EL PROGRÉS DE L'ÈTICA (23-02-2001)
No hi ha dubte que el segle que acabem de passar
ha estat el més prolífic i el més fecund per al
coneixement científic i sobretot tecnològic. En els últims
150 anys s'hi ha avançat més que en tots els segles
anteriors d'història humana. Malgrat els fracassos, que
també hi han estat presents, hi ha motius d'optimisme
respecte al futur. Els humans tenim la capacitat de
transformar el món, per bé i per mal, i fins i tot estem en
disposició de ser protagonistes de la nostra evolució
biològica amb el descobriment i estudi del genoma humà i
les aplicacions pràctiques, encara imprevisibles, de la seva
seqüenciació.
En aquest segle XXI segurament que un dia
arribarem a Mart i tantes coses que veurem o veuran els
nostres fills. Amb tot, encara no som capaços de solucionar
l'enorme distància de les injustícies que nosaltres
mateixos hem promogut. És per això que no es podrà parlar
de progrés sense que aquest concepte vagi unit al fet que
els valors ètics estiguin presents en les nostres societats.
No solament en el que es refereix als avenços científics,
mèdics o tecnològics, sinó en tots els àmbits de la vida
i de la societat.
Un dels camps que més necessita aprofundir en els
valors de l'ètica és la pròpia comunicació. El paper que
fan els mitjans de comunicació ha transcendit avui la mera
informació per convertir-se, més que mai, en vehicles
transmissors de formació cultural permanent i, per tant, en
creadors d'una consciència crítica i ètica de la
població. En una societat democràtica en què la divisió
de poders permet un control mutu de les actuacions de cada
un, l'anomenat "quart poder", els mitjans de
comunicació, en la pràctica solament són controlats pels
poders econòmics no democràtics que els sustenten.
A l'hora, doncs, d'afrontar els reptes ètics del
segle nou cal, més que mai, descobrir una nova democràcia
en la qual es defineixi la relació entre el saber i el
poder, perquè aquest últim no manipuli el primer ni margini
els valors de la solidaritat o la democratització del saber.
La consciència crítica de cada un de nosaltres per no
empassar-nos tot el que ens diuen els mitjans de
comunicació, ajudarà en aquest camí.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL LLENGUATGE DEL SÍMBOLS (16-02-2001)
La comunicació humana, com en tot el regne
animal, està basada en signes que serveixen per a establir
relacions entre els diferents subjectes. El mateix llenguatge
està compost per signes que ens hi ajuden.
Però no solament és el llenguatge el vehicle de
comunicació que utilitzem els humans. Aquest és el més
perfeccionat i el que ha arribat a cotes més altes de
racionalitat per poder entendre'ns i comunicar amb exactitud
allò que volem dir, tant d'una manera oral com escrita. A
part del llenguatge utilitzem tota una mà de signes que
s'engloben en allò que se'n diu comunicació no verbal.
Dintre d'aquest tipus de comunicació estarien els símbols.
Aquests serien els elements externs o actes que fem servir i
als quals donem un significat especial per a expressar allò
que hem convingut en comunicar. Serveixi d'exemple la rosa
que l'enamorat regala a la seva noia per expressar-li la seva
estimació. La rosa és el símbol i el contingut seria
l'amor. Moltes vegades amb el pas del temps, degut al canvi
de costums i de mentalitat, s'esdevé que els símbols perden
el seu significat i es converteixen en rutines sense sentit,
que es continuen fent perquè sempre s'han fet.
Una de les activitats humanes que utilitza la
simbologia és la religió. Tots els ritus cristians, per
exemple, estan plens de símbols que s'ha convingut en
dotar-los d'una significació especial i que tenen tot el
sentit del món quan se'ls omple de contingut.
Tanmateix, passa que en molts dels símbols que
s'hi utilitzen, tot i tenir en el seu origen una gran riquesa
de contingut, amb el pas del temps han esdevingut obsolets i
sense sentit. Han perdut la seva condició de símbols, s'han
convertit en una rutina i han perdut, per tant, la seva
qualitat comunicativa. No estaria de més que l'església es
plantegés comunicar els seus continguts amb expressions i
símbols plens de significat i entenedors per a la cultura i
la manera de ser dels homes i de les dones d'avui.
Fermí Manteca
ÛÍndex
L'AGRESSIVITAT (09-02-2001)
L'agressivitat és un component del comportament
humà que preocupa a molts nivells, des del familiar al
social, polític i fins i tot a la ciència que s'afanya per
descobrir les seves claus i sobretot per prevenir les
conductes violentes i curar els agressius.
Si sempre ha estat present, l'agressivitat, en la
història de la humanitat, avui és un fenomen que es
manifesta de forma alarmant, en contrast amb el nivell de
coneixements, de cultura i de progrés adquirit. Sobretot
impressiona la violència exercida per nens i adolescents o
aquella que provoca víctimes en el si de les famílies, el
que s'anomena violència domèstica.
A part dels components genètics que poden
predisposar per a aquests comportaments, sembla que
l'agressivitat és una conducta que s'aprèn. Tanmateix, la
pregunta que sorgeix és: qui l'ensenya? Normalment busquem
culpabilitzar algú: la societat, els mitjans de
comunicació, l'escola, els amics, etc. De fet les claus de
l'aprenentatge de les conductes agressives acostumen a ser
inconscients i es produeixen en l'entorn. Les discussions
familiars amb caràcter agressiu, ni que sigui verbal,
l'exigència als nens perquè siguin durs i sàpiguen
defensar-se amb violència amb els companys, les actituds
radicals i tantes coses que es consideren
"normals", poden ser un bon aprenentatge de futures
conductes agressives.
Per altra banda, molts pares es pregunten si és
bo o és dolent donar una clatellada als fills com a
instrument per mantenir i ensenyar la disciplina en el
desenvolupament educatiu. La majoria dels psicòlegs
adverteixen que, si la violència s'aprèn, una fuetada pot
ensenyar al nen que en algunes ocasions és bo utilitzar la
violència inclús amb les persones que hom s'estima.
Suggereixen, per això, utilitzar el reforç positiu, o
sistema de premi, per ensenyar la disciplina, ja que al
mateix temps se'ls està ensenyant criteris ètics de
comportament, encara que un clatellot tingui l'efecte esperat
a curt termini.
Davant d'aquesta realitat, és bo d'aconsellar els
pares perquè si observen en el seu fill o filla símptomes
d'agressivitat incontrolada o d'ira injustificada acudeixin a
un expert que els ajudi a saber canalitzar la manera de ser
del nen o la nena i a prevenir futures conductes
inapropiades.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA FESTA MAJOR D'HIVERN (02-02-2001)
El dia 2 de febrer és festa aquí, al Santuari
del Sant Dubte d'Ivorra. Un dels dies en què s'hi aplega la
gent, se celebra la missa i es fa la Festa Major d'Hivern. La
tradicional festa de la Candelera, amb les últimes
connotacions del Nadal, ens endinsa de ple en l'esperit del
Sant Dubte.
La celebració de la Candelera prové de la
cerimònia jueva que es feia 40 dies després del naixement
d'un infant, amb un sentit de purificació. Així, avui,
quaranta dies després de Nadal, es commemora aquell dia en
què Jesús és presentat al temple per fer aquella
cerimònia. Va ser quan va passar aquella anècdota d'uns
vellets amb esperit jove, que buscaven i esperaven una
sortida a la situació que vivia el seu poble, i van
descobrir en aquell nen una cosa especial, com una llum
(d'aquí, les candeles) que portaria al món un signe de
contradicció.
El fet de dubtar ja és en ell mateix una
contradicció. La persona que dubta és aquella que viu una
realitat de la qual no està segura, que està indecisa en
allò que viu o que no té la certesa plena d'allò que creu.
Aquesta situació d'inseguretat és el que empeny la persona
a cercar una sortida, a investigar la veritat, a reflexionar
per tal de superar la sensació d'angoixa que provoca el
dubte.
La humanitat sempre ha buscat una sortida a la
inseguretat que comporta la finitud i la fragilitat de la
vida i aquesta actitud de recerca ha estat i és el motor de
l'evolució i del progrés. Aquest fet de dubtar pot portar,
tanmateix, a actituds de desconfiança davant tot i tothom i
a un tancament resignat immobilista que provoca encara més
angoixa.
Crec que hem de viure els propis dubtes i la
pròpia inseguretat amb una postura de recerca. Això ens
donarà un esperit i unes actituds obertes al futur i ens
procurarà la sensació de ser motor de canvi enmig de la
fragilitat.
Fermí Manteca
ÛÍndex
ARQUITECTURA HUMANITZADA (26-01-2001)
Estem acostumats a viure a casa nostra i no ens
adonem, ni possiblement ens hem preguntat mai, per què la
nostra vivenda és com és. La persona, a través de la seva
història i de la seva evolució, ha anat adaptant el medi a
les seves necessitats i ha modificat, per això, les coses
que l'envolten per a l'ús que n'ha de fer. Tot, perquè les
coses, els estris i l'entorn estiguin al servei de la pròpia
persona.
Veiem, per exemple, que les cases antigues de
pagès disposaven de totes les dependències necessàries,
des de la sala al bell mig de la casa, que servia i serveix
per a encabir totes les persones que havien de menjar
plegades, sobretot en dies de festa major, fins a dormitoris,
estances i eixides disposades de tal manera que ajudessin a
les diverses tasques que s'hi havien de realitzar.
El punt de partida és que les vivendes s'han
d'adaptar a la manera de ser de les persones i no al revés.
Les persones tenim tres nivells o tres àmbits: el nivell
individual, el nivell familiar i el nivell social, amb tres
maneres diferents de relacions en cada un. Les vivendes,
doncs, s'haurien d'adaptar i ajudar a què les persones
puguin desenvolupar els tres nivells esmentats: un àmbit en
què la persona pugui trobar-se a soles amb ella mateixa, un
altre que ajudi a la convivència familiar i un altre per a
les relacions socials, amb uns elements que ajudin a
interconnectar-los.
Tanmateix, les cases modernes estan condicionades,
no per les necessitats de les persones que les han de fer
servir, sinó per l'especulació econòmica de cada metre
quadrat. Així els diferents àmbits estan normalment tan
barrejats que són les persones que s'hi han d'adaptar.
Cal que els arquitectes i urbanistes tinguin en
compte, no solament les modes i els condicionaments
econòmics, sinó la manera de ser, de viure i de conviure
les persones, per tal que els seus projectes i creacions
arquitectòniques ajudin els usuaris a viure, a créixer i a
madurar com a persones.
Fermí Manteca
ÛÍndex
CONDUIR I CONDUIR-SE (19-01-2001)
Totes les persones tenim una manera de ser, un
temperament i un caràcter que en part hem heretat, en part
l'hem adquirit i en part és fruit de la nostra voluntat i
llibertat. Aquesta manera de ser diferent de cada persona ens
fa pensar, actuar i comportar-nos d'una manera determinada i
es trasllueix en els nostres actes i en totes les coses que
fem.
Els psicòlegs es basen en això per elaborar els
tests psicotècnics o els de personalitat. A través de les
respostes que donem a les qüestions plantejades en el test,
estem comunicant la nostra manera de ser. Fins i tot a
través de l'escriptura ho fem. La grafologia estudia la
manifestació del caràcter particular de cada un a través
de com escrivim.
També manifestem la nostra manera de pensar i de
fer les coses, quan ens posem el cotxe, com si fos un vestit,
i el conduïm. Cada un condueix d'una forma diferent i
reacciona d'acord amb el seu caràcter. Per això hi ha
persones que es piquen de seguida amb un altre
cotxe (no hi veuen el conductor, hi veuen un cotxe que li fa
la competència) i d'altres que condueixen de manera més
tranquil·la. Per altra banda, és curiós veure gent que
són capaços de cedir el pas educadament quan van a peu i es
comporten de manera agressiva quan van conduint.
De totes maneres, feu una prova. Si un dia esteu
conduint en una gran ciutat envoltats de cotxes i heu de
canviar de carril, si només poseu l'intermitent, us serà
quasi impossible realitzar la maniobra. En canvi, si mireu al
conductor del costat i amb un senyal amable li demaneu pas,
segur que us deixarà passar. Serà signe que si només hi
veiem màquines-monstres, nosaltres ens
comportarem de la mateixa manera. Si aprenem a descobrir que
a l'altra banda del volant hi ha una persona com nosaltres,
segurament que conduirem més bé i ens conduirem millor.
Fermí Manteca
ÛÍndex
QUI T'HO PROHIBEIX? (12-01-2001)
Fa dies que des de la tele ens pregunten de tant
en tant "qui t'ho prohibeix?", quan un anunci
publicitari ens assalta i s'escola a casa nostra sense
demanar-nos permís. Jo no sé quantes persones s'hauran
contestat la pregunta, una pregunta que és un invitació,
per la manera de fer-la, a negar qualsevol prohibició i,
així, per exclusió, pressionar-nos per a consumir l'objecte
que anuncien.
Quan som petits i febles i ens manca capacitat per
decidir quines coses ens convenen i quines són perilloses,
necessitem que des de fora ens diguin què hem de fer i
quines coses ens estan prohibides. La funció protectora i
educadora dels pares els exigeix un discerniment crític per
ensenyar els fills les coses que es poden fer i les coses que
els estan vedades. És com el cas d'aquells animals febles i
vulnerables que necessiten una closca o protecció exterior
per defensar-se i sobreviure, com ara les tortugues o les
cloïsses.
A mida que la persona es fa gran i va madurant com
a tal, el discerniment exterior impositiu es va traslladant
al seu interior, és a dir, a la seva consciència per
decidir quines coses estan prohibides o no. La tasca
educativa consisteix, doncs, en la bona formació de la
consciència per poder prendre les decisions que convenen.
És com el cas d'aquells animals més evolucionats que el seu
propi esquelet ossi interior els enforteix per no haver de
necessitar una closca protectora.
Tornant a la pregunta impositiva de l'anunci
televisiu en qüestió, en què es nega qualsevol
prohibició, mentre ens pressiona psicològicament per
consumir no sé què, la resposta seria: "la meva
consciència m'ho prohibeix". No necessito que des de la
publicitat em protegeixin obligant-me o prohibint-me
qualsevol cosa per a ser més persona.
Ens cal una posició crítica madura davant la
publicitat que utilitza mecanismes molt subtils per
convèncer-nos que necessitem coses innecessàries.
Fermí Manteca
ÛÍndex
HISTÒRIA D'UNA PILOTA (05-01-2001)
Un ramat de vaques camina cansadament, sense
menjar ni beure, per les muntanyes frontereres de Pakistan i
l'Índia. Han estat venudes als traficants per algunes
famílies d'aquest últim país per unes quantes rupies que
els ajudin a acabar de passar el que queda d'estiu. Un cop
han sortit de l'Índia són sacrificades, escorxades i
espellades per a aprofitar-ne la pell, mentre que la resta
dels cossos sagnants queda estès a mercè dels voltors.
Les pells són adobades en unes fàbriques vora el
riu utilitzant productes químics contaminants, com ara
sulfurs i sals de crom, sense cap control. Un cop les pells
transformades en cuir, són transportades en grans camions
cap a unes grans factories per tal de construir les pilotes i
altres objectes. El cuir és tallat i cosit per nens que han
de treballar per uns quants cèntims que necessiten pel
manteniment de la família. La pintura que dóna el toc final
al baló conté contaminants tòxics que són llençats a
l'exterior sense cap mirament.
El transport del producte acabat ha arribat als
grans magatzems del primer món on totes les pilotes
s'amunteguen esperant amb les altres joguines els clients.
Aquest gran magatzem ha encomanat un carregament molt elevat
d'aquests balons ja que s'acosten les festes de Nadal i es
preveuen bones vendes. La comanda és gran i ha pogut
aconseguir uns bons preus, pressionant el proveïdor.
Un pare de família, la vigília de Reis, s'acosta
il·lusionat per comprar regals pels fills. Li agrada aquell
baló de reglament. El compra pel mòdic preu de 2.995
pessetes. La resta del que ha costat la producció de la
pilota l'han pagat uns altres amb la contaminació,
l'explotació de menors, el treball, el sofriment dels
pobres, etc. Tot perquè els nens primermundistes en puguin
gaudir pagant per la pilota només una ridiculesa.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA HISTÒRIA CONTINUA (01-01-2001)
Per fi hem acabat el segle XX. Semblava que no
s'acabava mai. És curiós però la història més recent
sembla més llarga i complicada que la història que tenim
llunyana. Els llibres d'història dediquen més pàgines al
segle passat que no pas a tota la Edat Mitjana. Deu ser cosa
de la perspectiva. Tant la perspectiva espacial com la
temporal fa que les coses llunyanes empetiteixin i les coses
properes semblin enormes. Hauríem d'aprendre a copsar la
perspectiva en la seva mida real i a no engrandir les coses
més del que són. Correm el risc de què ens aclaparin els
esdeveniments no per la seva gravetat o importància, sinó
per la seva proximitat.
El segle passat (em refereixo al segle vint) ens
ha deparat una cosa molt important a cada un de nosaltres:
l'existència. Tots (quasi tots!) els que existim en aquests
moments hem arribat a l'existència durant el segle passat i
això, en principi, és el millor que ens podia passar: ser.
Ah! i no morir en l'intent. Molts no han pogut traspassar el
llindar del segle XXI.
Després de deixar constància del més important
que és viure, podem veure amb més o menys claredat
històrica què és el que ha passat aquí i allà, i veurem
la quantitat d'esdeveniments, avenços científics i
tècnics, desgràcies, guerres, morts, benestar, il·lusions,
justícies i injustícies, alts i baixos d'una humanitat
abocada a una evolució que tant de bo fos rectilínia.
L'evolució té "dents de serra", moments sublims
d'anar endavant i moments esgarrifosos de caminar com els
crancs. M'agradaria tenir un aparell per mirar la història
amb un ull de bou i descobrir que avui estem en el món
millor que ahir, entenent per ahir un període, diguem-ne, de
tres mil anys, que no és res si ho comparem amb la historia
de l'univers.
I la història continua. Hem entrat al segle XXI i
la humanitat continua fent història. Una història petita de
cada un dels habitants de la terra, amb les angoixes
d'existir i amb l'alegria de l'existència. Hem contemplat
com a la nació més poderosa (poderosa en què?), encara no
saben comptar amb els dits, perquè les màquines han quedat
obsoletes davant d'unes eleccions presidencials per elegir
l'emperador d'occident... i hem estat a punt de tenir-ne dos.
Contemplem com unes persones igual a nosaltres, amb la simple
diferència de què han nascut uns quilòmetres més enllà,
es veuen privades de feina, de riquesa i de benestar, mentre
contemplen com nosaltres ens ho mengem tot i no els deixem
venir a compartir la nostra feina i la nostra vida. I
l'Estret és cada vegada més estret i aviat es podrà
caminar per sobre els ossos dels qui han deixat la il·lusió
per dins l'embut.
Contemplem també en aquesta matinada de segle i
de mil·leni com es van despertant esperances d'un futur
millor, com els joves sans d'esperit i de noblesa (encara que
portin arracades) comencen a passar de tot el que representa
mort i destrucció, com les dones cada vegada són més
reconegudes com a persones, com els que es dediquen a la
trista feina de la hipocresia social o política cada vegada
se'ls reconeix de lluny. Veiem com la publicitat és cada
vegada més grollera i això és bo per no deixar-nos
enganyar. Contemplem com els nens que estan a punt de néixer
ja no seran "del segle passat" i ens miraran, a
nosaltres el vells del segle vint, com aquells que els van
deixar moltes coses per fer.
A ells, als nens que tenen uns anys més llargs (a
mida que ens fem grans els anys són més curts), hauríem de
dedicar aquest començament de segle nou. I desitjar que
totes les coses que no hem fet o que hem fet malament al
segle passat, els permetéssim que les arreglessin ells, per
on passa el futur d'aquesta història que continua.
Nosaltres, aviat serem història.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL DIÀLEG I LA PAU (29-12-2000)
L'any 2001, inici d'un segle nou i d'un nou
mil·lenni, comença amb la Jornada Mundial de la Pau que
cada any se celebra coincidint amb el dia primer de gener.
Una jornada útil per a reflexionar sobre l'esperança que un
dia s'arribi a una fraternitat veritablement universal, sense
guerres fratricides. Tanmateix, els conflictes amb què acaba
el segle XX fan pensar que la humanitat encara està molt
lluny de convertir les fàbriques d'armes en fàbriques
d'eines de treball i de convertir l'escenari dels conflictes
en taules rodones de diàleg constructiu.
L'Organització de las Nacions Unides ha declarat
l'any 2001 "l'any internacional del diàleg entre les
civilitzacions". Això podrà ser un bon camí per a
aconseguir la pau ja que sempre les guerres porten al
tancament i a no parlar-se, arribant-se al punt de no voler
dialogar per extensió amb els que pensen de manera diferent.
En canvi el diàleg és un vehicle perquè les diferències
s'acostin i la diversitat es converteixi en riquesa
compartida.
La cultura és l'expressió més qualificada de
l'home i de les seves vicissituds històriques, tant a nivell
individual com col·lectiu. Així com el diàleg respectuós
entre les persones és la base per a la convivència fraterna
si es realitza a través de l'obertura acollidora de l'altre,
també les diverses cultures es van modelant amb els
dinamismes propis del diàleg, sobre la base de la unitat
originària i fonamental de la família humana al temps que
les cultures troben en el diàleg la salvaguarda del seu
caràcter peculiar.
El tema escollit aquest any per a la Jornada
Mundial de la Pau és "diàleg entre les cultures per a
una civilització de l'amor i de la pau". El diàleg
porta a reconèixer la riquesa de la diversitat i ajuda a la
acceptació recíproca, en la perspectiva d'una autèntica
col·laboració, que respon a la vocació a la unitat de tota
la humanitat. Aquesta unitat no suposa anul·lar-se en la
uniformitat o una forçada homologació o assimilació; es
més aviat expressió de la convergència d'una varietat
multiforme, i per això es converteix en signe de riquesa i
promesa de desenvolupament. Vist així, el diàleg entre les
cultures és un instrument per a realitzar la civilització
de l'amor i de la pau.
Fermí Manteca
ÛÍndex