|
REALISME EXISTENCIAL (03-08-2001)
Després de la Segona Guerra Mundial sorgí un
moviment filosòfic que ha impregnat el pensament i les
actituds de la segona meitat del segle passat. Em refereixo a
l'existencialisme. Una filosofia i una actitud pessimista,
basada en la concepció de l'existència humana abocada al no
res i cridada a la desaparició més absurda com és la mort.
Les seves arrels estan en la filosofia existencial, que va
néixer de la revolta romàntica del segle XIX amb el seu
principal exponent, el filòsof danès Soeren Kierkegaard.
Autors con Heidegger i Sartre van influir en tot un corrent
d'opinió existencialista expressada en obres de teatre o
d'assaig molt importants per a la comprensió del segle XX,
quan hi hagi una suficient perspectiva història per a
aprofundir-hi.
Aquella manera d'entendre l'existència, com un
absurd que provoca nàusees i una angoixa existencial
impressionant, ha anat evolucionant a mida que passaven els
anys i en els últims vint anys s'ha anat elaborant, com una
evolució d'aquell existencialisme decimonònic, un nou
corrent anomenat “realisme existencial”. El seu
iniciador, el Dr. Alfred Rubio, va ser precisament un dels
primers autors existencialistes en llengua castellana.
El realisme existencial, més que un pensament
abstracte sobre la vida i el seu esdevenir, es basa en
l'evidència de la pròpia existència i en l'acceptació de
tot allò que l'ha possibilitada, partint de la base de què
podíem no haver nascut, si les coses haguessin anat d'una
altra manera. L'acceptació de la realitat, com l'única
possible, porta a viure en l'alegria la pròpia existència,
ja que de cap manera no podríem tenir-ne una altra. A partir
d'aquí, les conseqüències positives que se'n deriven i que
el mateix autor va elaborar en els seus escrits, fan d'aquest
corrent de pensament possiblement el que durant el segle XXI
influeixi en les actituds dels homes i les dones de la nostra
cultura.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL MITE DE LA INFORMÀTICA (27-07-2001)
Les noves tecnologies han aportat i estan aportant
una evolució i un progrés molt gran a la nostra cultura i
al nostre món. L'electrònica ha possibilitat el fet de
poder processar i ordenar una gran quantitat de dades i el
descobriment dels nombres binaris adaptats als microxips
permet realitzar operacions a gran velocitat. Tot aquest
procés unit a les comunicacions telefòniques o per ones
hertzianes està duent a terme la transmissió de dades a
través de tot el món, que cada vegada es torna més petit.
Aquesta realitat de la informàtica es presenta
cada cop més necessària per a qualsevol treball. Els nens i
joves, ja des de petits, comencen a prendre contacte amb
aquest món dels ordinadors i d'Internet. Les escoles, per
apartades i petites que siguin, tenen les seves aules
d'informàtica i a molts pares se'ls plantegen problemes nous
en relació amb aquest tema. Les empreses, ni que siguin
petits negocis familiars, comencen ja a introduir-se en
aquest món i s'informatitzen per a no quedar-se
endarrerides.
Les possibilitats que ofereix la informàtica fa
que moltes persones la considerin com la panacea per a
resoldre qualsevol tipus de feina i com la solució
definitiva per a tots els problemes. Aquesta creença
il·lusòria ve avalada per una publicitat i una terminologia
que presenten els ordinadors com uns “éssers”
capaços de tenir “memòria” i de posseir
“intel·ligència artificial”, susceptibles de ser
“infectats per virus” i tantes altres qualitats
impròpies de màquines pures i dures.
Aquesta mitificació de la informàtica provoca,
no poques vegades, frustració en aquelles persones o
empresaris que hi dipositen unes expectatives exagerades,
pensant que un ordinador farà pràcticament tota la feina.
La veritat és que la informàtica és una eina que no et
redueix la feina, solament et permet fer-la més ben feta i
més ben presentada, si la saps utilitzar i treballar com
cal. Convé, doncs, resituar aquestes noves tecnologies en el
seu lloc adequat perquè no provoquin falses esperances.
Fermí Manteca
ÛÍndex
IGUALS I DIFERENTS (20-07-2001)
Tenir sentit històric és una cosa molt
important. Vull dir, ser conscient que la nostra realitat
actual, la nostra generació present, l'única que vivim, és
fruit i conseqüència de tota la història passada, que ens
ha precedit i ha possibilitat que siguem on som.
D'aquesta manera, ens adonem que la nostra cultura
i els nostres trets característics com a poble s'han anat
configurant al llarg de la història en contacte amb altres
cultures, altres pobles i altres maneres de ser, cosa que ens
ha enriquit i ens ha fet evolucionar. És per això que, a
hores d'ara, es pot dir que totes les cultures han estat
enriquides per la influència d'altres. Aquest sentit
històric cal que ens ajudi a superar la temptació de
sentir-nos superiors als altres i a aconseguir una humilitat
cultural que ens permeti dialogar, acceptar i col·laborar
amb altres pobles i aprendre a respectar altres maneres de
ser i de pensar. Recordem que aquest any 2001 ha estat
dedicat per l'ONU al diàleg entre les cultures.
Aquestes actituds d'obertura i de diàleg s'han
d'educar i transmetre als nostres fills, a fi que les
pròximes generacions, que els tocarà viure en un món cada
vegada més relacionat, no es vegin privats de la
possibilitat d'establir unes relacions humanes enriquidores
amb els que són diferents i, al mateix temps, iguals.
Aquesta setmana, en un poble petit de la nostra
comarca, Sedó, ha començat el Casal d'Estiu que cada any
agrupa una colla de nens i joves. Enguany, l'eix d'animació
porta per títol “Tots iguals, tots diferents”, i
pretén aprofundir, per mitjà d'activitats, com ara el cant,
el teatre, manualitats i altres tallers, en aquestes idees de
la multiculturalitat. És una manera de fer una tasca
educativa en aquells valors que els ajudaran a saber viure en
pau amb l'entorn i amb els altres, amb un esperit de
tolerància i respecte humanitzador.
Fermí Manteca
ÛÍndex
TURISME INTERIOR (13-07-2001)
Estem acostumats a què la major part del turisme
es queda a la perifèria, on està la gran majoria de les
instal·lacions turístiques i diversions per atraure
persones de tot arreu que aprofiten els dies de descans
estiuenc per sortir fora, viatjar i buscar moments de repòs
en la seva vida. És tot un signe del nostre temps i de la
nostra cultura, la necessitat de sortir a la recerca d'allò
que doni sentit a la rutina diària i la transcendeixi. I
això ho fem en vacances a través del sentit lúdic de la
festa, de la convivència i de la diversió.
Aquest viatge a la nostra perifèria està ple
d'expectatives, de l'esperança de trobar allò que ens
ompli, de la il·lusió d'aconseguir tornar de vacances
reconvertits en altres persones més plenes i felices. Tant
si optem pel turisme massificat de la costa o pel que
s'anomena turisme cultural, com si marxem a la muntanya, les
vacances es converteixen en un itinerari de recerca, ni que
sigui inconscientment. Una recerca que ens és impossible
fer-la en els mesos de feina i d'anar atrafegats i angoixats.
Passa, però, que quan sortim de vacances ens portem les
mateixes angoixes que s'acumulen durant l'any i anem a llocs
on ens trobem atrafegats i cansats, de tal manera que quan en
tornem ho fem amb les expectatives trencades i l'esperança
desfeta.
Els grans pensadors que estan en l'origen de la
nostra cultura occidental, ja hi van reflexionar. Herodot
afirmava que l'autèntic viatge és el viatge interior, a
l'interior de la pròpia persona. Així, el turisme pot ser
el símbol d'aquesta recerca del nostre jo de què parlava el
vell filòsof grec.
Fer turisme interior. No quedar-se a la
perifèria. Martín Descalzo aconsellava visitar-se un
mateix, baixar al propi pou, passejar pel paisatge d'un
mateix i visitar els monuments del propi cor. D'aquesta
manera podrem aconseguir que el fet de fer turisme i vacances
ens reporti un bé personal molt gran, perquè haurem
descobert quelcom desconegut que tenim molt a prop: el propi
jo.
Fermí Manteca
ÛÍndex
FORMACIÓ HUMANA (06-07-2001)
En totes les empreses tenen molta cura de les
seves instal·lacions, de tal manera que destinen una gran
quantitat de recursos al seu manteniment, així com a la
posta a punt continuada de la maquinària, ja que és un
element essencial de la producció.
Tanmateix – incomprensiblement -, la peça
clau de la producció no és la més mimada. Em refereixo al
personal. Tot i que la feina sempre depèn de les persones i
els treballadors són els que poden fer que una empresa vagi
més bé o més malament, l'atenció a les persones no és
objecte primordial del “manteniment” d'una empresa.
Una màquina o un motor és engreixat i netejat acuradament,
mentre que una persona, quan “s'espatlla” i baixa
el seu rendiment és fàcilment substituïda per una altra.
Últimament, però, els estudis psicològics
relacionats amb el món del treball, que serveixen de base a
la selecció del personal, han posat de manifest que no és
més rendible la substitució generalitzada de les persones,
quan aquestes “no funcionen”, que una bona
selecció de personal; ja que els nous treballadors sempre
necessiten un període d'aprenentatge i d'adaptació. Els
mateixos estudis apunten més aviat a cercar persones amb
característiques no sols de nivell tècnic, professional o
de titulació, sinó de formació humana i del que s'anomena
“intel·ligència emocional”.
És veritat que una persona que tingui bon
caràcter, que sàpiga controlar les seves reaccions, que
sàpiga conviure bé amb els companys, que tingui un bon
tracte amb els demés, serà més productiva que aquella que,
tot i tenir més intel·ligència racional i més títols
universitaris penjats de les parets, tingui una sèrie de
defectes que aporti un “mal rotllo” als companys de
feina o als clients.
És per això que el sistema educatiu, ja des de
les primeres etapes de l'ensenyament, hauria de tenir
presents aquests aspectes de la formació humana, perquè en
un futur, ja immediat, seran els que tindran una validesa per
obrir-se pas en la vida.
Fermí Manteca
ÛÍndex
UN ALTRE MÓN (29-06-2001)
No fa gaire parlava amb un jove, amic meu, sobre
l'estat de les coses en el món, sobre els interessos creats
a nivell mundial, sobre la globalització econòmica i sobre
les injustícies que tot plegat provoca.
Em va sorprendre la claredat d'idees del meu
interlocutor, el nivell d'informació que demostrava i el
grau d'implicació en tota la temàtica. Més encara, em va
sorprendre la declaració d'impotència que manifestava dient
que les coses no canviarien pas i que no hi havia res a fer,
ja que les empreses multinacionals continuarien amb les seves
polítiques expansionistes, aprofitant-se dels més pobres
per fer els seus grans negocis, que els governs dels estats
desenvolupats continuarien exercint el seu domini amb la
venda d'armes i amb l'increment del deute dels països
subdesenvolupats i, així, successivament.
Amb tot, el meu jove amic havia participat no fa
gaire en una campanya de sensibilització contra la
multinacional Nestlé i els seus mètodes empresarials.
Suposo que en el fons creia que sí es podia fer quelcom per
intentar canviar les coses, ni que fos a nivell testimonial.
Jo també ho crec. Les empreses es mouen només per motius
econòmics. ¿Us imagineu que les que promouen polítiques
d'explotació de menors es quedessin sense clients? Segur que
canviaven d'estratègia. Si les cases comercials que
promocionen programes de televisió dels anomenats
“telescombraries” veiessin que baixen dràsticament
les vendes, segur que canviaven les seves publicitats. Si les
televisions s'adonessin que es queden sense audiència en
aquells programes més nefastos i violents, acabarien per
suprimir-los.
Gràcies a aquesta mentalització, les empreses,
cada vegada més, estan adoptant estratègies de màrqueting
solidari, destinant un tant per cent dels beneficis a ONG a
favor del Tercer Món. Poca cosa podem fer, però està a les
nostres mans aquestes petites iniciatives perquè a poc a poc
les coses vagin canviant.
Fermí Manteca
ÛÍndex
JOVES I VELLS (22-06-2001)
La joventut normalment és un concepte que fa
referència al poc temps que fa que hom existeix i a mida que
s'allarga la distància entre el naixement i el temps
present, la joventut va minvant. Un vell, doncs, és aquell
que fa molt de temps que està en aquest món. És curiós
que sempre definim la joventut o la vellesa mirant el passat,
els anys passats.
Provem-ho de fer al revés, mirant el futur. Un
jove és aquell que té, previsiblement, un llarg futur pel
davant i un vell serà aquell que li queden pocs anys per
viure. Per això actualment la joventut s'allarga moltíssim
i a una persona de 30 anys li diem jove, mentre que, fa 70
anys, qui arribava a la quarantena era un vell perquè
l'esperança de vida era molt curta.
Mirar el futur ens pot ajudar a definir millor
aquests conceptes que ens afecten a tots i que a moltes
persones els fan patir. Aquest patiment és degut a la
idolatria a uns paràmetres d'estètica corporal estàndards
que s'identifiquen amb els joves en edat. Tot i que en
general la vida s'ha allargat molt en la nostra civilització
occidental, a nivell particular ningú no ens assegura que la
nostra pròpia vida sigui de molts anys, ja que la mort la
portem dintre i en qualsevol moment pot aparèixer.
Així tenim que ja que ningú no pot determinar la
vida que té pel davant, la joventut dependria més de
l'actitud esperançada que la persona pugui tenir i exercir,
que no pas de la data de naixement. Mantenir-se jove i
connectar amb la joventut serà viure la vida amb esperança,
en tots els sentits, i per tant amb alegria, mentre que
fer-se vell no depèn tant de complir anys, sinó de viure la
vida sense esperança.
Fermí Manteca
ÛÍndex
ESTIMAR-SE (15-06-2001)
En la nostra cultura occidental l'ètica i la
moral del comportament sempre ha distingit entre l'egoisme i
l'altruisme, és a dir, entre aquell que s'estima ell mateix
i aquell altre que posa l'accent en l'amor als altres o en el
bé comú. La primera postura és menyspreuada i tinguda per
un mal, de tal manera que una de les pitjors coses amb què
es pot qualificar una persona és dir-li que és un egoista.
Per altra banda, els psicòlegs ens parlen de la
bondat de l'autoestima i de les grans calamitats que poden
passar a una persona que no té aquesta qualitat humana. La
consideren tan important que moltes de les disfuncions
psicològiques, que afecten també al comportament,
l'atribueixen a la manca d'autoestima. Pot semblar tot plegat
un contrasentit: si som egoistes (si ens estimem nosaltres
mateixos) la nostra cultura ens assenyalarà amb el dit, si
no tenim autoestima (si no ens estimem nosaltres mateixos)
els psicòlegs ens auguren, pel cap baix, una depressió.
És ben cert que la naturalesa humana ens empeny,
des de l'instint de conservació, a tenir cura de nosaltres
mateixos i a mirar pel propi bé, és a dir, a estimar-nos i
a ser “egoistes”. És un fet connatural. Per altra
part, el propi sentit familiar i social de la nostra manera
de ser ens mou a estimar i a salvaguardar l'entorn i, per
tant, a estimar els altres. Qualsevol exageració, per
defecte o per excés, d'una de les dues vessants anteriors
ens farà caure en el desequilibri.
¿A qui he d'estimar més, a mi mateix o als
altres? L'evangeli, on queda reflectida la doctrina de Jesús
de Natzaret, no és aliè a la realitat de la natura humana
més profunda i ens dóna una resposta: estima els altres com
a tu mateix, procura per als altres el mateix que vols per a
tu. Aquest equilibri que proposa el cristianisme, al llarg de
la història s'ha exagerat en contacte amb altres filosofies
més dualistes, exageració que ens ha portat a les
contradiccions que apuntava abans.
L'autoestima, doncs, és molt important i ha de
ser la mesura equilibrada per poder arribar a ser altruista,
ja que si un no és capaç d'estimar-se a si mateix no
estarà capacitat tampoc per estimar els altres i complir,
així, la tasca social que tots hem de fer.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL MEDI I L'AMBIENT (08-06-2001)
Aquesta setmana s'ha celebrat el dia del medi
ambient. Va bé això de destinar un dia a un tema
d'interès, ja que és una ocasió per reflexionar-hi o, si
més no, per sentir parlar d'allò que, altrament, passaria
desapercebut.
El medi ambient té una importància capital
perquè es tracta de la natura que ens alimenta, ens
aixopluga i ens permet continuar la vida sobre el nostre
planeta. Tenir cura que no es malmeti és essencial; per
això tots els temes que fan referència a l'equilibri
ecològic ens afecten perquè d'això depèn el nostre futur.
La revolució industrial i després la
tecnològica, la necessitat de produir energia i consumir-la,
l'expansió demogràfica i d'altres fenòmens que s'han
produït en els últims 150 anys han posat sobre la taula
l'evidència que el medi on vivim és vulnerable i
contaminar-lo és reduir la capacitat de regeneració natural
que té És per això que el desenvolupament no pot comportar
la degradació de la natura. Fora un preu massa
desproporcionat.
Els governs són cada vegada més sensibles a
aquest problema i ja fa temps que estan prenent mesures per a
reduir els agents contaminants, encara que hagin de lluitar
contra els interessos econòmics que estan en joc, però que
no són tan importants com salvaguardar el planeta. Aquí
està, per exemple, el protocol de Kyoto per reduir
l'emissió de contaminants i les dificultats de complir-lo
per part dels EE.UU. Els països de la Unió Europea han
decidit que en deu anys s'ha d'arribar a què un 12% del
consum energètic procedeixi d'energies renovables i netes.
Salvar, doncs, el nostre medi, s'ha convertit en un dels
reptes del segle XXI.
Però no solament el medi s'ha de salvar, també
l'ambient és important. La paraula “ambient” té
aquest altre sentit: la relació existent dintre d'un grup de
persones, quan diem, per exemple, que en una festa hi ha bon
ambient. També forma part de l'equilibri ecològic la pau,
la concòrdia i el “bon rotllo”, ja que tots formem
part d'aquest planeta vulnerable que tenim entre les mans.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EDUCACIÓ D'ADULTS (01-06-2001)
Una de les característiques dels animals en
general és la capacitat d'aprenentatge, capacitat que en
arribar a la persona humana aconsegueix unes cotes molt
elevades de perfecció, degut a l'evolució del sistema
nerviós i a la resta de capacitats mentals i intel·lectuals
que intervenen en tot el procés.
Quan naixem, tenim unes grans potencialitats per
aprendre i qualsevol cosa que passa al nostre voltant pot
provocar una sèrie de reaccions que permeten, més enllà de
la consciència que en tinguem, l'aprenentatge primer del
nostre entorn i més endavant de les relacions entre les
coses, les persones i els pensaments
Els psicòlegs han estudiat a fons aquest procés
i, sobretot des de la psicologia conductista (aquella que es
fixa més en la conducta de les persones), s'han establert
les pautes que se segueixen en tot el mecanisme de
l'aprenentatge. Però no solament hi intervenen els postulats
dels reflexos condicionats que proposen els conductistes,
sinó que en les persones hi ha tota una sèrie de
capacitats, fruit de segles d'evolució, que cal desenvolupar
perquè l'aptitud per aprendre no resti aturada en arribar
una determinada edat.
Moltes persones opinen que l'edat pròpia per
aprendre és la infància i la joventut, que és l'edat
escolar, i que a partir que un és fa adult ja no ha
d'estudiar ni d'aprendre res. Aquest pensament fa que molts
adolescents, en el seu desig de fer-se grans i pensar que ja
són prou adults, abandonin els estudis, no trobin un
estímul per continuar l'aprenentatge regulat i es manifestin
descaradament com a posseïdors de tot el saber del món.
La veritat és que sempre, a tota edat fins a la
mort, a no ser que s'esdevingui una malaltia degenerativa
severa, la capacitat d'aprenentatge està sempre present en
les persones. Per això és tan important l'educació
d'adults en tots els nivells, ja que això ens proporciona la
suficient humilitat per no considerar-nos en possessió de la
veritat com si fóssim adolescents i, per altra banda,
descobrirem amb goig que es van desenvolupant en nosaltres
actituds obertes que ens ajudaran a ser més persones. Ja la
saviesa popular tradicional ens deia que “mai aniràs a
dormir sense saber una cosa més”.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA REVOLUCIÓ PENDENT (27-05-2001)
Tots els historiadors estan d'acord en datar
l'inici de l'actual situació sociopolítica europea i, en
general, de la civilització occidental en el fet de la
Revolució Francesa de finals del segle XVIII. Aquells
esdeveniments històrics van suposar l'acabament de l'Antic
Règim i, per tant la fi de les monarquies absolutes i el
començament d'una sèrie de transformacions per a França i
per a Europa en general, els efectes de les quals encara no
s'ha acabat de calibrar.
El lema de “llibertat, igualtat i
fraternitat” es va convertir en el germen de la
concepció dels drets humans que més tard, amb el naixement
de les democràcies, estarien presents i invocats en totes
les constitucions. Allò va donar pas a unes societats en
què la idea de la llibertat, entesa com el més preuat dels
béns, va anar substituint la concepció de la submissió al
poder absolut i amo de tot i de tots, propi de les monarquies
absolutes i dels règims totalitaris. Es pot dir que les
actuals democràcies tenen el seu fonament i els seus
incipients inicis en aquelles idees revolucionàries amb les
que va començar de fet el segle XIX. La llibertat
d'expressió, la llibertat de reunió, la llibertat de
pensament, la llibertat religiosa i tantes altres, són
considerades avui dia com un dels drets fonamentals de la
persona humana i expressades en les legislacions de tots els
països moderns.
També la idea de la igualtat fonamental de totes
les persones que van enlairar els estendards dels
revolucionaris francesos va anar calant en la consciència de
la gent. Va ser en aquesta revolució, més que en les
revolucions anglesa o nordamericana, que hi va haver una
presa de consciència de què els homes neixen iguals davant
la llei. I com que aquests principis eren fruit d'una
filosofia i les idees no tenen fronteres, aquests drets es
van estendre a la resta d'Europa i a la resta del món. Per
això, la sobirania popular, és a dir, la idea que la
sobirania radica en el poble, va suposar un canvi fonamental.
Des de la Revolució Francesa la sobirania ja no té el seu
origen en la idea de la dignitat d'una persona o d'una
família, sinó que és expressió de la voluntat del poble.
Aquests dos principis de “llibertat” i
“igualtat” han arrelat tant en la nostra cultura
actual i en la consciència dels nostres pobles, alhora que
en les nostres legislacions, que qualsevol atemptat contra la
llibertat o la igualtat origina reaccions viscerals en
qualsevol persona. Això passa també quan els governants,
temptats sempre d'exercir un poder absolut, intenten limitar
aquells drets de les persones, tot obligant a polítiques de
pensament únic i, per tant, amb una visió obtusa de les
coses.
Van haver de transcórrer molts anys perquè les
idees i els principis de la llibertat i la igualtat
esdevinguessin legislació comú en les nostres societats,
després de passar per dictadures i guerres que representaren
una marxa enrera inadmissible. I encara ara convé estar
alertes, perquè la famosa globalització no atempti contra
els drets humans més elementals.
Una cosa, però, queda pendent d'aquella
Revolució Francesa. Què se n'ha fet de la
“fraternitat”? En la consciència de molta gent i
en les nostres legislacions està ben absent encara aquella
idea de la germanor de les persones, de la fraternitat
universal i de la solidaritat entre tots els homes i els
pobles. Han de ser organitzacions no governamentals les que
posin en marxa accions de cara de l'exercici de la
fraternitat. Caldrà maldar perquè es completi en el nostre
món aquest tercer principi revolucionari i la fraternitat
sigui una aspiració a aconseguir en aquest segle XXI. Potser
el descobriment de la igualtat de tots els homes en el genoma
ens hi ajudarà. Ja seria hora!
Fermí Manteca
ÛÍndex
|