QUALITAT DE VIDA (25-05-2001)
En el nostre món occidental cada cop més es
parla de millorar la qualitat de vida dels ciutadans,
entenent la majoria de les vegades per donar acompliment no
sols a les necessitats bàsiques, que se suposen cobertes amb
escreix en el nostre primer món (al menys per a la gran
majoria), sinó sobretot per gaudir d'un alt nivell de
comoditat i de benestar.
Tant en el camp de l'ensenyament o de la sanitat,
com en el de les condicions laborals o dels serveis que podem
rebre de les administracions públiques, cada vegada volem
tenir una qualitat que permeti en definitiva una major
felicitat per nosaltres i per la nostra família. Fins i tot
des dels governs es creen ministeris que atenguin el benestar
social dels ciutadans i ciutadanes.
Tanmateix, veiem que la persona humana i les seves
necessitats més profundes s'escapen de qualsevol intent de
programació. En el fons, la vida no és etiquetable i per
això ens adonem que per més recursos que es destinin a
aconseguir una millor qualitat de vida, si una persona no té
aquells elements psicològics, afectius i de maduració
personals, se li escaparà de les mans aquella felicitat que
anhela, per més diners que hom destini a omplir les angoixes
interiors.
Segur que tots coneixem persones que sempre van a
la recerca de diners i de possessions materials, sigui al
preu que sigui, sense aconseguir mai una satisfacció
personal, ja que en el fons el que necessiten és sentir-se
mínimament valorats i estimats com a persona, essent fruit
de mancances afectives o psicològiques la fam excessiva de
posseir que manifesten.
No estaria malament organitzar cursets per a pares
i educadors perquè aprenguem a educar els nostres fills en
els valors que els permetin d'aconseguir una qualitat
de vida de qualitat veritable, valguin totes les
redundàncies que es mereix la felicitat de les persones.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL MÓN RURAL (18-05-2001)
Aquesta setmana s'ha celebrat la festa de Sant
Isidre. Al nostre món rural és festa ja que està
considerat com el patró dels pagesos i és motiu de fires i
dinars de germanor. Sant Isidre va ser un sant laic, que no
hi ha gaires perquè la majoria que canonitzen són capellans
o frares. Era un pagès, casat amb santa Maria de la Cabeza,
que sabia compaginar la seva feina amb l'exercici de la
bondat i del comportament ètic.
La pagesia està avui, que vol dir des de fa
temps, en un procés de crisi. Ja va patir un gran canvi quan
es va passar d'una agricultura de subsistència, pendents de
paràmetres incontrolables com és ara les inclemències del
temps i amb una economia d'anar tirant, a
l'agricultura i a la ramaderia industrial amb tot un seguit
de transformacions, no solament en la manera de treballar i
en les eines i maquinària que s'hi utilitzen, sinó sobretot
en el que suposa de canvi d'actituds, de mentalitat i àdhuc
de relacions entre les persones. La nostra comarca de la
Segarra pot ser paradigma d'aquest canvi.
Per bé que la manera de viure a pagès ha fet un
canvi radical en els últims cent anys, encara es conserven
actituds pròpies d'altres èpoques, fruit d'aquella economia
necessàriament conservadora, garrepa i aprofitadora de
qualsevol recurs. Tot i els canvis, l'herència cultural fa
que l'evolució en aquest aspecte sigui més lenta i és per
això que expressem encara l'anar tirant per
referir-nos al nostre benestar i les relacions entre les
persones i els pobles encara sovint depenen d'aquella
mentalitat. Els canvis sociològics i econòmics són més
ràpids que no pas els canvis culturals i d'actituds
personals, cosa que provoca no poques contradiccions.
El segle XXI pot representar per al món rural un
repte importantíssim dins d'una economia i una cultura cada
vegada més globals, amb la contraposició del món urbà com
a colonitzador i uniformador. Per això caldrà potenciar
i els governants hauran de tenir en compte- les coses
positives que aporta la cultura rural, amb la posada al dia
dels nostres valors i de les nostres tradicions, no com una
tornada romàntica i nostàlgica al passat, sinó com una
recuperació de la nostra identitat i una projecció i
aportació al futur i a l'equilibri de la societat.
Fermí Manteca
ÛÍndex
VACANCES (11-05-2001)
Les vacances es van inventar per a descansar.
Després d'un període de treball venen bé uns dies de
descans o, si més no, de canvi d'activitat. Físicament i
psicològica necessitem aquests dies per reposar forces i
poder recomençar les activitats habituals. Cada un dedica
les vacances a les activitats que més li agraden, dintre de
les possibilitats de temps, de família i d'economia.
Moltes persones no saben programar-se els dies de
descans, perquè l'educació per a l'oci és una de les
mancances que tenim en el nostre sistema educatiu. I això
que és molt important saber aprofitar les vacances no per a
cansar-se més o per a avorrir-se, sinó per a fer tota una
sèrie de coses que ens poden ajudar a créixer i a madurar.
La realitat és que moltes persones, sobretot de ciutat,
aprofiten els dies de vacances per a fugir vés a saber de
què, a vegades precipitadament, i amb les mateixes actituds
d'angoixa que tenen habitualment. L'increment dels accidents
de trànsit són un símptoma d'aquesta situació.
Els nens i les nenes d'Ivorra, durant les últimes
vacances de Pasqua, es van dedicar per iniciativa pròpia a
fabricar polseres i altres guarniments artesanals amb
materials més aviat rudimentaris i van instal·lar una
espècie de botiga on es van dedicar a vendre el producte de
la seva creativitat. Van fer més de tres mil pessetes que
han lliurat a la parròquia amb l'encàrrec de fer-les
arribar als pobres. Després de parlar-ho amb ells i
amb altres persones del poble s'ha decidit destinar-les a un
alberg per pobres i transeünts que estan construint a
Mollerussa.
Ens falta una educació per a l'oci, per al
descans, per a saber aprofitar el temps lliure a fi de
desenvolupar les nostres iniciatives destinades no a les
obligacions quotidianes sinó a aquelles coses que ens poden
ajudar a ser més persones sense les tensions del treball.
Com aquests nens i nenes que van tenir la iniciativa de no
avorrir-se i destinar el seu temps a fer coses que els
agradaven per després poder ajudar a persones necessitades.
O com a aquells amics meus que el pròxim estiu aniran a
Centramèrica a fer-hi una tasca d'ajuda mèdica i social.
Fermí Manteca
ÛÍndex
MITJANS DE COMUNICACIÓ (04-05-2001)
Estem en l'època de les comunicacions de tal
manera que els mitjans audiovisuals i escrits són unes de
les activitats essencials del nostre món. No podríem
entendre l'actual sistema social polític i econòmic sense
un sistema de comunicacions eficient i present a tot arreu.
El fet que una notícia pugui donar la volta al
món ràpidament, el fet de tenir una informació el més
completa i puntual possible ens pot permetre prendre
decisions en la nostra vida, en la nostra professió o en la
nostra economia. Quan més ben informats estiguem, les nostre
decisions estaran més encertades o al menys serem més
conscients d'exercir la nostra llibertat d'elecció. Tant és
així que els teòrics de la comunicació diuen que si una
cosa no és notícia, és a dir no es coneix, és com si no
existís.
Avui dia el paper que juguen els mitjans de
comunicació és tan fort que se'ls anomena "el quart
poder". És veritat, ja que la gran majoria dels mitjans
depenen de les gran agències informatives que controlen les
notícies que ens arriben i fins i tot les matisacions que
permeten orientar i manipular l'opinió pública. Tanmateix
és un "poder" no democràtic sinó que solament
és controlat pels poders econòmics o grups de pressió que
decideixen quan i quines són les notícies que s'han de
posar de moda en cada moment, no per la importància i
gravetat que puguin tenir, sinó pels interessos que els hi
puguin reportar.
És per això que, per exemple, tot i existint
greus enfrontaments a l'interior del continent africà, si
els nostres mitjans informatius no ens en parlen, és com si
res no passés. I no és pas veritat. Ens cal tenir, doncs,
una actitud crítica davant els actuals mitjans de
comunicació i no limitar-nos a empassar-nos-ho tot
ingènuament.
Fermí Manteca
ÛÍndex
"JO SÓC AQUELL NEGRET..." (27-04-2001)
Per fi l'hem conegut. Després de quaranta anys
sentint la seva cançó publicitària l'hi hem vist la cara:
la d'aquell negret "de l'Àfrica tropical que cultivant
cantava..." També hem sabut que no és un de sol, sinó
que són molts milers els que treballen com a esclaus,
perquè nosaltres puguem prendre el nostre esmorzar a base de
cafè o cacau.
L'escàndol del vaixell amb nens esclaus que ha
denunciat l'UNICEF ha posat de manifest mediàtic la realitat
de la utilització i el comerç de menors per a poder
mantenir un elevat grau de benestar i riquesa d'una part de
la humanitat del nostre món.
És aquest un nivell de vida i un benestar
insostenible, ja que descansa sobre uns fonaments febles, com
és ara la pobresa d'altres persones. A la llarga aquesta
situació es tornarà contra les mateixes persones que l'han
provocat. Només amb una visió miop, de riquesa immediata,
d'interessos a curt termini, es pot muntar un sistema
econòmic i social així. Un sistema que porta inscrita la
data de caducitat en un món cada vegada més petit. La
veritable globalització o universalitat ens farà adonar de
què el món seguirà girant gràcies només a la solidaritat
entre totes les persones per tal que la dignitat humana sigui
patrimoni de tothom, sense cap excepció, ni tan sols la
d'aquell negret de la cançó.
Situacions com la d'aquests nens i tants d'altres
arreu del món provoquen vergonya en moltes persones amb un
mínim de sentit comú i de sensibilitat humana.
Fermí Manteca
ÛÍndex
ÈTICA POLÍTICA (20-04-2001)
Un dels deures de tota persona és comportar-se
d'una manera ètica en totes les coses que fa. En totes les
professions es demana un comportament ètic. Des de la
medicina més tradicional, amb l'anomenat "jurament
hipocràtic", fins a professions com ara la d'advocat,
es demana una deontologia i un rigor ètic en la seva
activitat.
L'ètica professional és el comportament coherent
amb la finalitat que hom persegueix, de tal manera que els
mitjans no desdiguin del propi fi. Així, un metge ha de
posar uns mitjans coherents amb la vida, amb la salut i amb
la preservació de les malalties, que és en definitiva la
finalitat de la seva professió.
Tanmateix, una de les activitats en què sembla
que tot està permès és en l'exercici de la política.
Sembla que si una cosa porta el qualificatiu de
"polític", ja s'hi puguin utilitzar les
desqualificacions personals, les paraules malsonants, mal
educades i, a voltes, injurioses. Sembla que en nom de la
política es pugui torpedinar projectes bons per a tothom,
només perquè han sortit d'un altre grup polític, al qual
se l'anomena adversari, que és sinònim d'enemic (us
imagineu a un metge dient adversari a un col·lega seu?).
Sembla com si un partit polític tingués dret a posar
paranys mediàtics als que no pensen com ell, per tal de
crear un clima que beneficiï els propis interessos
partidistes, provocant malestar, divisions i tensions socials
innecessàries.
Les persones que es dediquen a la tasca noble de
la política saben (i no tots ho fan malament) que la seva
finalitat és treballar per administrar bé els béns de
tots, governar amb justícia i procurar el bé comú de tots
els ciutadans sense exclusions. L'ètica política reclama,
doncs, que els mitjans que hi posin han d'estar en
consonància amb aquella finalitat tan noble i hi han
d'interposar el bé del poble als propis interessos de
partit. La deontologia en la política ens assenyala que els
polítics són uns servidors de la societat i no al revés.
Actuar d'una altra manera és tornar a les tensions del poder
medieval, que fa molts anys que hauria d'haver estat superat
per la democràcia.
Fermí Manteca
ÛÍndex
DRETS I DEURES (06-04-2001)
La declaració universal del drets humans va ser
un pas indiscutiblement important que va tenir lloc a mitjans
del segle passat, després de la Gran Guerra. Des de llavors
quasi la totalitat dels països han subscrit aquesta
declaració i l'incorporen d'una manera o altra a les seves
legislacions i a les seves constitucions. Igualment, en la
consciència de totes les persones va arrelant la cultura del
respecte als drets humans, de tots els humans pel fet de
ser-ho. És per això que, de seguida que sorgeix una
violació d'aquests drets, hi ha molta gent que protesta.
Fins i tot es pot interposar un recurs davant el Tribunal
Constitucional, com ara amb la llei d'estrangeria, pel fet de
limitar els drets humans de determinades persones.
Tanmateix, una cosa és la legislació i una altra
cosa és el respecte real als drets humans. Moltes vegades es
veuen malmesos, cosa que sovint és denunciada per part
d'associacions i d'ONG. Encara hi ha molts llocs on no es
respecten els drets dels homes, ni els drets de les dones, ni
els drets dels infants, ni els drets dels pobles, encara que
des de l'Organització de les Nacions Unides s'hagin pres
acords i resolucions encaminades a la seva salvaguarda.
Encara els drets humans estan sotmesos als "drets"
dels poderosos.
Potser un camí per avançar en la defensa dels
drets humans és establir paral·lelament els "deures
humans", una espècie de decàleg on s'estableixin les
obligacions que totes les persones tenim pel fet d'existir.
Deures com els de fomentar la pau, deures com els de
col·laborar a l'abolició de la pobresa, deures a favor de
la vida digna per als altres, deures com afavorir el diàleg
i tants altres que s'hi podrien afegir.
Aquests "deures", igual que els
"drets", haurien de formar part de les
legislacions, de tal manera que els estats i les
administracions públiques fossin els primers en complir-los
i al mateix temps actuessin de garants del seu compliment.
Fermí Manteca
ÛÍndex
RICS I POBRES (30-03-2001)
Com quasi totes les coses en la vida, la riquesa i
la pobresa són també relatives. Per això és molt difícil
definir on és el límit entre ambdues coses o decidir a
partir de quin moment o de quina quantitat una persona es pot
considerar rica o pobre. En el fons, el concepte de riquesa
ve donat per la relació existent entre les necessitats i els
mitjans per satisfer-les. Una persona rica és, doncs,
aquella que té poques necessitats sense satisfer i una
persona pobra és aquella que té moltes necessitats
insatisfetes.
Es pot donar el cas que una persona amb molts
milions s'hagi creat una tal quantitat de necessitats que mai
no les podrà aconseguir i en conseqüència serà
terriblement pobra. O, pel contrari, una persona amb pocs
mitjans, però que, tenint les necessitats bàsiques
cobertes, no té afegides altres grans necessitats, serà
rica.
El que sí que és cert és que les riqueses no
són en elles mateixes un valor absolut sinó que són un
mitjà per aconseguir una millor qualitat de vida. També és
cert que amb els diners no es pot aconseguir tot. Per això
les persones que només posen la seva confiança en els
diners són persones que mai no estan satisfetes i, per tant,
la diferència entre necessitats i grau de satisfacció les
fa pobres.
Un amic meu distingia entre "rics-rics",
aquells adinerats que posen la confiança només en els
diners i els "rics-pobres" que són els desvalguts
que posen les seves il·lusions en posseir algun dia un bon
tresor. Tant els uns com els altres mai no tindran les seves
necessitats acomplertes i la seva insatisfacció els fa
desgraciats, tristos i pobres.
Fermí Manteca
ÛÍndex
REPARTIMENT INJUST (23-03-2001)
A vegades, en converses informals amb amics i
coneguts, comentem la gran paradoxa que provoca les
diferències existents en el nostre món. Veiem com la major
part de les riqueses de la terra està en mans d'una minoria,
mentre la gran part de la població humana pateix
necessitats. Una situació, aquesta, que provoca injustícies
i moviments migratoris en massa de gents que han de fugir de
la fam i la misèria.
Quasi sempre, la conversa informal transcorre per
camins diversos, des dels que opinen que la culpa la tenen
els països rics, fins als que pensen que la culpa la tenen
els països pobres i els seus governants. Tot un ventall per
descriure que el món amb les seves possibilitats i riqueses
està mal repartit i que hauria d'haver una més equitativa i
justa repartició dels béns de la terra.
Un amic dispara amb artilleria grossa: si - posem
per cas - repartíssim totes les riqueses de la terra, de
manera totes les persones rebessin la mateixa part igual per
a tothom, al cap de pocs anys tornaria a haver-hi una minoria
que posseiria la major part dels béns, mentre que la gran
majoria, els de sempre, tornarien a ser pobres com ara; no hi
ha res a fer; el món és així, hi ha gent que serveix per
als negocis i es fan rics i d'altres que són desgraciats i
mandrosos, s'ho gasten tot i han nascut per ser pobres.
Respostes així et deixen perplex. I et fan
pensar. Potser si que hi ha gent que serveix per als negocis
i estudia la manera de descobrir la desgràcia del veí, per
aprofitar-se'n i fer-se ric a costa de fer pobre a l'altre.
Potser sí que hi ha gent que estudia la necessitat que tenen
els altres o que els crea "necessitats
innecessàries" per poder fer el gran negoci
d'apoderar-se de la riquesa aliena.
A aquestes altures, només un canvi d'actitud
personal i unes postures més ètiques dels que governen les
nacions i dels que tenen el poder, que no sempre són els
governants, poden fer canviar l'estat injust d'aquesta
situació. Seria de desitjar.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA MADURESA (16-03-2001)
La maduració de la personalitat de l'individu és
una de les tasques més importants que tenim entre mans. Els
homes i les dones anem creixent des que naixem i hem d'anar
madurant en tots els aspectes de la nostra vida. Oblidar
aquesta qüestió pot portar a la infelicitat i a l'angoixa.
Els psicòlegs parlen de les característiques que
poden sintetitzar els trets de la maduresa, com ara
l'acceptació d'un mateix, la capacitat d'establir relacions
emocionals sanes amb els altres, tenir sentit de l'humor,
objectivar-se un mateix, etc.
El cert és que molts dels conflictes que vivim i
veiem en les persones, en les famílies o en les parelles
tenen el seu origen en la falta de maduresa psicològica i,
sobretot, en la falta de maduresa afectiva. Hi ha persones
que converteixen l'afectivitat en dependència o en
possessió de les altres persones, la qual cosa porta a
relacions també immadures, als maltractaments, a la falta de
respecte i, a la llarga moltes vegades, al trencament
traumàtic de les relacions.
Potser l'educació hauria de tenir en compte
aquest aspecte important de les persones i no deixar a
l'atzar el creixement humà. L'educació en uns valors
sòlids és important perquè una vida psicològicament
adulta pressuposa una filosofia que li doni consistència.
Està en joc la felicitat de les persones.
Fermí Manteca
ÛÍndex
DOLÇA CATALUNYA (09-03-2001)
No fa gaire, em van demanar anar a un institut
d'ensenyament secundari per fer una xerrada als nois i noies
de la primera etapa de l'ESO. Hi vaig anar amb molt de gust.
El tema a tractar era la interculturalitat. "Un món on
hi caben tots els mons", deia el tríptic de
presentació d'aquelles jornades culturals. Durant quasi dues
hores vam estar comentant el tema de com el món ha anat
evolucionant, de com han anat apareixent diferents cultures i
llengües, de com s'han anat relacionant entre elles, les
diferents cultures, fins al punt de no haver-n'hi cap en
estat pur sense influència de les altres.
El tema donava per a molt: des de les primeres
tribus humanes nòmades i l'enriquiment mutu per la trobada
amb altres tribus, fins a les grans migracions humanes que
han tingut lloc al llarg de la història, com la invasió
d'Amèrica pels europeus. Els meus interlocutors, joves de 12
a 14 anys, participaven i entraven en els temes amb una gran
naturalitat.
Cap al final, vam aterrar. Parlant de migracions,
vam tocar el tema actual dels immigrants i de la convivència
amb altres cultures. Aquí hi va haver divisió d'opinions:
la d'aquells que pensaven que els immigrants són persones
com nosaltres i mereixen ser acollits i d'altres que els
criticaven per la seva manera de ser i fins i tot pel fet
d'haver vingut. En joves d'aquesta edat ja es mostrava el
ventall d'influències que reben dels mitjans i del món dels
adults. Alguns dels que més criticaven la vinguda
d'emigrants eren fills o néts dels que fa anys van haver de
marxar de Catalunya a buscar una millor qualitat de vida o
van haver de venir de lluny a establir-se aquí per la
mateixa raó. Es veu que han perdut la memòria històrica o
que els pares no han sabut o no han volgut transmetre'ls
aquell sentiment nostàlgic que hom sent quan t'allunyes de
casa.
Si et poses en la pell dels altres, pots entendre
el sentiment que tenen aquestes persones que molt bé podrien
cantar "Dolça Catalunya (o el país que sigui), pàtria
del meu cor, qui de tu s'allunya, d'enyorança es mor".
A part d'aquesta pena, se'ls afegeix el fet de sentir-se
rebutjats, maltractats, marginats i explotats. Fora bo que la
nostra societat fos acollidora perquè també els nouvinguts
poguessin sentir la dolçor d'una terra hospitalària i, si
en marxessin un dia, sentissin enyorança al cor.
Fermí Manteca
ÛÍndex
SOLIDARITAT A DISTÀNCIA (02-03-2001)
Els mitjans de comunicació ens estan acostumant a
les notícies dures, a les imatges reveladores dels grans
sofriments que pateixen les persones del Tercer Món. Avui
dia en què les notícies corren a una velocitat inaudita, no
ens és estrany rebre a casa nostra escenes esfereïdores
causades per la fam, per la misèria, per les injustícies o
per les guerres, encara que siguin de països llunyans.
La majoria de les vegades aquestes notícies
provoquen en nosaltres sentiments de pena, de compassió i de
llàstima. Jo he vist persones plorant davant les imatges
televisives que mostraven l'horror d'un patiment tan gran.
Fins i tot es desvetllen sentiments de solidaritat, quan t'hi
sents impotent i voldries pal·liar d'alguna forma aquells
drames. Per això mateix hi ha molta gent que exerceix
aquesta solidaritat amb el Tercer Món quan té l'ocasió
d'ajudar alguna ONG que s'hi dedica o es troba amb alguna
campanya destinada a una necessitat concreta, com ara una
catàstrofe. És aquella solidaritat fruit de la sensibilitat
del moment que, tanmateix, serveix de molta ajuda davant de
casos concrets greus.
Ara bé, quan aquella mateixa situació que ha
provocat aquell sentiment de solidaritat, es produeix a prop
nostre, en persones que veiem pel carrer, en famílies
maltractades per la desgràcia, en joves afectats per la
drogaaddicció o per la sida, en homes o dones amb una
malaltia mental greu, en gent del mateix Tercer Món
immigrants aquí..., llavors la solidaritat es transforma en
prevenció. El sentiment de llàstima, de pena o de
compassió es converteix en dit acusador de culpes alienes.
El sentiment d'impotència es fa muralla de defensa davant
possibles efectes secundaris d'aquella situació propera. Som
capaços de fer un bon donatiu per una desgràcia llunyana i
estalviem les cent pessetes que ens demanen en un semàfor,
amb l'excusa de què se les gastarà en un vas de vi.
Sembla com si la solidaritat només funcionés a
distància. Penso que hauríem de revisar el nostre sentiment
solidari per tal que no el confonguem amb la sensibilitat
momentània d'unes imatges fortes, sinó que el convertim en
una eina per ajudar a modificar un món injust del qual
nosaltres en formem part, pel bo i pel dolent.
Fermí Manteca
ÛÍndex
|