APROXIMACIÓ HISTÓRICA A LA COMARCA DE LA SEGARRA EVOLUCIÓ POLÍTICA I ECONÒMICA

- Pere VERDÉS i PIJUAN, Historiador

1) ELS ANTECEDENTS

L'origen dels pobles de la comarca de la Segarra, tal com avui l'entenem, ha de buscar-se a l'época medieval, concretament al període de temps que va des del s. X al s. XII. Això no vol dir que anteriorment no hi hagués hagut habitants i pobles en aquestes terres. De fet, des del període anomenat Neolític (aprox. 3.000 a.C.), tenim constància dels primers assentaments humans a la zona, vora els cursos d'aigua, però en aquells moments el poblament encara era escàs. Aquest poblament va augmentar durant les èpoques anomenades l'edat del Bronze i del Ferro (aprox. 2.000- 500 a.C) i els antics pobladors, organitzats en tribus, van començar a establir-se en els turons i a fortificar els seus pobles per defensar-se dels veïns. Poc abans del naixement de Crist (aprox. 200 a.C.), els romans van arribar a aquestes contrades i van sotmetre tots aquests pobles i tribus. La principal mostra del domini romà el tenim a Guissona, on, com sabeu, va ser fundada una important ciutat que devia exercir de capital de totes aquestes terres. Aprofito aquesta referència per aconsellar-vos una visita al museu i al parc arqueològic de Guissona, on s'explica de manera molt entenedora com era la ciutat de Iesso i la comarca durant aquella època. Precisament, en aquest museu també s'explica que Guissona/Iesso no era l'única població romana d'aquest territori i que, en un indret desconegut al voltant de Prats de Rei, hi havia un altre establiment romà que donaria nom a l'actual comarca: el municipi de Sigarra. Aquestes ciutats van tenir el seu màxim apogeu durant els primers segles de la nostra era, però devien decaure a partir del s. V quan l'Imperi Romà va desaparèixer, víctima de les invasions de pobles bàrbars procedents del Nord d'Europa. Malgrat tot, l'herència romana no va desaparèixer de la comarca i, per exemple, els arqueòlegs han demostrat que Guissona va continuar sent un nucli importat durant els segles posteriors, en el marc del regne visigot. Fins i tot, últimament, alguns historiadors han aventurat la possibilitat que Guissona fos l'antiga capital del bisbat d'Urgell, que s'hauria traslladat a les muntanyes pirinenques a causa de la invasió musulmana de la península ibèrica.

2) LA FRONTERA

Aquesta invasió va produir-se durant el s. VIII d.C. i, inicialment, tampoc devia suposar la despoblació de la comarca, ja què els musulmans van avançar molt ràpidament i no van parar fins que van ser derrotats pels francs a Poitiers, el 732. Així doncs, aquestes terres van estar sota domini islàmic i, com va passar a molts altres llocs, els seus habitants degueren convertir-se a la nova religió (muladís) o van conservar les creences cristianes (mossàrabs). De moment, encara no sabem gran cosa d'aquesta època que, d'altra part, no va durar gaire perquè els francs van fer retrocedir els musulmans i, entorn a l'any 800, ja havien ocupat Girona i Barcelona. Va ser llavors quan la comarca va despoblar-se i va convertir-se en zona de frontera entre el regne franc i el califat de Còrdova. Aquesta frontera no s'ha d'entendre com una línia, sinó com una ampla franja plena de runes, boscos i perills que incloïa el que avui coneixem com a Segarra. A l'una banda, els francs van crear uns districtes fronterers sota el comandament d'uns comtes (els comtats) i, a l'altra, els musulmans van disposar una xarxa de fortificacions que depenien de les ciutats de Lleida i Balaguer. Aquesta situació es va perllongar fins el s. X, quan els comtes cristians, aprofitant les lluites internes a Còrdova, van aconseguir avançar fins a la línia que marca el riu Llobregós. Els castells de Sanaüja, Ribelles o l'Aguda són d'aquella època, encara que l'exemple més espectacular i de visita obligada és la Torre de Vallferosa. Ara bé, aquest avenç cristià no podia ser gaire ràpid perquè el califat de Còrdova era molt més fort que uns petits comtats que, des de feia molt temps, ja no disposaven del suport franc. No obstant, a començaments del s. XI, la situació es va capgirar a causa de la divisió del califat cordovès en múltiples regnes de Taifes enfrontats entre ells. Aquest fet va ser aprofitat pels comtats cristians que avançaren cap al Sud i, a la nostra comarca, van irrompre el comtat d'Urgell (al nord), el comtat de Barcelona (al Sud) i, entremig, el comtat de Cerdanya (que ocupava la zona dels actuals pobles de Castellfollit, Portell, Viver, Gospí, Malgrat, la Prenyanosa, La Cardosa i moria a les portes de Tàrrega).

3) ELS CASTELLS

L'avenç dels comtats esmentats va suposar un ràpid repoblament d'aquestes terres que es va veure afavorit per l'existència d'un important excedent de població a les muntanyes. Talment com a l'oest americà, els colons cristians ocupaven la zona de l'antiga frontera, abans i tot que ho fessin els exèrcits comtals, i reclamaven la propietat de nombrosos indrets en virtut d'una norma que s'anomenava aprisio. Tanmateix, les classes dirigents no podien permetre una repoblació descontrolada i, per aquesta raó, reorganitzaren els nous territoris en base al sistema de castells. Al cim dels turons que antigament ja havien ocupat els primitius pobladors de la comarca, es construïen castells que, com a Ivorra, molts cops només estaven formats per una torre i al seu redós, de cara sol, creixien els pobles tancats per murs i portals. Un magnífic exemple d'aquesta estructura és, sens dubte, Montfalcó Murallat, on solament pot accedir-se per un punt i encara conserva l'encant d'altres temps. Inicialment, uns pocs castells tenien assignats grans territoris, anomenats termes, que, molts cops, es dividien en circumscripcions menors, les quadres, que al seu torn donaven lloc a altres castells i altres termes. Així, per exemple, els bisbe S. Ermengol d'Urgell va ocupar Guissona, va fer-hi un castell (probablement una torre) i va reclamar l'antic territori de la ciutat romana que ocupava el que avui coneixem com la Plana de Guissona. Posteriorment, a mesura que arribaven nous colons, va dividir aquest gran terme en quadres, on s'hi va construir altres torres que van donar lloc a altres termes i als pobles de Torrefeta, Bellveí, La Morana, S. Martí, Gra, Concabella, Hostafrancs, Sedó, Tarroja… etc. D'aquesta manera van néixer la major part de pobles actuals de la comarca i encara n'hi havien molts altres que van desaparèixer perquè no reunien unes condicions mínimes d'habitabilitat, especialment pel que fa a l'aigua. Aquest factor, juntament amb la necessitat de protecció, també explica que, a diferència del que passava al Nord del Llobregós, el poblament dispers (les masies) no prosperés a les planes.

4) ELS SENYORS

Com ja he dit, tot aquest procés de repoblació va tenir lloc en el marc dels comtats d'Urgell, de Cerdanya i de Barcelona, al capdavant dels quals hi havia uns comtes, i, com sabeu, el comte de Barcelona va acabar esdevenint rei de la Corona d'Aragó. Ara bé, cap d'aquests comtes ni el rei van ser els senyors reals d'aquestes terres perquè, des del s. XI, van anar cedint els drets que hi tenien a aquelles persones encarregades de custodiar els castells, a canvi dels seus serveis i la seva ajuda contra els musulmans. D'aquesta manera, quan a mitjan s. XII és conquerida Lleida i desapareix el perill islàmic, la comarca estava fragmentada en múltiples senyories que tenien un o mes castells i pobles, sobre els quals detentaven un poder quasi absolut. Aquesta organització s'ha denominat pels historiadors sistema feudal i entre els molts senyors de la comarca van destacar famílies com els Cervera, els Oluja, els Torroja, els Ribelles, els Sacirera, els Fluvià i, sobetot, els Cardona, que van ser els propietaris, entre molts altres llocs, de Torà, Ivorra i Vicfret. Tampoc podem oblidar el pes que des del mateix segle XII i durant el XIII van aconseguir els ordres militars al Sud de la comarca, concretament la comanda templera de Granyena (la primera que el Temple va fundar a la península ibèrica) i l'hospitalera de Cervera. Finalment, també cal recordar senyorius eclesiàstics com el monestir de Santes Creus, Poblet, Montserrat, la canònica de Solsona o el bisbe d'Urgell; que es van beneficiar de nombroses deixes testamentàries i donacions dels senyors laics. En aquest context, el castell, en altre temps símbol de protecció contra els musulmans, va esdevenir una eina de control senyorial sobre la població pagesa. Els senyors, que detentaven per cessió dels comtes el dret d'administrar justícia, van aprofitar les obligacions que tenien els habitants dels pobles envers aquella construcció (les joves, per exemple) per acumular rendes i beneficis. Aquesta acumulació es va veure afavorida per l'aparició, durant el s. XII i XII, de nous drets i càrregues que havien de pagar i patir els pagesos. Entre aquests nous drets destacava, per exemple, el dret de maltractament dels pagesos per part dels senyors, aprovat a les Corts de Cervera de 1202.

5) L'AGRICULTURA

Des d'aquesta posició de domini, molts dels senyors de la comarca es van enriquir i mostra d'aquest enriquiment és la transformació que van patir els castells que, de simples torres, van convertir-se en veritables palaus com, per exemple, el castell de Montcortés o el de l'Aranyó. Tanmateix, aquesta prosperitat no hauria estat possible sense l'enorme potencial agrícola que va aconseguir la comarca durant els segles medievals. Segurament, molts de vosaltres coneixeu el qualificatiu de “graner de Catalunya” que va rebre la Segarra per la gran producció de blat que hi havia. A partir del s. XIV, aquesta producció fou molt important perquè el pa va esdevenir un element bàsic en la dieta alimentària i l'agricultura tenia serioses limitacions: a la ribera Mediterrània, la sequera podia comprometre en qualsevol moment unes collites que, d'altra part, tampoc era gaire bones a causa de la feblesa de la terra i la manca d'adobs. En aquest context, les fams no eren gens estranyes a ciutats com, per exemple, Barcelona i el blat de la Segarra va esdevenir un tresor pels senyors de la comarca. Ara bé, el cereal no era la única font d'ingressos per l'agricultura d'aquesta zona, ja que, des del s. XIII, també van haver-hi importants plantacions de safrà. Durant el s. XIV i XV, el consum de safrà es va estendre i posar de moda per tot Europa, on s'utilitzava en la cuina, la medicina, els perfums i el tint de robes de luxe. Aquesta important demanda va provocar la proliferació del safrà a la comarca que tenia unes condicions climàtiques òptimes pel seu cultiu. De fet, Catalunya va convertir-se en el principal productor europeu i la zona de ponent concentrava els principals mercats d'aquest producte. Entre aquests mercats destacaven llocs com Cervera, Tarroja, Torà, Sanaüja i Guissona, on acudien els mercaders alemanys i savoians per comprar el safrà que s'exportava al Nord d'Europa. Resulta curiós pensar com devien ser aquestes contrades durant els mesos d'octubre i novembre quan florien les safraneres i el color violat envaïa el paisatge. Llavors, tota la família, de matinada, quan no havia acabat de sortir el sol i les flors encara estaven obertes, sortien a collir el safrà. A la tarda, al voltant d'una taula, gran i petits es dedicaven, de manera pacient, a arrencar els estams de la flor (esbrinar) que, després, s'assecarien per evitar que es podrissin. Penseu que calien 100.000 flors per obtenir 1 Kg. de safrà i, per aquesta raó, va ser un producte molt valuós i sovint falsificat.

6) LA CAPITAL: CERVERA

A grans trets, aquesta era la situació de la Segarra durant l'Edat Mitjana, però falta un element per entendre perquè unes terres fragmentades en múltiples castells i senyorius quasi independents van acabar donant lloc a l'actual comarca. Aquest element és Cervera. Cervera era una de les poques possessions que tenia el rei en aquesta zona i des d'aquest nucli- i d'altres de Catalunya- va intentar recuperar el poder que els seus avantpassats havien cedit als senyors durant la repoblació del país i els anys posteriors. Per aquesta raó, va seguir una doble estratègia. D'una banda, va dividir Catalunya en una sèrie de circumscripcions anomenades vegueries per poder intervenir arreu del Principat, tant en els llocs de la seva propietat com en els del domini senyorial. Totes aquestes vegueries tenien una capital amb un veguer que representava el monarca en aquell territori i Cervera era un d'aquests centres polítics. Ara bé, a la pràctica, l'estratègia de les vegueries no va tenir molt d'èxit perquè els senyors van oposar una forta resistència a qualsevol intervencionisme extern en les seves possessions. Per aquesta raó, el rei va optar per potenciar els municipis de llocs com Cervera, mitjançant la concessió de privilegis que permetessin el seu creixement polític i econòmic. D'aquesta manera, els cerverins disposaren, abans que ningú, d'organismes d'autogovern (la paeria) i fires i mercats on la gent podia comerciar sense cap perill i no havia de pagar impostos. Això va fer que molta gent, sotmesa a les arbitrarietats dels senyors, fugissin cap a Cervera, on, després d'un any d'estada, es convertien en ciutadans de ple dret. Aquesta afluència de població explica que, l'any 1365, Cervera tingués un terç dels habitants dels pobles de l'actual comarca: concretament, la comarca tenia 3.200 cases, aproximadament, i Cervera sola ja reunia més de 1.000 llars. No obstant, hi ha un altre factor que explica la gran influència de l'actual capital de la comarca sobre els pobles de la rodalia: el veïnatge. El veïnatge era un pacte que van establir moltes comunitats de pagesos, amb els permís del seu senyor o sense ell, amb els regidors municipals de Cervera. Mitjançant aquest pacte, aquells pagesos aconseguien el rang de veïns de Cervera sense haver d'abandonar els seus pobles i terres. Això volia dir, que disfrutaven de la protecció i les llibertats de la capital enfront les freqüents violències nobiliàries. Penseu que els senyors de la comarca estaven contínuament en lluita entre ells i formaven bàndols (d'aquí la paraula bandoler) que assaltaven i cremaven les propietats dels seus enemics. Les comunitats que aconseguien el títol de veïns de Cervera disposaven d'una assegurança contra aquests atacs i contra les arbitrarietats dels seus senyors, ja què el poderós exèrcit de Cervera (l'host) no dubtava en arrasar el castell de qualsevol senyor que provoqués danys a algun dels seus veïns. Durant el s. XV, 230 poblacions de Catalunya, moltes d'elles d'aquestes contrades, van ser veïnes de Cervera i, per exemple, Ivorra va entrar en aquest veïnatge l'any 1453. D'aquesta manera va anar construint-se un sentiment de comarca que, anys després, donaria lloc a la Segarra; terra de castells, de senyors i de pagesos situats sota l'influència de Cervera.