| |
LA PELL DE DÉU (22-12-2000)
Quan coneixes una persona, l'única cosa que li
veus és la seva pell, sents la seva mirada i escoltes la
seva veu. Però tots sabem que la persona és molt més que
la seva pell, la seva veu i la seva mirada. Està més enllà
del que és visible i palpable. També quan estimes una
persona solament li pots fer un petó a la seva pell i a
través de la seva pell estimes tota la persona, encara que
saps que ella és més que la seva pell.
Aquesta reflexió ens pot servir, aquests dies
propers a les festes de Nadal, per a apropar-nos més a les
persones i a saber descobrir que darrere una apariència
diferent a la nostra hi ha una persona com nosaltres, amb la
mateixa dignitat i amb el mateix dret a ser estimada que
nosaltres. Independentment a la seva pell, a la seva mirada o
a la seva parla, descobrirem la meravella de trobar un home o
una dona capaç de compartir l'existència amb els altres.
Els qui creiem en Déu, ens passa això. Mai hem
vist realment Déu. Solament en coneixem la seva pell, és a
dir, les coses que ens envolten: la natura i les altres
persones. Sabem, però, que Déu és molt més que allò que
veiem i toquem; que quan estimem Déu solament el podem
estimar en allò visible i palpable; que estimant la
“seva pell”, estem estimant Déu, encara que sabem
que Ell és molt més.
La festa de Nadal, per als cristians, és
acostar-nos a un Déu que es fa proper a nosaltres per tal
que nosaltres ens apropem a Ell, a través d'això que jo
anomeno “la pell de Déu”. Acostant-nos, estimant i
respectant la natura i sobretot a les altres persones,
estarem estimant Déu i més a prop seu. Des del dubte, des
del Sant Dubte, us desitjo un bon Nadal, ple de pau.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL FUTUR NO ÉS CLÒNIC (15-12-2000)
En la història de la humanitat es van succeint
les generacions i a través d'elles es van transmetent les
cultures, enteses, en el seu sentit global, com la manera
d'entendre la vida, les relacions, la comunicació, el sentit
de les coses i també es va transmetent la cultura en el
sentit més concret de la sistematització de la ciència a
través de l'estudi i de la investigació.
Podria semblar que la cultura, sobretot en el seu
sentit global, s'ha anat transmetent de pares a fills d'una
manera asèptica. Amb un element transmissor que són els
progenitors, la generació dels adults per entendre'ns, i un
element receptor, que són els fills o la generació més
jove. Així ha perdurat la llengua, la cultura del nostre
país, el sentit de les relacions humanes, etc., etc.
Tanmateix, si fos així, que s'anés clonant el futur a
partir d'una única aportació de la generació adulta, no hi
haurien les dificultats intergeneracionals que veiem que es
donen. Per una banda, la generació adulta que vol imposar
les tradicions i la cultura rebudes i per altra part, la
generació jove que vol ser en exclusiva creadora i
generadora d'una cultura diferent.
De la mateixa manera que una vida nova prové de
l'aportació de dues parts diferents que aporta cada una
d'elles el 50% de la genètica del nou ésser, també el
futur es va generant i transmetent amb l'aportació de dues
generacions: la dels adults i la dels joves. Serà a través
del diàleg, de l'acceptació, de l'aportació dels valors
propis de cada generació que sortirà un futur cada vegada
més evolucionat. Ni la història, ni les tradicions, ni la
cultura, ni els coneixements són estàtics ni inamovibles.
La humanitat és dinàmica i evolutiva. A cada moment ha
d'anar avançant i creant un futur nou amb l'aportació
fructífera de totes les generacions. Per això es fa cada
vegada més necessari el diàleg intergeneracional i la
creació d'espais de col·laboració entre dos i, fins i tot,
tres generacions que conviuen en un mateix espai i temps.
Fermí Manteca
ÛÍndex
MALALTIES MALEÏDES (08-12-2000)
La natura ens porta a viure la vida amb totes les
característiques que defineixen la persona humana. Una de
les característiques que tenim és l'existència de xacres i
malalties que ens fan patir i moltes vegades ens porten a la
mort. No és fàcil acceptar aquesta realitat, tot i que des
de sempre la humanitat s'ha vist obligada a conviure-hi i les
ha anat trampejant i superant com ha pogut.
En la lluita contra les malalties, la ciència ha
anat avançant moltíssim per tal de curar-les o, si més no,
pal·liar-ne els efectes. Fa molts segles que la humanitat
està acostumada a aquesta lluita i són famosos els metges
de l'antiguitat que han contribuït a fer passos endavant en
aquest camp. Tots portem d'una manera inconscient la certesa
de la feblesa del nostre cos i l'instint de conservació ens
ajuda a lluitar-hi i a veure com a normal qualsevol
manifestació d'aquesta natura humana quan emmalalteix.
Tanmateix al llarg de la història ha hagut una
colla de malalties que no han estat considerades com a tal,
ja que la seva manifestació no és dona a través del dolor
o de la impossibilitat física, sinó a través de la
conducta i de la distorsió de la raó. Són les malalties
mentals que afecten al sistema nerviós. Fins que no s'ha
descobert el funcionament del cervell i els seus components
bioquímics en èpoques molt recents, les malalties mentals
s'atribuïen o bé a la maldat de la persona que les patia o
bé a possessions diabòliques. Fa uns segles molts d'aquests
malalts acabaven a la foguera i fins no fa gaire reclosos en
un manicomi aparcats per sempre. No és estrany, doncs, que
encara existeixi en el subconscient col·lectiu el tabú
sobre aquestes malalties i l'estigma sobre les persones que
les pateixen i les seves famílies. No és estrany tampoc que
els tractaments mèdics i les investigacions sobre les causes
encara estiguin per desenvolupar. Les infrastructures
(familiars i socials) pel tractament d'aquests malalts són
minses si les comparem amb les dedicades a altres malalties.
Per això és bo que es facin campanyes per
conscienciar la societat d'aquesta realitat que afecta moltes
persones que sofreixen qui sap lo. La comprensió personal,
l'estimació familiar i l'acceptació social d'aquestes
persones ajudarà sens dubte a rebaixar un patiment tan gran.
Més, quan tots estem exposats a patir aquest tipus de mal.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA CIVILITZACIÓ DE L'ODI (01-12-2000)
Estem en una època i en una cultura, la
civilització occidental, que està cada vegada més marcada
per la competència, "englobats" com estem en la
globalització econòmica del moment, un fenomen que porta
tota una sèrie de característiques, com ara la pèrdua de
la base democràtica de la societat que està essent
substituïda pel poder econòmic, on les grans multinacionals
manen per sobre dels governs de cada país i d'on són
exclosos els països més pobres, cada vegada més pobres i
més explotats.
Fins i tot l'educació està encaminada a què els
nens, quan arribin a adults, no quedin al marge d'aquesta
societat i no fracassin enmig d'aquest ambient. Així, a
través de tots els mitjans, inclosa la publicitat i els
telefilms, estem ensenyant als nostres fills a ser
competitius, a no deixar-se trepitjar per ningú i a què
siguin ells sempre els guanyadors. El cert és que aquest
camí porta a la civilització de l'odi. La competitivitat,
en tots els terrenys, en l'econòmic, en el social o en el
polític, porta, la majoria de les vegades a no acceptar els
altres que els veiem com a enemics, a rebutjar les raons dels
demés i, en definitiva, a odiar-los.
Molts pensen que el progrés es deu a aquesta
competitivitat. Tanmateix, no és pas la competitivitat amb
els altres el que fa progressar el món, sinó la
competència amb un mateix, intentar que el que fem avui
sigui millor que el que fèiem ahir, buscar que la qualitat
del que realitzem vagi millorant cada dia.
Caldrà fer esforços perquè no sigui la
civilització de l'odi la que imperi, sinó al contrari, que
sigui la civilització de l'amor a través de la solidaritat,
de la participació amb els altres, de l'associacionisme, del
voluntariat, de l'acceptació dels altres, de la reflexió
serena, del diàleg... en definitiva de tot allò que ens
ajudi a ser més persones. S'haurà, però, de fer un esforç
superior ja que des dels àmbits competitius esmentats
intentaran manipular i fer que fracassin els intents de
construir un món diferent.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA MORT, TABÚ PRESENT (24-11-2000)
Sempre ens agafa desprevinguts. Quan la mort ens
toca de prop, per la desaparició d'un familiar o d'un amic,
ens deixa un regust amarg i ens fa aparèixer un munt
d'interrogants inexplicables. I si la desaparició d'aquella
persona es deu a un accident i a una edat jove, encara més
se'ns presenta amb un desconcert inabastable.
La nostra cultura occidental està fonamentada
més sobre la idea de la vitalitat, és a dir, de l'evolució
de la vida en el seu aspecte de naixement, de creixement i de
reproducció i obvia l'aspecte de la finitud, de la mort.
D'altres cultures sí la tenen en compte, com ara les
orientals. Nosaltres, en canvi, convertim la mort en la
negació de tot i per tant es converteix en un tabú que cal
amagar, oblidar i passar-hi de pressa, perquè ens fa nosa.
D'aquesta manera, quan la vivim en una persona propera ens
produeix una forta contradicció que ens fa patir en un grau
més elevat que la pròpia separació d'aquell ésser.
Sentiment que pateix tothom, fins i tot els que gaudim d'un
sentit religiós, sigui quin sigui, i “veiem” que
la persona és quelcom més que el cos que mor i que
enterrem.
Si ho pensem amb deteniment, sobrevolant la idea
descrita que hem heretat culturalment, veurem que la pròpia
mort forma part inherent de la mateixa vida, de la seva
estructura cíclica. Si alguna cosa tenim de certa, és que
tot el que té vida arriba un dia en què es mor. És
l'evidència més clara que posseïm. La natura, de la qual
en formem part, és així. El nostre cos és feble i poca
cosa el pot matar. El realisme existencial ens demana que si
acceptem la vida que tenim (l'única possible), hem de
acceptar igualment la pròpia mort i la mort dels qui ens
envolten.
Però si la mort ens agafa sempre desprevinguts,
encara ens troba més amb la guàrdia baixa si és produïda
per un suïcidi. Llavors, trontollen tots els fonaments de la
nostra civilització que ha condemnat i convertit en un doble
tabú aquest fet. Penso que davant aquesta realitat humana,
que a vegades vivim a prop nostre, hem de tenir sentiments de
respecte, encara que no ho comprenguem. Jo recordo que fa uns
anys, un amic meu em va enviar des de Taiwan un retall d'una
revista amb un acudit en què es veia al cel Déu Pare
acaronant amb tendresa un noi que portava una corda al coll;
unes dones velles criticaven l'escena dient: - “Quin
escàndol! No deien que els suïcides anaven a
l'infern?”-. Déu Pare contestava: - “No. En venen,
d'un infern!”.
Fermí Manteca
ÛÍndex
ESGLÉSIA CATÒLICA I ECONOMIA (17-11-2000)
Moltes vegades al llarg de la història,
l'església catòlica ha estat criticada en la seva manera de
fer les coses o de comunicar-les, tot i tenir un substrat
doctrinal molt sa i molt clar que prové d'ara fa uns dos mil
anys i ens ha arribat a través dels evangelis. Una de les
coses que més ha estat motiu de crítica és la gestió
econòmica. Quan la missió o finalitat de l'església és
anunciar una manera de viure amb uns valors basats en la
justícia, en la llibertat, en l'amor, en la pau, en la
solidaritat i en tants etcètera com hi vulgueu posar, a
vegades les mateixes comunitats de cristians no han estat
capaces de transmetre aquests valors d'una manera clara i
sobretot l'economia ha estat un antitestimoni del que hauria
hagut de fer.
S'ha de precisar que, en aquest punt, l'església
catòlica no funciona de manera monolítica, com si fos una
multinacional amb un sistema econòmic piramidal d'empresa.
En aquesta qüestió de l'economia cada diòcesi funciona de
manera autònoma. En el cas de la diòcesi de Solsona (que
comprèn les parròquies que hi pertanyen) fa més d'una
trentena d'anys que es van plantejar clarificar les coses per
tal de caminar cap a una economia que estigués al servei de
la pròpia finalitat de l'església. De tal manera que tota
la organització econòmica necessària per a un bon
funcionament no fos un entrebanc per a transmetre els valors
de l'evangeli, sinó que, a través de l'economia,
aconseguís una església més lliure, més pobre, més
responsable, més solidària i més participada.
Entre d'altres, una de les primeres coses que es
van plantejar era que els serveis religiosos no es podien ni
comprar ni vendre, de tal manera que actualment la diòcesi
de Solsona és de les poques en el món que no cobra res per
cap dels serveis que fa: misses, bateigs, casaments, etc. ja
que les coses de Déu no tenen preu, són gratuïtes, i entre
germans no s'ha de cobrar cap servei. Una altra de les
característiques d'aquest bisbat del centre de Catalunya és
que la solidaritat (“comunió de béns”, en diuen)
està present entre tots els capellans, parròquies i
entitats que componen la diòcesi, per tal d'evitar que hi
hagi uns més pobres que altres, cosa que seria
contradictòria amb tot el que prediquen. Així, a través
d'uns fons que fan de vasos comunicants, estableixen uns
canals de solidaritat entre ells, atenent també altres
necessitats socials i assistencials.
Hi ha gent que critica aquesta forma d'actuar, ja
que diuen que a aquest pas, l'església s'empobrirà.
Tanmateix, el cert és que la diòcesi només demana als seus
feligresos que ajudin la seva parròquia d'una manera
anònima (per garantir la llibertat del qui dóna), de forma
periòdica (no en ocasió d'un servei rebut gratuït) i de
manera responsable (segons les possibilitats de cada u). Amb
aquest sistema, el conjunt de tota la diòcesi, sumant totes
les parròquies, delegacions de pastoral i oficines del
bisbat s'autofinança en més d'un setanta per cent. La resta
encara ve de l'Estat a través de l'assignació tributària.
Fermí Manteca
ÛÍndex
PEDAGOGIA DELS ADOLESCENTS (10-11-2000)
L'adolescència sempre s'ha caracteritzat per ser
aquella etapa de la vida de la persona en què es produeixen
gran quantitat de canvis psicològics i fisiològics que
convertiran el nen en un adult. La mateixa paraula
"adolescència" ve de dolença en el sentit de
patir com una malaltia; i és que els canvis metabòlics i
hormonals produeixen inestabilitat emocional que deriven cap
a la recerca de la pròpia personalitat a través de models
d'identificació personals i socials, amb el trencament dels
models infantils.
A aquests trets, diguem-ne de caire universal,
s'uneixen les característiques pròpies d'una societat
determinada, d'unes famílies determinades i d'una època
concreta que fa que els adolescents d'avui, tot i tenir les
característiques dels adolescents de sempre, en presentin
unes altres que es converteixen en uns problemes que caldrà
ser afrontats per les famílies i els educadors. Els canvis
tecnològics, el major accés a tot tipus d'informació, les
famílies monoparentals per la separació dels pares,
l'accés al treball per part dels dos progenitors, el
bombardeig de la publicitat, etc. convergeixen en dotar els
nens d'uns condicionaments que, en arribar a l'adolescència,
la revesteixen d'unes característiques noves que s'han de
tenir en compte.
Enquestes recents indiquen que els adolescents i
els joves mostren carències en el seu món afectiu degut a
la quantitat d'hores que s'han de passar sols, ja des de
petits. Els tècnics indiquen que les principals mancances
específiques que tenen solen ser: problemes amb els límits,
problemes de constitució d'una identitat sòlida, manca
d'expectatives de futur i manca de referents i de models
vàlids per a construir el gènere (manquen models de
masculinitat i de feminitat vàlids per al món d'avui).
D'aquesta manera cada vegada ens trobem amb més adolescents
que des de petits estan sobreprotegits (pels pares que així
volen compensar el fet de deixar-los sols), que fugen de
l'esforç i dels problemes i busquen una vida sense
compromís, més fàcil i potser més buida.
La pedagogia no pot oblidar aquests aspectes. No
es pot construir un sistema educatiu i pedagògic només en
els laboratoris, sense tenir en compte la realitat més crua.
Això provoca no pocs problemes en els educadors dels nostres
col·legis, que pateixen d'estrès i depressions com mai.
Seria interessant que els pedagogs i els que es dediquen a
l'ensenyament, com a especialistes planificadors de la
formació dels futurs membres de les nostres societats,
fossin capaços de sortir dels esquemes anacrònics fixats
per les universitats i es formessin també en altres àmbits
més vius de la realitat social actual.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL PREU DEL DINER (03-11-2000)
El diner, com qualsevol bé material, es pot
comprar i vendre. Moltes vegades sentim a parlar del preu del
diner, quasi sempre referit al tant per cent d'interès que
s'ha de pagar per una hipoteca, per un préstec o la relació
que té l'euro amb el dòlar americà. Aquesta fluctuació
del preu del diner és un maldecap per a molts, sobretot per
aquells que en tenen.
Però jo voldria referir-me al preu del diner des
d'un altre punt de vista. Tots necessitem els diners per
viure i alguns els necessiten àdhuc per sobreviure. El preu
que s'ha de pagar per tenir diners, per guanyar-los, és
moltes vegades desproporcionat amb el valor i els beneficis
que reporta. Hi ha moltes persones que "compren"
els diners a un preu elevadíssim i són capaços de perdre
la salut, la pau, la tranquil·litat, el benestar i la bona
convivència per guanyar diners. Dins la seva escala de
valors posen al capdamunt de tot els diners, per sobre fins i
tot de la mateixa vida i dels valors ètics més nobles.
Així s'entén que la cadena de televisió Antena
Tres, per tal de guanyar audiència i, per tant, més diners,
hagi ofert a l'associació de Càritas de Saragossa una part
dels guanys que obtingui amb el programa "El Bus".
També s'entén que Càritas hagi rebutjat aquests diners,
adduint que no tots els diners tenen el mateix valor, i que
una manipulació de Càritas i dels seus objectius d'ajudar
els més pobres, comprant amb diners una publicitat per un
programa que entén inadequat, no és admissible. Càritas
afirma que amb els pobres no s'hi juga, que si algú vol
ajudar-los que ho faci honestament i sense publicitat.
Penso que hem d'aprendre a valorar els diners i a
no pagar per ells un preu excessiu i inadequat. La finalitat
no justifica els mitjans ni els diners no justifiquen la
falta d'ètica.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EVOLUCIÓ DE LES DEMOCRÀCIES (27-10-2000)
Al llarg de la història de la nostra
civilització occidental s'han anat succeint diferents
sistemes d'organització social que en cada època han
procurat administrar, coordinar i regir la vida dels
ciutadans. Aquesta activitat política ha evolucionat fins
als nostres dies passant per etapes diverses per arribar a
l'actual sistema polític, la democràcia. Això ha suposat
una conquesta important en el reconeixement dels drets humans
i en dotar a la societat de mecanismes de govern basats en la
llibertat i en el sufragi universal sense exclusions de cap
mena.
No s'ha de ser cap endeví per imaginar que la
societat anirà evolucionant i, amb ella, també els sistemes
polítics d'organització social. Serà bo que també la
democràcia evolucioni cap a sistemes que en el futur ajudin
a aconseguir una societat més justa, més pacífica i més
respectadora dels drets, de les llibertats i de la dignitat
de tots. És molt el que s'ha aconseguit amb les democràcies
actuals, però ja diuen que és el sistema menys dolent dels
coneguts fins ara, referint-se a les deficiències i a les
contradiccions que encara són paleses en el nostre entorn.
L'evolució, doncs, de les democràcies, ara que
les fronteres són cada vegada més simbòliques, en què
apareixen formes de convivència multiculturals, en què
també grups totalitaris fan el seu ressorgiment, en què les
majories exerceixen una dictadura sobre les minories i un
llarg etcètera, requereix allò que els filòsofs i
pensadors de la ciència política diuen salt
qualitatiu.
Avui dia, molts d'aquests pensadors parlen de
“democràcia en llibertat”. Consisteix en
reconèixer el dret, no solament de pensar, d'expressar-se i
d'agrupar-se lliurement, sinó també de propiciar que tota
persona pugui viure d'acord amb la seva consciència. En les
democràcies actuals, de fet, el partit o grup majoritari que
guanya unes eleccions organitza la vida social i política de
tots d'acord amb la seva ideologia, mentre les altres
persones i grups, amb diferent manera de pensar, es veuen
obligades a no poder viure i organitzar-se en coherència amb
la ideologia pròpia fins que no tinguin majoria de vots. No
poden, doncs, exercir el dret de viure d'acord amb la seva
consciència i es dediquen, des de l'oposició, a fer que les
coses vagin malament per poder desgastar el govern de torn.
El dia que es faci aquest salt qualitatiu i tothom pugui
viure en consonància amb la seva manera de pensar, s'haurà
arribat a la “democràcia en llibertat”.
És de desitjar que els polítics, a qui correspon
aquesta tasca, escoltin les reflexions dels pensadors,
filòsofs i sociòlegs per tal que les democràcies vagin
evolucionant cap a un sistema de més llibertat, de més pau
i, en definitiva, de més felicitat per a tots.
Fermí Manteca
ÛÍndex
AMOR I LLIBERTAT (20-10-2000)
Les relacions humanes més intenses i gratificants
són aquelles que estan basades en l'amor i en la llibertat,
és a dir les que s'estableixen lliurement amb un grau
d'estimació suficient per unir les persones. La parella
humana és paradigma d'aquesta relació, ja que no s'entén
una relació de parella sense aquests ingredients: l'amor i
la llibertat.
La família, basada precisament en la parella, té
el seu fonament en aquest tipus de relació lliure i amorosa,
no pas per la sang ni per la força. De fet, jurídicament
és un impediment per al matrimoni la consanguinitat, és a
dir, tenir la mateixa sang, o que no sigui fruit d'una
decisió lliure dels contraents. L'amor i la llibertat van
units perquè la relació amorosa ha de ser lliure; si no ho
és, deixa de ser amor. Quan una parella arriba a la decisió
de casar-se, de formar una família, ho fa després d'un
període de coneixement mutu i de “conquesta
lliure” perquè la seva llibertat i el seu amor siguin
els pilars de la família que formaran.
Després, quan venen els fills i comencen a formar
part de la família, ens trobem amb una paradoxa. Aquests
són membres d'aquella família només perquè tenen la
mateixa sang i en el millor dels casos per una decisió
lliure i amorosa unilateral dels pares. Els fills no poden
escollir lliurement formar-ne part i no estan capacitats
encara per estimar. La tasca no gens fàcil dels pares de
procurar la bona educació dels fills ha de buscar la seva
integració lliure i amorosa dintre de la família, perquè
quan arribin a tenir capacitat puguin dir un “sí”
semblant al que es van donar els pares quan es va casar.
Així, tot acte educatiu es converteix en dotar als petits i
als adolescents d'aquells elements que els facin estimar i
prendre lliurement i responsable les seves decisions.
Quan el jove es plantegi des de la seva pròpia
responsabilitat la pertinença a aquella família i sigui ell
qui lliurement faci l'opció de ser-ne un membre més, haurà
donat el pas de pertànyer plenament a la seva família, no
per la imposició ni per la sang, sinó per la llibertat i
per l'estimació.
Fermí Manteca
ÛÍndex
|
|