|
JOGUINES
INFANTILS (18-01-2001)
El món dels infants està ple de
fantasies. La ment dels nens està en desenvolupament i a través de la seva
imaginació estan aprenent a saber relacionar-se amb el món exterior i estan
aprenent també a ser adults. Els jocs infantils, els contes i totes les seves
activitats els poden ajudar en aquest camí d’aprenentatge que els conduirà
a ser persones adultes plenes.
Les joguines formen part d’aquest món
infantil. Per això s’hi acostuma a reproduir a petita escala moltes
realitats de la vida: els cotxes, els trens, les cases, els avions, els nens,
les mares, els metges, etc. A part d’altres jocs més abstractes com els
trencaclosques que ensenyen el nen a ser creatius, hi ha els moderns jocs
electrònics que estimulen la fantasia tancada en aquestes petites màquines.
En aquests temes de les joguines com a
elements educatius i d’aprenentatge, l’important no és la joguina en ella
mateixa, sinó l’ajuda que pot representar en el camí evolutiu del nen cap
a l’edat adulta. Per això és tan important el paper dels adults que
envolten els infants, sobretot els pares, en el seu món dels jocs. És bàsic
que els pares comparteixin amb els fills els jocs. Així el nen podrà
recolzar-s’hi per tal de sentir-se integrat en el seu món. Si us heu fixat,
un nen està més content jugant amb el pare a qualsevol cosa que quan està
jugant tot sol amb la joguina més cara de la publicitat nadalenca. El que
passa és que un anunci que promogui el joc entre pares i fills no és tan
rendible com una maquineta electrònica, que el nen usarà com a succedani de
l’amor patern i el pare l’usarà perquè el nen el deixi una estona
tranquil.
L’educació dels nens està en joc, ja
que l’amistat i les bones i pacífiques relacions s’aprenen des de petits
en aquests jocs compartits amb els adults.
Fermí Manteca
ÛÍndex
ELS
DRETS HUMANS (11-01-2002)
Després de la guerra mundial dels anys
quaranta del segle passat, la gran majoria de les nacions prengueren la
iniciativa d’establir una sèrie d’institucions internacionals per a la
prevenció de nous conflictes. L’experiència de dues guerres mundials en
pocs anys va ser tan nefasta i de possibles conseqüències aniquiladores de
la vida sobre la terra, que les grans potències proposaren la creació
d’aquests organismes, com l’ONU.
Des de la reflexió i des de l’experiència,
la primera cosa que arribaren a acordar va ser la Declaració Universal dels
Drets Humans. Partien de la base de què la pau havia d’estar fonamentada en
el respecte als drets i a la dignitat de les persones i dels pobles. De fet,
les nacions que més respecten els drets humans –les llibertats individuals
i col·lectives, la pluralitat de pensament, la vida, etc. – són les que
tenen una democràcia més sòlida i uns arguments i una capacitat més gran
per a lluitar, de manera humana i evolucionada, contra els enemics dels drets
humans i dels valors ètics de la convivència.
La seguretat és una de les peces claus per
a garantir la defensa dels drets humans. La història ens diu que allà on hi
ha més drets humans sòlids i governs responsables és on hi ha més
seguretat. En aquest començament del segle XXI, sobretot després dels atacs
dels enemics fanàtics de les llibertats i dels drets humans, veiem una
contradicció que està portant a la involució en aquesta qüestió, per la
por o perquè la gent se sent amenaçada. Avui veiem que governs democràtics
europeus estan legislant en contra del respecte als drets humans més bàsics
i fins i tot han arribat a demanar la suspensió del Conveni Europeu dels
Drets Humans.
És
un mal camí. Veure els drets humans com un obstacle per aconseguir seguretat
és anar en contra de la història. Les institucions, com ara l’ONU, haurien
de reemprendre el camí de la reflexió per il·luminar els pobres polítics
en les seves decisions d’empènyer la història cap endavant i no cap
endarrera.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
BENESTAR
I MALESTAR (04-01-2002)
La
gran aspiració de la humanitat és avançar, progressar, millorar, estar bé.
No hi ha ningú que en la seva vida no vulgui estar millor del que està.
Aquesta característica dels humans és el que ha ajudat a evolucionar en el
llarg camí des de la prehistòria fins als nostres dies. És com el motor que
empeny als homes i les dones a no conformar-se amb la situació present i
buscar sortides de futur que els facin avançar a un estat cada cop millor. És
com una necessitat de transcendència, davant l’evidència de la fragilitat
de la natura humana.
En les societats modernes, aquest tret
característic el tenen en compte els economistes, els polítics i fins i tots
els publicistes. La fam d’omplir aquest desig, l’intenten calmar amb
diferents estratègies comercials i de màrqueting, de tal manera que la
majoria de les persones busquen en el benestar la necessitat d’estar bé.
Fins i tot en molts governs existeix la figura d’un ministeri o departament
de benestar social.
El benestar, que etimològicament vol dir
“estar bé”, es confon, en la nostra societat amb la comoditat, amb la
solvència econòmica, amb la possibilitat de posseir i de fer les coses que
vulguem o en disposar de mitjans materials. Vist així, el benestar no porta
necessàriament a “estar bé”, sinó que en molts casos porta al malestar,
a la falta de sentit de la vida, a la incomunicació i a les depressions, que
en les societats del benestar és la malaltia de moda.
A nivell personal i social, ens hauríem de
replantejar el camí que porta a estar bé, a estar millor i a no confondre el
benestar amb aquella aspiració profunda que fa progressar i evolucionar la
nostra humanitat. Potser l’hem de buscar tot millorant les relacions entre
les persones, cultivant la pau i l’amor i la solidaritat; és a dir, tot allò
que fa que siguem més humans i més persones.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA
SEGARRA, MIL ANYS (21-12-2001)
Les empremtes que deixa l’home sobre la
terra són els vestigis, no solament de l’activitat humana sinó sobretot de
la història de la civilització. Cada generació aporta a la humanitat un
retall de la història que anem fent entre tots i deixa per a la posteritat
una sèrie d’elements que moltes vegades esdevenen patrimoni cultural de
tots. L’estudi de la història es fa, doncs, a partir de la documentació
escrita i de l’estudi de les restes arqueològiques, arquitectòniques i, en
general, artístiques dels nostres avantpassats.
La comarca de la Segarra està complint mil
anys d’història. De la història més recent, em refereixo, perquè més
enllà d’aquests mil anys, hi ha vestigis que es remunten fins a l’època
del Neolític, ara fa més de tres mil anys. La reconquesta i la repoblació
va tenir lloc durant els primers anys del segle XI i a partir d’aleshores es
posen les bases culturals, econòmiques, sociològiques i antropològiques que
fan que els nostres pobles siguin com són, estiguin on són i han condicionat
la manera de ser i les relacions personals dels seus habitants.
Així, estudiar tot el patrimoni que ens ha
llegat aquest passat i que encara es conserva es converteix, en aquest mil·lenari,
en quelcom apassionant per a conèixer i, per tant, estimar la nostra terra.
Una fita com aquesta ha de servir per fer de la nostra història un element
viu que recuperi la nostra identitat i fer que el present, fruit i conseqüència
dels nostres predecessors, sigui millor.
La tasca ingent que està duent a terme la
Fundació Jordi Cases i Llebot, amb la col·lecció “Inventari del Patrimoni
arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra”, és una obra que
contribueix, sens dubte, no sols a inventariar els elements patrimonials que
es defineixen al títol, sinó a aportar un estudi històric rigorós de la
comarca. La presentació del tercer volum dedicat a Ivorra, que té lloc
aquesta setmana, és un pas més en aquest camí de recuperació d’una història
de mil anys.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
PUBLICITAT
I LLIBERTAT (14-12-2001)
En
el món occidental l’economia està assentada sobre la societat del consum
que genera producció que, a la vegada, s’ha de consumir... i així
successivament, com una bola de neu que s’engrandeix a base de rodar. Una de
les rodes dentades d’aquesta cadena és la publicitat que s’ha convertit
en l’eix de la nostra economia.
La publicitat, en principi, és un mitjà
de comunicació i d’informació per tal d’anunciar que un producte
existeix i que aquell que ho vulgui el pot comprar i consumir. Com podria jo
comprar una cosa que necessito si ignoro que existeix? Aquesta comesa de la
publicitat està en el fons del comerç, d’aquesta activitat humana que va néixer
a l’albada de la humanitat i que va contribuir a establir relacions entre
pobles diversos ja a l’antiguitat.
Actualment, amb la complexitat de
l’economia i en la societat de consum que deia al principi, la publicitat
s’ha convertit en quelcom més que un mitjà d’informació. Els anuncis ja
no es limiten a informar sobre l’existència d’un producte, sinó a convèncer
al personal que aquella mercaderia li és necessària, encara que no sigui
veritat. Si repassem les coses que tenim a casa nostra veurem que moltes
d’elles ens són totalment innecessàries i que les tenim per culpa de la
publicitat.
Moltes vegades els anuncis publicitaris
utilitzen tècniques de convenciment molt subtils i, d’una manera subliminal,
envien missatges de comportament ètic que puguin connectar amb
l’espectador. Recordo un anunci que presenta la insolidaritat entre les
persones per a vendre no sé quin cotxe. El resultat final és que els
productes s’acaben adquirint i els missatges de comportament també.
Jo recomano un exercici de llibertat: mirar
els anuncis d’una manera objectiva i crítica i intentar descobrir el que signifiquen i
el missatge que hi porten implícit. Així podré decidir d’una manera més
conscient allò que he de comprar. Per la meva banda, ja tinc una llista de
productes que no compraré mai, o bé perquè sincerament no els necessito o
perquè utilitzen missatges de comportament no ètic en la seva publicitat.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EMIGRACIÓ
I PROGRÉS (07-12-2001)
El
fenomen migratori no és pas nou. Des de la més llunyana antiguitat, els
homes i els pobles han cercat la millor manera de viure sobre la terra i han
sortit del seu petit món per tal de trobar en un altre lloc una nova vida.
Les fronteres entre les tribus, primer, i entre els estats, després, van ser
fruit de les invasions migratòries i de la necessitat de defensar-se i de
definir la seva identitat.
Moltes vegades els moviments migratoris es
van fer violentament i amb una invasió cruenta. Només cal recordar la
conquesta del continent americà per part dels europeus o la caiguda de
l’imperi romà en mans dels pobles vinguts del nordest d’Europa. Moltes
guerres han tingut el seu origen en aquest fet migratori.
Tanmateix, ultra els motius i les maneres
de realitzar-se aquelles migracions, no hi ha dubte que, a diferència de
l’endogàmia cultural, les trobades entre els pobles han contribuït al
progrés i a l’evolució de la humanitat, quan realment s’ha produït una
integració entre cultures diverses i un intercanvi de coneixements i
d’experiències.
Avui també continuem contemplant aquestes
migracions. Molts del nostre país han emigrat a fora. Tots coneixem
persones de països més o menys llunyans que han aterrat a prop nostre
i busquen una millor qualitat de vida. El fet és que quan una família ha de
marxar del seu poble i abandonar la seva terra, per tal de buscar un altre
tipus de vida, no ho fa per gust. Un signe d’evolució humana madura és fer
tot el possible perquè la integració dels nou vinguts serveixi perquè ells
aportin les característiques bones de la seva cultura i s’adaptin al país
d’arribada.
Per això, totes les iniciatives per a
facilitar aquesta integració són bones. A Guissona, la parròquia organitza
trobades ecumèniques i facilita fins i tot l’acolliment religiós dels
immigrants, sobretot dels ucraïnesos, per tal que les religions siguin un
instrument de pau i de concòrdia i no pas de divisió.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA
BELLESA (30-11-2001)
No
hi ha dubte que la persona és tota una unitat entre el cos, les capacitats psíquiques
i l’esperit. A més, aquests tres nivells estan tan relacionats que fins i
tot la medicina contempla les reaccions psicosomàtiques, aquelles en què es
dóna una interdependència entre, per exemple, l’estat d’ànim i les
respostes orgàniques.
En el camp de l’educació, això s’ha
de tenir molt en compte, ja que una comprensió global i integral de la
persona, ajudarà a un millor desenvolupament harmònic. Hi ha una escola de
models, d’aquells i aquelles que es passegen per la passarel·la ensenyant
la roba de la temporada, en què una de les assignatures que ensenyen és la
de la bellesa interior. Els ensenyen que la bellesa exterior del cos és un
reflex d’aquelles qualitats interiors que fan que la persona sigui més
persona. Els proposen que un comportament ètic, com ara la generositat, la
bondat o la companyonia, dóna pau interior, a diferència de l’enveja, la
supèrbia o l’egoisme; i que la pau interior es trasllada a la bellesa
corporal.
A nivell de llenguatge també traslladem
les característiques físiques al comportament ètic. Així, d’una persona
que és bona èticament, en diem que “és molt maca” i a un nen que es
comporta malament li diem que això “és molt lleig”. També ens
“agrada” més una persona amb bon caràcter que una altra que sigui
esquerpa.
Hem de tenir cura, doncs, del nostre cos
per fer-lo fort i bell. No hem d’oblidar, però, la integritat de la persona
i cultivar els valors ètics de la bondat que estan molt relacionats amb la
bellesa. Tant de bo tots fóssim “guapos”.
Fermí Manteca
ÛÍndex
DEIXAR-SE
ACONSELLAR (23-11-2001)
Totes les persones necessitem l’ajuda
dels altres. Quan som petits no sobreviuríem sense l’assistència d’una
persona adulta que vagi tenint cura de nosaltres, ens alimenti, ens aixoplugui
i ens acompanyi cap a l’autonomia personal.
L’adolescent, que està en aquella edat
en què necessita encara l’ajuda dels adults, però que ja va assolint i
aprenent la seva autosuficiència, reivindica la seva independència i rebutja
qualsevol ajut que li pugui venir imposat des del món dels adults, sobretot
si ve dels pares. Aquesta contradicció entre la necessitat de protecció i el
refús de qualsevol mena d’ajuda fa patir els mateixos adolescents, que se
senten insegurs, i fa patir els pares que moltes vegades no saben afrontar el
dilema. A vegades la solució que troben molts pares és la imposició ferma,
mitjançant l’autoritat. D’altres, pel contrari, opten per la
permissivitat total. En ambdós casos, l’adolescent no anirà aprenent a
superar el conflicte intern entre l’exercici de la seva llibertat i la
necessitat de dependència.
Molts adults que no han arribat a superar
aquell conflicte adolescent es troben insegurs i poden presentar problemes de
relació amb els altres, cosa que els provoca moltes vegades infelicitat. Hi
ha moltes persones que van per la vida mostrant una tal inseguretat que són
incapaços de prendre decisions importants en la seva vida i es deixen portar
pels altres d’una manera infantil. D’altres, en canvi, manifesten la seva
inseguretat mostrant-se autosuficients de manera descarada i no acceptant ni
tan sols un consell dels demés.
Un signe de maduresa és aquell en què la
persona és conscient de la seva realitat, de la seva capacitat d’aprendre
sempre i es deixa aconsellar dels altres, per a prendre les seves decisions en
consciència. Ja ho deia aquell: “Es savi el qui es deixa aconsellar”.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
COSES
DE L’ESGLÉSIA (16-11-2001)
A totes les coses li podem donar una
finalitat ben concreta. Algunes tenen una destinació determinada i qualsevol
desviació es pot considerar una prostitució d’aquella cosa ja que la
destinem a una finalitat diferent. Qualsevol empresa això ho sap
perfectament, de tal manera que, per exemple, una fàbrica de sabates, que la
seva finalitat n’és la fabricació i la venda, si destina els seus recursos
materials o humans a altres temes, estarà perdent el nord i, a la fi, haurà
de tancar.
L’església, tot i que no és una
empresa, també té la seva finalitat, que és donar testimoniatge i predicar
una sèrie de valors molt importants per a la humanitat, uns valors que
reconeixem en la persona de Jesús de Natzaret a través dels evangelis. Totes
les coses, doncs, que organitzi l’església han d’estar destinades a
aquella finalitat, fins i tot la seva economia. Moltes vegades els
periodistes, que no estan especialitzats en temes d’església i desconeixen
aquella finalitat, parlen de què un bisbat o unes parròquies han tingut
beneficis, referint-se a un resultat positiu de la gestió econòmica d’un
exercici, oblidant-se que l’església no reparteix dividends, que no és
societat anònima i que és una organització sense ànim de lucre.
Darrerament l’economia de l’església
ha estat notícia per les inversions financeres d’algunes de les seves
entitats (bisbats, parròquies, etc.). Molts han criticat que una església
inverteixi en borsa, ja que reconeixen, primer, que les inversions
especulatives en la borsa no són gaire ètiques, i, segon, que esperen que
l’església tingui un comportament ètic, d’acord amb la finalitat de
donar testimoni dels valors evangèlics.
De fet, entre les nostres parròquies i, en
general, tot el bisbat de Solsona, fa temps que venim treballant perquè
l’economia de les nostres esglésies sigui també com una catequesi, és a
dir, que tota la seva gestió sigui testimoni del que creiem i prediquem. Per
això, no es cobren els serveis religiosos (diem que formem una família) i
només es demana als feligresos la col·laboració anònima, periòdica i
responsable. Per això també procurem la transparència total dels comptes.
Tot en l’església ha d’estar al servei de la pastoral i ha de ser també
pastoral.
Fermí Manteca
ÛÍndex
VÍCTIMES
DOMÈSTIQUES (09-11-2001)
La qualitat més pregona de la persona és la de ser un ésser
social. Des de la més ancestral antiguitat i des dels nostres avantpassats
som animals de convivència, condemnats a compartir el nostre territori, les
nostres coses, la nostra tribu i la nostra vida amb altres persones. D’altra
manera no hauríem sobreviscut, ja que la nostra condició d’éssers socials
ens fa interdependents en el sentit de tenir necessitat dels que ens envolten
ja des que naixem.
Al llarg de la història de la evolució humana aquella condició
social més ancestral s’ha anat configurant culturalment i de les petites
societats tribals, més semblants als ramats que havien de defensar el
territori, s’ha passat a les modernes formes de convivència familiar i a la
complexitat de les nostres ciutats i societats. Avui dia la convivència ha
d’estar basada en la llibertat i no pas en la dependència, ja que
l’evolució de les qualitats humanes ens ha portat al desenvolupament de la
llibertat fins i tot per a satisfer les nostres necessitats.
Tanmateix, encara persisteix en la nostra psicologia una herència
també ancestral com és el desig d’exercir el poder, en el sentit d’allò
que era necessari per a la supervivència de la tribu, com era la força per a
la defensa del grup o per imposar davant dels altres els nostres gens a
l’hora de procrear. Aquest desig de tenir poder encara està present en la
nostra societat i en la nostra convivència i moltes vegades passa per davant
de l’exercici de la llibertat i del respecte a la llibertat dels altres.
Avui dia ja no necessitem demostrar el poder davant de les persones amb les
que convivim, ja que la supervivència familiar no depèn de la força, sinó
de l’amor i del respecte.
L’agressivitat dins la família, exercida de moltes maneres, és
una reminiscència ancestral totalment innecessària i fruit del joc de poder
en lloc del joc d’amor i llibertat més propis de persones evolucionades. A
més del sofriment injust que pateix la víctima domèstica, les agressions
repercuteixen en la mateixa evolució humana. Els nens aprendran que la violència
és “normal” i repetiran aquestes conductes agressives quan siguin grans,
ensenyant-les a les generacions successives i impedint que la humanitat avanci
cap a conductes de més llibertat, amor i comprensió.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
EL
CULTE ALS MORTS (02-11-2001)
En totes les cultures primitives trobem una
gran atracció pel tema de la mort. El misteri que planteja el fet de deixar
d’existir, les seves causes, el seu sentit, les preguntes sobre el més enllà
i la falta de respostes lògiques i científiques van fer que sorgís el culte
als morts com una manera de donar resposta a allò que era inconcebible.
Així van néixer els dòlmens o les piràmides
com a monuments funeraris que més tard es convertirien en mausoleus, esteles
funeràries o panteons. El culte als morts és una constant en la humanitat
com un desig de transcendir la limitació de la natura i allargar, ni que
sigui simbòlicament, la vida més enllà de la vida.
Sabem que l’evolució en aquest món està
feta per la successió de vida i mort que es generen mútuament i aquest procés
a la llarga esdevé una continuïtat evolutiva positiva. El nostre cos, la
nostra humanitat és finita com ho és una flor, un arbre o el procés
generatiu i degeneratiu del qualsevol ésser viu del planeta.
Per la seva banda, el cristianisme va
significar un pas endavant en el pensament de transcendència, amb
l’acceptació de la mort com a generadora de vida i valorant no solament el
cos com a element finit de la humanitat, sinó sobretot la persona, com allò
que transcendeix el cos. Per això es parla de resurrecció i de vida. És
aquesta la raó per la qual la festa primitiva del culte als difunts i a la
mort, el cristianisme la transforma en el culte a la vida, en la festa de
“tots sants”, aquells que gaudeixen de la vida en el punt convergent
d’evolució, que pels creients és Déu.
Tanmateix, la cultura cristiana no ha pogut
eclipsar la devoció als morts i les visites al cementiri i les cues per
portar-hi flors esdevenen la mateixa expressió primitiva del culte als
difunts, per la no acceptació de la mort, mentre la vida se’ns escapa o la
fem escapar a base d’injustícies i violències que fan que la humanitat no
avanci cap a la vida evolutiva, sinó que tingui un caràcter regressiu.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA
COHERÈNCIA (25-01-2002)
Una de les qualitats més preuades de les
persones és la coherència, aquella virtut per la qual un home o una dona
mostra una correlació lògica entre el que pensa i creu i allò que diu i allò
que fa. La coherència dóna integritat moral a aquell que la practica i una
credibilitat davant dels altres. Curiosament, no obstant, una de les característiques
més comuns dels mortals és la falta de coherència i la falta de constància
en les nostres conviccions.
Aquesta contradicció en què vivim les
persones ens proporciona una tensió vital entre el que som per dintre i el
que es mostra a l’exterior i és captat pels altres. A nivell intern entren
en joc molts paràmetres, com els educatius o els genètics, així com la pròpia
manera de ser o l’autoestima. La maduració personal consisteix en què la
tensió entre l’interior i l’exterior és cada vegada menys tensa, és a
dir, hi ha cada vegada més coherència i sinceritat a l’hora
d’exterioritzar els sentiments, els pensaments i les creences.
En tots els aspectes de la vida, tant la
familiar com la social, la coherència de l’actuació personal és bàsica
per a una bona convivència i relació amb els demés. Per això els pares han
de vetllar molt aquest aspecte a l’hora d’educar els seus fills. No poden,
per exemple, reaccionar de diferent manera davant de la mateixa cosa depenent
de qui ho faci i permetre unes coses a uns fills mentre se les prohibeixen a
uns altres o les fan ells mateixos. Això provoca enveges i reaccions
negatives i, el que és més greu, falta de credibilitat dels infants en els
seus educadors.
Segur que tots coneixem persones que són
coherents en les seves actuacions i estan en consonància amb allò que creuen
i pensen. Segur també que coneixem persones que no en són, de coherents. I
segur també que a tots ens costa mantenir una actuació lògica i coherent en
la nostra vida. És el camí de la nostra maduresa com a persones.
Fermí Manteca
ÛÍndex
|