen, elles mateixes, en part de la pressió social i, paradoxalment, són hipercrítiques de tot allò que no segueix el corrent social de moda.
Un amic meu deia sovint que “en una societat hipercrítica s'anul·la la creativitat i les iniciatives”. En efecte, aquelles persones que ho critiquen tot i sobretot critiquen els que tenen alguna iniciativa positiva amb alguna activitat que se surti del comú o amb alguna acció a favor del altres, en el fons intenten matar la creativitat d'aquestes persones. Aquest tipus d'hipercrítica és, per una banda, un mecanisme de defensa per a justificar la incapacitat de tenir iniciatives pròpies i fer alguna cosa a favor del bé comú, i per altra banda, un atemptat contra la llibertat i el respecte als altres.
Les societats més reduïdes, com solen ser les rurals, són més vulnerables a patir aquest tipus de comportaments acrítics i hipercrítics alhora. El camí d'evolució social cap a una societat més humana i més madura passa per la superació d'aquestes actituds.
Fermí Manteca
Gràcies al metabolisme els éssers vius, a través de l'intercanvi de diverses substàncies, ja sigui per combustió o per altres processos químics, podem alimentar la pròpia vida. Tot aquest procés produeix uns residus que cal eliminar. Llavors l'individu, sigui animal o sigui planta, necessita expulsar a l'exterior les restes del procés metabòlic.
Els homes, gràcies a la nostra característica intel·ligent, ens proporcionem la manera d'eliminar els residus que produïm amb la mínima insalubritat. Són els abocadors de residus. A casa nostra tots en tenim un i el necessitem perquè no podem abocar pels passadissos o pel menjador el producte del nostre metabolisme. El wàter on aboquem aquests residus el posem al lloc de la casa més adient perquè faci un bon servei i no causi molèsties a ningú.
A cada casa en tenim un d'aquests abocadors. O dos, si som més colla i la casa és gran. Els suficients per la gent que hi viu i per les visites que rebem. Però a ningú no se li acut de fer a casa seva un abocador d'aquest tipus obert al servei de tots els veïns del poble. Difícilment es podria mantenir en condicions d'higiene, a part de les molèsties contínues que tots imaginem. Cada un a casa seva i tots tranquils.
Si traslladem aquest símil a un altre nivell ens pot servir per extrapolar la necessitat de tenir a cada comarca un abocador proporcional a la quantitat de residus que s'hi produeixen. La pretensió d'instal·lar abocadors per a residus industrials procedents d'altres llocs de la geografia, a part d'un abús de la solidaritat unidireccional a favor dels més afavorits, és un contrasentit que només es pot entendre des del punt de vista d'aquells que no respecten les minories ni respecten el medi ambient ni l'equilibri ecològic.
Des de la realitat mediambiental, ecològica i econòmica és preferible reduir la producció de residus, fent del reciclatge una norma habitual, i d'aquells no susceptibles de reciclatge, fer el tractament adient a prop de la seva producció. El sentit comú ha de passar pel davant dels interessos que puguin malmetre la natura i el benestar de comarques ja deprimides d'antuvi.
Fermí Manteca
LA FESTA MAJOR D'AGOST (11-08-2000)
En el procés històric del naixement de Catalunya en plena Edat Mitjana, en aquella fase de conquerir el territori ocupat pels sarraïns, és curiós d'observar com, en cada lloc estratègic anaven bastint un castell o una torre de defensa i una esglesiola dedicada a la Mare de Déu. Així ens trobem molts indrets amb una capella romànica amb l'advocació de Santa Maria seguida del topònim corresponent. Des de la Mare de Déu de Montgrony, a la de Núria o la de Montserrat o la del Claustre o la de l'Aguda o tantes altres que han arribat fins als nostres dies.
Veiem, doncs, que des del principi, la devoció a la Mare de Déu era un fet comú en el nostre poble. Moltes d'aquelles capelles celebren la festa el dia de les "Mares de Déu Trobades", el dia 8 de setembre, dia que es commemora el trobament de la imatge, suposadament amagada en el moment de la invasió musulmana. En d'altres, en què no es dóna el fet de la trobada de la imatge, s'acostuma a celebrar la festa el dia 15 d'agost, festivitat de l'Assumpció de la Mare de Déu. Per això aquest dia molts pobles d'arreu de Catalunya celebren la seva Festa Major.
En aquest lloc des del que escric aquestes línies, el Santuari de Santa Maria d'Ivorra o del Sant Dubte, també celebrem la festa major el dia 15 d'agost en què les portes del temple s'obren per acollir la gran quantitat de gent que hi acudeix. Ja en el segle XI hi havia aquella capella romànica dedicada a Santa Maria on va tenir lloc el prodigi de la sang que vessava del calze. També la Mare de Déu va adquirir aquí el nom d'aquell lloc fronterer tot just conquerit. Així el nom de Santa Maria d'Ivorra es convertia en toponímic i no seria d'estranyar que, així com hi ha persones que porten el nom d'una muntanya o d'una vall i es diuen Montserrat o Núria, n'hi hagués d'altres que se'n diguessin Ivorra i celebressin la seva onomàstica el dia 15 d'agost. Per què no?
Bona Festa Major!
Fermí Manteca
NECESSITAT DEL SILENCI (04-08-2000)
Actualment tenim tal quantitat d'informació que contínuament estem rebem missatges d'una manera o d'una altra. A través de la ràdio, la televisió, el cassette, el disc compacte i tants altres mitjans rebem informacions de tots tipus: música, publicitat, notícies, etc.
Tal bombardeig d'imatges i de sons ens estan acostumant a no saber escoltar el silenci. I això que el silenci és essencial per a poder escoltar-nos a nosaltres mateixos i escoltar als altres, ambdues coses necessàries per a créixer com a persones. Aquell que no sap escoltar-se un mateix, no sabrà escoltar els altres i no aprendrà a estimar-se ni a valorar-se perquè li mancarà el coneixement d'ell mateix. I això pot portar a una autoestima inadequada.
Necessitem el silenci i al mateix temps ens fa por. Us heu fixat que quasi sempre tenim engegada la televisió encara que no la mirem? Heu vist que, sobretot els adolescents, sempre es posen música quan estan sols? Aquesta por a escoltar el silenci és una mostra de la por a escoltar-nos a nosaltres mateixos i a afrontar la pròpia realitat. La veritat és que les presses, la feina, l'estrès i el soroll són enemics, tots plegats, del nostre creixement com a persones i és per això que necessitem cada dia alimentar la nostra evolució en la maduresa amb una estona de silenci i soledat.
Fes la prova: busca una estona llarga diària per estar sol i en silenci i aprendràs a assaborir el plaer de trobar-te a tu mateix.
Fermí Manteca