L'esdeveniment televisiu de la temporada podria tenir la lectura següent:
Onze milions de ciutadans i ciutadanes s'han tancat voluntàriament durant noranta dies mirant una televisió en què es veia contínuament la vida monòtona, anodina i banal de deu persones convivint en una mateixa casa, les quals a mida que passaven els dies anaven sortint d'escena successivament fins que no en va quedar cap. L'experiment sociològic ha donat com a resultat:
Primer.- Les persones que voluntàriament han participat en el joc ho han fet majoritàriament mogudes per la necessitat d'identificar la pròpia vida amb la banalitat que mostraven les imatges. Aquesta necessitat de veure's reflectits en la televisió és directament proporcional al grau d'insatisfacció personal i d'incapacitat per omplir de sentit la pròpia vida.
Segon.- S'estan fent estudis estadístics dels valors que els han transmès les imatges contemplades. Fins ara les coses bones que han rebut la majoria dels onze milions de participants no han aconseguit omplir les mancances que els van moure a participar-hi.
Tercer.- El que sí sembla que ha donat resultat és el balanç econòmic aconseguit pels que estaven a l'altra banda de l'experiment, ja que els guanys que han obtingut, motivat per l'altíssima participació, es compten per centenars de milions. Diuen que aquesta era en definitiva la finalitat de l'experiment.
Conclusió.- En un país de quaranta milions de ciutadans i ciutadanes encara en queden molts i moltes que no tenen la necessitat d'omplir la seva vida d'imatges anodines i banals ni de fer el "primo" prestant-se a experiments com el descrit aquí.
Fermí Manteca
EL GRAN INCENDI FORESTAL (21-07-2000)
Ara fa dos anys un foc de proporcions enormes ens va glaçar el cor. Les persones que el vam viure de prop i les que el van patir, encara conservem aquelles imatges esgarrifoses dels nostres boscos encesos i d'aquell fum penetrant que ho envoltava tot. Van ser unes 27 mil hectàrees del centre de Catalunya que es convertiren en plors.
Una desfeta com aquella significà una pèrdua impressionant. Una pèrdua que seguia a una altra de semblant quatre anys abans, que seguia a una altra uns anys més enrera... i així successivament. El nostre entorn natural està patint una degradació progressiva que, si no es posa remei, ens portarà a un desequilibri insostenible. La natura, el medi on vivim, és com una casa que ens acull a tots i aquesta vivenda nostra l'hem de conservar i preservar. Els que vivim al món rural això ho tenim molt clar, encara que hem d'aprofundir en una utilització més adequada del nostre medi.
Està passant, però, sobretot des de la cultura urbana, que el medi natural ja no és considerat com la vivenda que ens aixopluga, sinó com el parc per anar-hi a passejar quan els convé i a divertir-se en temps d'oci o per abocar les deixalles que produeixen. El món rural, acollidor i hospitalari com és, dóna cabuda humana a aquesta activitat, diguem-ne, turística. Tanmateix, des d'aquí, des del món de pagès, hem de deixar ben clar que el nostre hàbitat no és una joguina pels de ciutat, sinó el nostre medi de vida i l'entorn natural on vivim; i que "l'equilibri territorial sostenible" no ha de ser una frase bonica en boca dels polítics, sinó més aviat una realitat que s'ha conservar i construir.
Aquesta setmana és la setmana del foc del 98. La presentació del llibre de la Florinda Plans a Torà el proper dissabte és una bona ocasió perquè rememorem aquell incendi que va posar de manifest tantes mancances i la feblesa i vulnerabilitat del nostre entorn natural i del nostre món rural. Aquest llibre, que es titula "Entre dos focs", està escrit des de la vivència personal i està molt ben documentat. Segur que servirà per prendre consciència d'aquesta realitat que vivim i patim. No us el perdeu.
Fermí Manteca
INTERNET I ALTRES QÜESTIONS (14-07-2000)
Les noves tecnologies estan posant el nostre món en un camí revolucionari. No hi ha dubte que l'aplicació de tècniques noves en el camp de la informació ens està portant noves maneres de relacionar-nos i encara no se sap les implicacions que tindran en un futur a curt termini en els camps de l'economia, del comerç, de la medicina i de tantes àrees de l'activitat humana. Caldrà, però, una reflexió en profunditat sobre les incidències en les relacions entre les persones, no sigui que en un futur proper estiguem molt informats, però aïllats i poc comunicats.
Ja s'estan alçant veus sobre com internet pot crear un món encara més injust. Sense anar més lluny, Vladimir de Semir, director de l'Observatori de Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, posa en guàrdia sobre aquest tema en comprovar que la majoria dels que actualment estan connectats a internet són homes i de sectors econòmics elevats: "Internet no s'ha de convertir en un nou factor d'exclusió, per exemple de la dona i d'aquells sectors de població amb una menor capacitat econòmica".
És cert que les persones que no es posin al dia en aquest camp podrien ser considerades analfabetes d'aquí no gaire temps. Molts pares, veient que el futur passa per aquestes noves tècniques, no volen que llurs fills quedin enrere i, en part pressionats pels mateixos fills, els compren un ordinador amb accés a internet inclòs. Les nostres escoles rurals estan informatitzades i els nois i noies dels nostres pobles de la Segarra ja disposen d'aquestes noves tecnologies, obligant als mestres a posar-se al dia en aquestes qüestions de la informàtica i d'internet.
Com en totes les qüestions cal un aprenentatge i una pedagogia per arribar a dominar aquest mitjà i a no ser dominat per ell. Una pedagogia que ens ajudi a saber usar aquestes tècniques. En un proper article tractarem el tema de com ensenyar als nostres fills a utilitzar bé l'internet.
Fermí Manteca
Les persones i les institucions tenen etapes de la seva història més bones i d'altres més dolentes. Unes en què les coses els van molt bé i d'altres en què arrosseguen desgràcies. Dic això perquè les religions en la civilització occidental estan passant per hores baixes. Fixem-nos en el tractament que fan els mitjans de comunicació de les notícies religioses. La majoria dels periodistes centren el seu interès en les manifestacions més fanàtiques i fonamentalistes de la religió. No em refereixo solament a la que tenim més propera, les religions cristianes i més concretament la catòlica, sinó a les tres grans religions monoteistes: cristianisme, judaisme i islamisme.
El científic Freeman Dyson, professor de física de l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton (EE.UU.) en un estudi sobre el fenomen religiós parla de la "permanent vitalitat de les religions moderades". Dyson opina que "en el món modern, els Governs se senten incapaços o indolents a l'hora d'atansar la distància entre els rics i els pobres. Les religions organitzades proveeixen l'amalgama social necessària perquè tant els uns com els altres se sentin representats per la mateixa organització".
Aquest eminent físic extreu aquestes conclusions de la seva experiència personal en una societat tecnològicament avançada com és Princeton. Diu que hi existeixen més de 20 esglésies de confessions diferents, "totes preocupades per ajudar la gent més necessitada, totes amb el desig de reduir les distàncies entre joves i adults, entre rics i pobres". En l'estudi històric de les religions descobreix que en les tres grans creences monoteistes, el comú és que es produeixin aquest tipus d'actituds constructives, desinteressades i tolerants.
Jo recordo un professor universitari que ja fa temps em va expressar que ell no creia en Déu, però sí creia en l'església. Que la seva formació científica universitària l'impedia tenir fe en un déu transcendent, però sí creia en una institució que, malgrat tots els defectes inherents a qualsevol activitat humana, es distingia bàsicament per les seves accions altruistes i pacífiques a favor de tota la humanitat.
Vaja, que la gent d'església també som bona gent.
Fermí Manteca
EL DRAMA D'UN JOVE (30-06-2000)
Els qui em coneixen saben que no sóc una persona catastrofista ni negativa; més aviat m'agrada cercar en la realitat que m'envolta aquells aspectes positius que ens poden fer créixer com a persones.
Tanmateix, no podem tancar els ulls als problemes que provoquen no pocs drames i tragèdies i que de tant en tant es fan presents en el nostre món. No tant per fer una lectura condemnatòria sinó per buscar-hi solucions.
La notícia recent que un noi de 14 anys havia mort la nit de Sant Joan després d'ingerir drogues sintètiques és un cop massa fort per qualsevol persona mínimament sensible. Us imagineu el drama dels amics que l'acompanyaren de la disco fins a l'hospital? Us imagineu la trucada telefònica de matinada a la seva família? Darrera de cada notícia d'aquest estil hi ha un munt de persones plorant.
El trist és que quan girem la plana del diari, la notícia queda enrera sepultada pel pes de l'oblit de cada pàgina que passem. Però el problema hi és; i és un problema molt greu. Que els nostres joves caiguin en el parany de les drogues i cada vegada s'iniciïn més aviat en la ingesta de substàncies que els porten a la mort, hauria d'encendre tots els llums d'alerta de la nostra societat.
Aquestes drogues estan provocant l'aparició de malalties mentals molt greus, com són les psicosis en diversos graus i que cada vegada omplen més les ja col·lapsades consultes dels psiquiatres.
Que cada u es faci aquesta reflexió: quina societat estem construint abocant els joves a una vida sense futur. Quins interessos hi ha darrera d'un sistema que necessita fer dels dies d'esbarjo i descans una manera de cansar més als joves perquè no tinguin temps ni forces de plantejar-se res ni de qüestionar tantes coses de la mateixa societat.
Fermí Manteca
EDUCACIÓ PER LA PAU (23-06-2000)
Aquest any 2000 ha estat designat com l'any internacional de la cultura de la pau. Tothom és conscient de la importància de la pau en la vida dels països per al desenvolupament de les persones i dels pobles. Tots: polítics, pensadors, economistes o estrategs saben que la pau és un dels condicionants bàsics per al progrés dels pobles; tots volen la pau. Tanmateix, la veritat ben visible és que en el nostre planeta, cada vegada més petit, hi ha avui el doble de conflictes que malmeten la pau que en els anys 1950.
S'imposa una cultura de la pau. Necessitem una pedagogia de la pau. Per això cal que ensenyem als nostres infants i als nostres joves actituds de tolerància, de respecte a la llibertat i a les idees dels altres, etc. En un món cada vegada amb més intercomunicació que camina a una convivència intercultural i interètnica convé potenciar tots aquests valors per tal que la convivència pacífica contribueixi a l'enriquiment personal de tots.
Són moltes les influències que rebem i que van configurant la nostra manera de ser: la família, els mitjans de comunicació, els amics, la publicitat i moltes coses més. Diuen, però, que tot el que s'aprèn en els primers anys de vida és el que queda més fixat. La família, per tant, hi té un paper importantíssim a jugar, en aquest tema d'educar per la pau.
S'ha dit, per exemple, que les programacions de les televisions influeixen en les actituds agressives, que les escenes violentes inciten els nens i els joves a imitar aquelles conductes. Segurament és veritat, però jo penso que influeix més en els nens les actituds dels adults que estan al seu voltant i que són per a ells models d'identificació. Si estic mirant una pel·lícula amb els meus fills i surt una escena de violència, els nens aprendran la meva reacció davant d'aquella escena. Si jo, per exemple, aplaudeixo i admiro aquella escena violenta de venjança o em quedo impassible, el que més imitaran els meus fills serà la meva reacció d'estar d'acord amb la violència i no tant la història que expliquen a la tele. Si, pel contrari, en faig un comentari de rebuig, això els hi queda i estaran aprenent a rebutjar les actituds contràries a la pau.
I així, tantes coses.
Fermí Manteca
LES CONFRARIES MEDIEVALS (16-06-2000)
Durant l'Edat Mitja van néixer moltes confraries amb la finalitat de constituir un fons amb les quotes pagades pels confrares i d'aquell fons ajudar-se mútuament en cas de necessitat. Aquelles primitives confraries, que en el nostre país van aparèixer en el segle XI de la mà del bisbe d'Urgell Sant Ermengol, es van transformar posteriorment en els gremis i més tard en els sindicats. No és d'estranyar, així, que algun sindicat, com el de pescadors, hagi conservat el nom primitiu de confraria.
A Catalunya, la primera confraria de la que es té memòria i documentació escrita és la Confraria d'Ivorra, fundada per Sant Ermengol amb motiu del prodigi del Sant Dubte. Més tard i en el mateix segle XI, se'n van fundar d'altres com ara la de La Portella, la de Gerri de la Sal o la de La Pobla de Lillet, amb el mateix estil i esperit que la primera.
Les constitucions de la Confraria d'Ivorra, que parlen de confrares i confraresses, estableixen tant les quotes a aportar pels socis (una punyera de forment -blat- i dos d'ordi i un càntir de vi o l'equivalent) com la distribució dels béns de la confraria. Un confrare o confraressa que venia a menys per malaltia o vellesa, una donzella que no tenia la dot de casament, un altre que queia captiu o un altre que no tenia ni pel seu enterrament, tots aquests eren objecte d'ajuda amb els béns de la confraria. Una altra de les finalitats que consten en el document de constitució era la de pacificar i arbritar en cas de litigi per part dels capitans de la Confraria i, en general, la d'atendre qualsevol necessitat amb obres de misericòrdia.
Aquest esperit d'ajuda mútua, que ha estat en l'origen i en el naixement del nostre país, també està present com a valor a admirar en la consciència col·lectiva de tots nosaltres. Sempre admirem i valorem una persona o una associació altruista que és capaç de fer alguna cosa pels altres. Per això, en el present moment històric que vivim, convé connectar amb la nostra història i passar de la simple admiració d'uns valors a la vivència concreta de l'ajuda mútua i altruista. Avui també hi ha entre nosaltres persones que necessiten de la nostra ajuda. Així també construirem el país.
Fermí Manteca
CULTIVAR LA BONA CONVIVÈNCIA (09-06-2000)
No és cap descobriment a aquestes altures dir que l'home és un ésser social, qualitat que li permet viure amb els altres, és a dir, de conviure. Per tant podem dir que la convivència és una de les característiques humanes més pròpies i que cultivar la bona convivència és el que més pot contribuir al benestar i al desenvolupament harmònic de la persona.
No és cap secret tampoc que les males formes de convivència és una de les xacres de la humanitat que afecten moltes persones i contribueixen a la infelicitat de molts. A més, ningú, en cap status social, no es veu lliure d'aquest mal. Una de les característiques que malmeten la convivència és l'afany possessiu de les persones, intentar posseir l'altre, dominar-lo, tenir poder sobre ell.
Dintre de moltes famílies i en les relacions socials la convivència es transforma en una manera de possessió que a vegades arriba a situacions tan límits que es converteix en un drama que salta a la secció de successos dels mitjans de comunicació. Però sortosament només pocs casos arriben a aquest límit i, tanmateix, es donen molt entre nosaltres aquelles situacions subtils que fan de la convivència un mal. Els psicòlegs parlen de relacions de "doble vincle" com aquella en què una persona lliga a l'altre de tal manera que faci el que faci la farà sentir culpable. Demanar una cosa a l'altre i, si la fa, tirar-li en cara el que ha fet, és una manera de lligar-lo creant una dependència malaltissa. Aquestes situacions són més comuns del que sembla i creen infelicitat i molts problemes psicològics i de relació.
S'hauria de cultivar la bona convivència. Les relacions humanes, per ser veritablement humanes, han d'estar basades en la llibertat, característica humana per excel·lència. L'amistat, les relacions de parella, la convivència familiar i tot tipus de relació entre les persones haurien d'estar fonamentades en el respecte a la llibertat de l'altre, en l'acceptació de l'altre tal com és, en la no interdependència psicològica i en no crear en l'altre sentiments de culpabilitat. Només així es pot anar creant un món de relacions sanes que contribuirà a tenir més felicitat i més benestar entre les persones.
Fermí Manteca
HISTÒRIA D'UNA BALA (02/06/2000)
Primera etapa.- La matèria prima per construir la bala s'ha de comprar en països productors d'aquella matèria prima, en aquest cas un país africà. La bala protagonista d'aquesta història la fabricaran en un país del primer món, per exemple Espanya, que importarà el plom a compte del deute extern d'aquell país africà. Total, a baix preu.
Segona etapa.- A la fàbrica d'armes es transforma i elabora la bala que contribuirà a fer pujar el P.I.B. i el benestar dels habitants d'aquest país del primer món. La bala ha quedat enllestida per ser venuda un cop que hagin rebut la comanda.
Tercera etapa.- El paquet d'enviament ja està fet. La comanda està a punt de ser servida. L'adreça indica que la destinació és un país africà. A l'interior indica si és per l'exèrcit d'aquell país o per un grup revolucionari que està en guerra. El preu elevat de la factura, justificat pel cost de producció i per l'índex de nivell de vida del país fabricant, serà pagat amb els diners destinats en principi a donar de menjar als habitants del país africà de destí.
Quarta etapa.- La nostra bala ja és a la selva de l'interior de l'Àfrica. Ha passat per diferents cananes de l'exèrcit d'alliberament revolucionari, o cosa així. Per fi la filera de bales madeinspain és inserida en aquell rifle també de fabricació primermundista. Carreres per la selva. Un comboi militar. Una carretera. Una emboscada. Una ràfega. Una explosió a l'extrem de la nostra protagonista. Un vol velocíssim. Ja està. El final de la bala s'ha consumat, provocant també la fi d'una persona madeinspain: és un periodista.
Cinquena etapa.- Els dirigents i els habitants del país productor de la bala estan consternats en rebre la notícia de la mort d'aquella persona. No saben, però, l'origen de la bala que l'ha mort. I no estan consternats pels milers de morts que provoquen els milers de bales que fabriquen.
Conclusió.- Que cada u en tregui la conclusió que li plagui. A mi em plau plorar pel preu del benestar i el nivell de vida del primer món. I m'avergonyeixo de formar-ne part.
Fermí Manteca
Hi ha persones que no tenen sentit històric, que pensen que tota la història ha passat en la seva curta vida i que més enllà de la seva existència tot és prehistòria. És propi, per altra part, de l'adolescència que es doni aquest sentiment en un moment de l'evolució de la personalitat en què s'ha de fiançar la seva maduració. Això porta, d'una manera a vegades traumàtica, a no saber valorar o a infravalorar els temps passats i al conflicte generacional.
El cert és, no obstant, que nosaltres, cada u de nosaltres, som fruit de la història que ens ha precedit i que ha possibilitat la nostra existència. Saber valorar en la seva justa mida les coses pretèrites, ens dóna sentit històric i la maduresa suficient per a construir un futur millor.
A nivell social, els pobles i les cultures també són fruit de la història passada. Els esdeveniments històrics són els que van configurant i donen identitat i caràcter específic a cada país. Un poble que perd el seu sentit històric, és un poble que perdrà la seva identitat i estarà abocat a desaparèixer com a tal.
Per això és tan important recuperar la pròpia història, valorar-la, recordar-la i transmetre-la a les generacions més noves. I no pas per quedar-nos-hi aturats, sinó per a construir un futur amb la consciència de què som part de una història més llarga que la nostra existència. No hem d'oblidar que les coses que ara som, que el que ara fem i tenim no han nascut del no res, sinó que han estat configurades i han anat evolucionant a través del temps. De fet, recuperar la pròpia història és recuperar la pròpia identitat.
Fermí Manteca
Totes les persones, ja de petits, busquem models d'identificació per assemblar-nos-hi. Models que tinguin característiques que puguin ser imitades i que vagin configurant la pròpia personalitat. Els psicòlegs han estudiat molt aquest procés i han valorat la importància que té en la infància el trobament de models d'identificació vàlids per a la formació i evolució de la persona d'una manera integral.
A nivell social també busquem aquests models que ens donin identitat com a grup. Unes vegades serà un club de futbol o una persona important i famosa que es converteix en l'ídol més o menys efímer.
Al llarg de la història, els herois i els sants han estat posats com a models de virtuts a imitar i seguir per les persones que s'hi puguin identificar. El cert és que sempre s'eleva a la categoria de la santedat (o de model a imitar) persones amb característiques i virtuts tan elevades i sublims que difícilment ens hi veiem identificats. Com a molt, ens quedem bocabadats davant les seves heroïcitats i virtuts.
Per això em fa pensar que el Sant Dubte d'Ivorra, que aquests dies ha estat notícia, pretén elevar a la categoria de la santedat una qualitat humana, el fet de dubtar, que en principi apareix com una feblesa o com una cosa molt pedestre i molt a l'abast de tothom. El Sant Dubte, així, es presenta com un "dubte sant", com una característica humana elevada a la més excelsa categoria, com un model a imitar, encara que sembli un contrasentit.
Tanmateix, si ho pensem, és ben cert que el dubte és l'inici de tota recerca, de tota investigació, de tota evolució i progrés. La persona que no dubta, que està molt segura d'ella mateixa, és una persona que no buscarà, que no s'interrogarà, que quedarà immobilitzada dintre de les seves fàtues seguretats.
Fermí Manteca.