|
VENJANÇA O REHABILITACIÓ (13-10-2000)
En la nostra societat i des de sempre han existit
i existeixen persones que se salten les normes socials de
convivència i cauen en allò que anomenem delicte. Delictes
contra les persones o contra les seves pertinences que fan
mal, atempten contra els drets humans o contra la integritat,
la llibertat o contra la vida de les víctimes.
La societat, per defensar-se d'aquesta realitat,
ha reaccionat de diverses maneres al llarg de la història.
La reacció més primària, la menys evolucionada, és la de
la venjança, la llei del Talió “ull per ull, dent per
dent”, o la pena de mort existent encara en alguns
països poc evolucionats humanament, encara que l'economia
els vagi bé com als Estats Units. La solució en societats
democràtiques avançades és la pena de presó amb la
intenció teòrica d'una rehabilitació social del
delinqüent. A la pràctica, però, es queda en una revenja
encoberta, ja que la presó no ajuda a la reinserció sinó
ben al contrari, es converteix moltes vegades en escola de
delinqüència.
Estadístiques recents indiquen que més de la
meitat d'exreclusos tornen a delinquir, la qual cosa demostra
el fracàs de les institucions penitenciàries com a mètode
de rehabilitació.
Tanmateix, les lleis contemplen la pedagogia de la
reinserció social en tot allò que fa referència a les
penes de presó i fins i tot ofereixen la possibilitat
d'alternatives encaminades a tornar el delinqüent al si de
la societat, alternatives a la presó que els advocats,
fiscals i jutges, és a dir, tot l'aparell judicial, a la
pràctica desaprofiten, quan s'haurien d'implicar més
perquè les penes serveixin, a part de rescabalar les
víctimes, per a la reeducació del delinqüent, encara que
això últim és més complex i requereix un seguiment de
control acurat.
Substituir la presó pel treball, pel tractament
sanitari (en cas de drogaaddiccions o malalties mentals que
sovint estan en la base profunda del delicte) i per tantes
altres mesures alternatives que podrien donar compliment a la
finalitat de la llei, ens portarà a crear una societat
millor, més avançada i més respectadora dels drets humans.
Fermí Manteca
ÛÍndex
OBRIR LES PORTES AL FUTUR (06-10-2000)
L'evolució humana camina sempre cap al futur. És
obvi. El temps, la seva progressió, sempre va cap endavant.
Per això, al llarg de tota la vida, cada persona ha de fer
les coses de tal manera que no la faci retrocedir o
involucionar. Tota regressió és negativa i pot produir en
la persona infelicitat.
Perquè el creixement de la persona sigui
harmònic, és a dir, que afecti a tota la integritat de la
seva personalitat, cal procurar que totes les àrees i
àmbits de la vida siguin cultivades com cal; des de les
relacions personals, dins de la família o en la societat,
fins al cultiu de les qualitats espirituals, intel·lectuals
i físiques.
Un dels aspectes de les relacions humanes que ens
ajuden a progressar cap al futur és la capacitat de
perdonar, de fer les paus. Quan dues persones es barallen hi
ha implícita la frase “mai més!”. Aquestes
paraules tanquen les portes del futur entre aquelles dues
persones. Només amb l'actitud del perdó i de la pau, del
retrobament humà entre aquelles dues persones, superant amb
el diàleg les possibles diferències, es poden obrir una
altra vegada les portes al futur.
La persona que no sap trobar el camí del perdó
amb els demés, queda tancada, ja que la seva progressió
restarà aturada en el passat pel record d'allò que li han
fet i que és incapaç de superar. La infelicitat i l'angoixa
que provoca aquest tancament és causa de moltes
insatisfaccions i de falta de pau interior que només es
veuran superades per l'actitud oberta del perdó.
Fermí Manteca
ÛÍndex
GLOBALITZACIÓ O UNIVERSALITAT? (29-09-2000)
Des que l'home està sobre la terra la seva
evolució ha fet canviar la seva manera de viure i sobretot
la seva concepció d'ell mateix i del món que l'envolta. En
un principi les primeres tribus es dedicaven a tasques de
subsistència introduint la invenció de fronteres com a medi
de defensa per preservar la tribu dels atacs dels depredadors
o d'altres tribus invasores.
Aquelles fronteres es van perpetuar durant molts
segles, canviant de situació per les diverses invasions i
guerres de conquesta que han tingut lloc al llarg de la
història. Posteriorment les fronteres s'han fet servir per
preservar la identitat pròpia de cada nació, juntament amb
els símbols i signes que diferencien els grups humans.
Actualment aquella primitiva identitat s'ha consolidat en
cada nació gràcies a la cultura, a la llengua, a la manera
de viure, a la història comuna i a moltes coses més que
cohesionen i serveixen per a diferenciar uns pobles dels
altres, sense necessitat que les fronteres físiques o
geogràfiques s'hagin de defensar amb les armes.
Avui, l'evolució ens porta a unes relacions
humanes cada vegada més àmplies, les fronteres són cada
vegada més simbòliques i anem al que els economistes diuen
“globalització”. Tanmateix, a mi m'agrada més
parlar de “universalitat” per definir cap a on
avança la humanitat. Aquest últim concepte és més
democràtic que no pas l'altre.
La globalització és ficar tothom en un únic
“globus”, el del més poderós, no respectant les
minories ni aquelles identitats humanes que s'han anat
consolidant durant segles. Això és una invasió que porta a
l'exclusió de molts i a conseqüències desastroses.
La universalitat, en canvi, com diu la seva
etimologia (uni versus alia:
uns vers els altres), és: des de la pròpia identitat de
cada poble, de cada cultura i de cada llengua construïm amb
els altres un món sense fronteres i sense invasions.
Qualsevol atemptat del més poderós, sigui físic sigui
simbòlic, va en direcció contrària a l'evolució humana de
vocació universal. Els governs supranacionals, com és
l'espanyol, haurien de tenir en compte el respecte acurat a
la identitat de cada nació si no volen caure en involucions
globalitzadores. Igualment la construcció d'Europa hauria de
seguir també aquest camí de respecte no invasor.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL CENTRE DEL MÓN (22-09-2000)
En totes les activitats i en totes les àrees de
la vida volem trobar el centre al voltant del qual giren les
coses, si més no per tractar d'entendre-les o copsar en
profunditat el seu sentit i la seva importància.
Si mirem en la seva globalitat el nostre món, no
sabríem dir quin és el seu centre. En la superfície d'una
esfera, la figura més pròxima que té el nostre món, no
sabríem tampoc determinar quin punt és el centre. De fet,
les projeccions possibles d'una esfera són un número
il·limitat de circumferències cada una d'elles amb un punt
central al voltant del qual gira.
Així, en qualsevol punt que ens situem de
l'esfera terrestre podem estar situats al centre d'una
circumferència que s'estén al nostre voltant. Igualment des
del punt de vista subjectiu de qualsevol observador, ell
mateix és el centre de tot el que està al seu entorn i, per
tant, des d'aquell lloc és la persona més important de
l'univers.
Aquest símil ens pot donar peu a copsar la
importància de cada persona, ja que cada un de nosaltres,
ens situem allà on ens situem, sigui a l'Àfrica, sigui a
Europa, al pol nord o a les antípodes, som el centre del
món. D'acord que és una mirada subjectiva, però cada una
de les persones existents té el seu punt de vista subjectiu
i, davant la impossibilitat d'establir un centre objectiu de
tot el món, cada persona es constitueix en centre sense
diferència entre uns i altres. Si jo, que sóc el centre del
món, em considero una persona important, he de pensar també
que cada una de les persones també és igualment important
per la mateixa raó.
Aquest pensament podria ser una bona vacuna contra
la intolerància, la incomunicació, la xenofòbia i tants
mals que assolen la humanitat i l'han assolada des de sempre.
Només des de la comprensió de la importància i de la
dignitat de cada persona i de la seva missió en el món,
podem construir un món d'iguals, superant la propensió a
creure'ns els més importants, perquè ens creiem vanament
l'únic el centre de l'univers.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA GRATUÏTAT (15-09-00)
No és fàcil mantenir una actitud de llibertat en
un món carregat de pressions de tota mena. Hem heretat una
societat, de la qual formem part tots els que ara existim,
amb tota una sèrie de condicionaments que es van transmetent
de generació en generació i és per això que és tan
difícil anar contracorrent.
Una de les característiques de la societat en la
qual vivim, hereus com som d'una barreja de cultures i
ètnies que han contribuït a configurar la nostra
idiosincràsia, és el racionalisme i el materialisme quasi
inherents a les persones, ja que moltes actituds que
manifesten aquests trets les aprenem ja des que naixem. Així
ens trobem abocats a la idea mercantilista de què totes les
coses que fem tenen un preu i que fins i tot les persones en
tenen, de preu. Un criteri, aquest, que condiciona el nostre
entorn i les relacions humanes.
Per altra banda, valorem com una característica
elogiable el sentit de la gratuïtat que moltes persones - i
a vegades nosaltres mateixos – manifesten, realitzant
accions altruistes a favor dels menys afavorits o activitats
dedicades a la preservació del medi ambient o a l'ajuda al
tercer món o a qualsevol finalitat d'aquest tipus. El
voluntariat, tan arrelat a casa nostra a través
d'associacions o fundacions en forma d'ONGs, omple moltes
esferes, a les quals no arriba l'acció oficial de
l'administració pública, de persones que de forma gratuïta
dediquen una part de la seva vida i del seu temps als altres.
Aquesta dualitat de mercantilisme i gratuïtat que
conforma la nostra cultura occidental demana un equilibri per
no deixar-nos portar ni pel materialisme exacerbat que no
entén la gratuïtat de moltes persones generoses i per això
les critiquen, ni per l'idealisme angèlic que fa que algunes
persones no toquin de peus a terra.
Amb tot, els valors més preuats, com són ara
l'amistat, l'amor vertader, la família, la solidaritat..., o
estan basats en la gratuïtat o no són ni amistat, ni amor,
ni família, ni solidaritat. I són precisament aquests
valors els que fan que les persones vagin madurant com a tals
i fan que la societat evolucioni adequadament. És, doncs, la
gratuïtat un element essencial per al progrés social i cal
moltes vegades anar contracorrent per viure-la com cal.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EDUCACIÓ I INTERNET (08-09-2000)
L'esclat de les noves tecnologies representa una
espècie de revolució a partir de la qual les coses comencen
a ser d'una altra manera i els valors i les formes de vida
estan canviant per bé o per mal, depenent de les actituds
que prenguem davant dels avenços tècnics. Ara fa unes
quantes setmanes tocava, en aquest mateix espai, el tema
d'Internet i de com s'està estenent el seu ús en els llocs
de treball, a les escoles i a casa nostra de la mà,
principalment, dels nostres fills. I anunciava un altre
escrit sobre com usar Internet en l'educació dels nostres
adolescents i joves.
Molts pares prenen una actitud radical davant
d'aquesta qüestió. N'hi ha que, conscients dels perills que
pot representar l'accés a Internet del seu fill i de què
quedi "enganxat" a l'ordinador tot el dia, prenen
una decisió protectora i es neguen a què entri un ordinador
a casa seva. El seus fills ja n'aprendran a col·legi o ja
tindran temps d'estar davant d'un ordinador quan siguin
grans. En el fons és la pròpia por davant d'allò
desconegut que els fa recelosos. No se n'adonen que els fills
tindran igualment contacte amb els ordinadors i amb
l'Internet, tant sí com no.
D'altres, pel contrari, sabent que el futur passa
per estar al dia en aquestes noves tecnologies, no dubten
gens ni mica en comprar als fills un ordinador amb accés a
Internet posant al seu abast tot un món nou que ells no
entenen, però que pensen que d'això depèn el futur de les
noves generacions. Els pares, però, se senten ja d'una altra
època, incapaços d'entendre els ordinadors i pensen que ja
se'ls ha passat el temps. Deixen, així, els fills tots sols
davant d'un món tan complex com és Internet.
Ambdues actituds són igualment inadequades. En
tots dos casos els pares estan perdent l'oportunitat d'estar
al costat dels fills en aquest repte. Per això, la postura
més correcta és que els pares intentin entrar també en
aquestes tecnologies, que tampoc no és pas tan difícil,
s'interessin per les coses que fan els fills amb l'ordinador
i mostrin un acostament cap als fills que aquests agrairan.
Pel que fa a Internet, és bo que els pares
sàpiguen a on entren els seus fills. De la mateixa manera
que s'han d'interessar per on van de marxa i amb qui, també
ho han de fer per on "van" i "naveguen"
per Internet. Penseu que a través de la xarxa es pot accedir
a tot tipus d'informació, bona i dolenta, des de com
fabricar una bomba o tenir contactes amb grups xenòfobs o
entrar a pàgines de sexe abusiu, fins a il·lustrar-se amb
la documentació més d'última hora per preparar un examen.
Dels Estats Units m'arriba una sèrie de consells
per als pares, que no m'estic de copiar-los perquè en pugueu
fer l'ús que us sembli: "Pren-te
temps per educar-te en l'ús d'Internet. És una inversió
per a la seguretat i salut dels teus fills. - Posa
l'ordinador connectat a Internet en un lloc públic de casa
teva, no en el dormitori o el traster. - Passa temps en
Internet amb el teu fill, encara que no siguis més que un
principiant; et sorprendràs de constatar com t'agrada.
– Ensenya els teus fills a usar el correu electrònic de
manera responsable. És un aspecte molt bo i útil
d'Internet, si s'utilitza de manera adequada. - Digues als
teus fills que no omplin qüestionaris que es troben a
Internet sense el teu permís. Poden ser víctimes d'una
estafa. - No els permetis tenir trobades personals amb gent
que han conegut per Internet, a no ser que hi hagi una bona
raó i que tu o altra persona de confiança hi sigui present."
(1)
De totes maneres, cap d'aquests consells no
garanteix que els nens i joves no estiguin exposats a
continguts dubtosos en Internet, però són un bon inici ja
que ajuden als pares a comunicar els seus valors als fills i
a utilitzar les noves tecnologies per a complir la seva
responsabilitat educadora com a pares.
Fermí Manteca
(1) Document dels
Bisbes d'Estats Units titulat "La teva família i el
ciberespai".
ÛÍndex
CAP A L'EDAT ADULTA (01-09-2000)
Quan ens trobem amb un nen, el tractem com un nen,
li parlem com a un nen i, en definitiva, esperem d'ell que
doni respostes proporcionades a la seva edat. En canvi davant
d'un adult el tractem com el que és i n'esperem que doni
respostes d'adult.
Molts pares això ho tenim clar, encara que el
gran dilema que ens plantegem és saber quan, en quin moment
de la vida dels fills, hem de canviar de registre i passar de
tractar-los com uns nens a tractar-los com uns adults. La
resposta habitual a aquesta qüestió és: “quan el meu
fill doni respostes d'adult, el tractaré com a tal;
mentrestant el tractaré com un nen”. Per altra banda
tots hi estem d'acord en què el canvi no es fa d'un dia per
l'altre, sinó que és una cosa progresiva, d'acord amb
l'evolució de cada persona. L'adolescència és precissament
l'etapa del canvi de la infantesa a l'edat adulta i és
durant aquesta etapa que s'ha de fer progresivament el canvi
de registre d'una manera pedagògica.
Tanmateix veiem que molts pares tracten els seus
fills o filles adolescents com uns nens (perquè encara ho
són!) i n'exigeixen respostes d'adults (quan encara no ho
són!), provocant, aquesta contradicció, malestar tant en
uns com en altres i problemes de convivència generacional.
A un nen que s'està convertint en adult se l'ha
d'ajudar pedagògicament a què aprengui a donar respostes
d'adult. Hi ha pedagogs i educadors que proposen per
aconseguir-ho tractar progresivament l'adolescent com un
adult perquè vagi aprenent a donar-ne respostes adequades i,
en canvi, no oblidar que és encara un nen i pot comportar-se
com a tal en algun moment. L'adolescent estarà satisfet dels
pares que el tracten així i els pares descobriran que a poc
a poc el fill va evolucionant cap a l'edat adulta.
De totes maneres, el tema no és fàcil i convé,
en tots els casos, fer un acompanyament adequat en el camí
evolutiu de la persona cap a la maduresa.
Fermí Manteca
ÛÍndex
CRÍTICS, ACRÍTICS, HIPERCRÍTICS (25-08-2000)
La capacitat humana de tenir criteris propis i una
personalitat capaç de discernir objectivament sobre tot el
que passa al seu voltant, es veu moltes vegades distorsionada
per circumstàncies externes. Així, la qualitat de ser
crítics pot ser objecte de manipulació a través, per
exemple, de la publicitat comercial o política, o ser
deteriorada per pressions socials que a vegades és tan forta
que la persona es veu finalment privada de la capacitat de
ser objectiva i es converteix en acrítica, s'ho empassa tot
o quasi tot i es deixa portar per allò que està de moda o
fa la majoria.
Tanmateix, aquestes mateixes persones acrítiques
es converteixen, elles mateixes, en part de la pressió
social i, paradoxalment, són hipercrítiques de tot allò
que no segueix el corrent social de moda.
Un amic meu deia sovint que “en una societat
hipercrítica s'anul·la la creativitat i les
iniciatives”. En efecte, aquelles persones que ho
critiquen tot i sobretot critiquen els que tenen alguna
iniciativa positiva amb alguna activitat que se surti del
comú o amb alguna acció a favor del altres, en el fons
intenten matar la creativitat d'aquestes persones. Aquest
tipus d'hipercrítica és, per una banda, un mecanisme de
defensa per a justificar la incapacitat de tenir iniciatives
pròpies i fer alguna cosa a favor del bé comú, i per altra
banda, un atemptat contra la llibertat i el respecte als
altres.
Les societats més reduïdes, com solen ser les
rurals, són més vulnerables a patir aquest tipus de
comportaments acrítics i hipercrítics alhora. El camí
d'evolució social cap a una societat més humana i més
madura passa per la superació d'aquestes actituds.
Fermí Manteca
ÛÍndex
NECESSITEM ABOCADORS
Gràcies al metabolisme els éssers vius, a
través de l'intercanvi de diverses substàncies, ja sigui
per combustió o per altres processos químics, podem
alimentar la pròpia vida. Tot aquest procés produeix uns
residus que cal eliminar. Llavors l'individu, sigui animal o
sigui planta, necessita expulsar a l'exterior les restes del
procés metabòlic.
Els homes, gràcies a la nostra característica
intel·ligent, ens proporcionem la manera d'eliminar els
residus que produïm amb la mínima insalubritat. Són els
abocadors de residus. A casa nostra tots en tenim un i el
necessitem perquè no podem abocar pels passadissos o pel
menjador el producte del nostre metabolisme. El wàter on
aboquem aquests residus el posem al lloc de la casa més
adient perquè faci un bon servei i no causi molèsties a
ningú.
A cada casa en tenim un d'aquests abocadors. O
dos, si som més colla i la casa és gran. Els suficients per
la gent que hi viu i per les visites que rebem. Però a
ningú no se li acut de fer a casa seva un abocador d'aquest
tipus obert al servei de tots els veïns del poble.
Difícilment es podria mantenir en condicions d'higiene, a
part de les molèsties contínues que tots imaginem. Cada un
a casa seva i tots tranquils.
Si traslladem aquest símil a un altre nivell ens
pot servir per extrapolar la necessitat de tenir a cada
comarca un abocador proporcional a la quantitat de residus
que s'hi produeixen. La pretensió d'instal·lar abocadors
per a residus industrials procedents d'altres llocs de la
geografia, a part d'un abús de la solidaritat unidireccional
a favor dels més afavorits, és un contrasentit que només
es pot entendre des del punt de vista d'aquells que no
respecten les minories ni respecten el medi ambient ni
l'equilibri ecològic.
Des de la realitat mediambiental, ecològica i
econòmica és preferible reduir la producció de residus,
fent del reciclatge una norma habitual, i d'aquells no
susceptibles de reciclatge, fer el tractament adient a prop
de la seva producció. El sentit comú ha de passar pel
davant dels interessos que puguin malmetre la natura i el
benestar de comarques ja deprimides d'antuvi.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LA FESTA MAJOR D'AGOST (11-08-2000)
En el procés històric del naixement de Catalunya
en plena Edat Mitjana, en aquella fase de conquerir el
territori ocupat pels sarraïns, és curiós d'observar com,
en cada lloc estratègic anaven bastint un castell o una
torre de defensa i una esglesiola dedicada a la Mare de Déu.
Així ens trobem molts indrets amb una capella romànica amb
l'advocació de Santa Maria seguida del topònim
corresponent. Des de la Mare de Déu de Montgrony, a la de
Núria o la de Montserrat o la del Claustre o la de l'Aguda o
tantes altres que han arribat fins als nostres dies.
Veiem, doncs, que des del principi, la devoció a
la Mare de Déu era un fet comú en el nostre poble. Moltes
d'aquelles capelles celebren la festa el dia de les
"Mares de Déu Trobades", el dia 8 de setembre, dia
que es commemora el trobament de la imatge, suposadament
amagada en el moment de la invasió musulmana. En d'altres,
en què no es dóna el fet de la trobada de la imatge,
s'acostuma a celebrar la festa el dia 15 d'agost, festivitat
de l'Assumpció de la Mare de Déu. Per això aquest dia
molts pobles d'arreu de Catalunya celebren la seva Festa
Major.
En aquest lloc des del que escric aquestes
línies, el Santuari de Santa Maria d'Ivorra o del Sant
Dubte, també celebrem la festa major el dia 15 d'agost en
què les portes del temple s'obren per acollir la gran
quantitat de gent que hi acudeix. Ja en el segle XI hi havia
aquella capella romànica dedicada a Santa Maria on va tenir
lloc el prodigi de la sang que vessava del calze. També la
Mare de Déu va adquirir aquí el nom d'aquell lloc fronterer
tot just conquerit. Així el nom de Santa Maria d'Ivorra es
convertia en toponímic i no seria d'estranyar que, així com
hi ha persones que porten el nom d'una muntanya o d'una vall
i es diuen Montserrat o Núria, n'hi hagués d'altres que
se'n diguessin Ivorra i celebressin la seva onomàstica el
dia 15 d'agost. Per què no?
Bona Festa Major!
Fermí Manteca
ÛÍndex
NECESSITAT DEL SILENCI (04-08-2000)
Actualment tenim tal quantitat d'informació que
contínuament estem rebem missatges d'una manera o d'una
altra. A través de la ràdio, la televisió, el cassette, el
disc compacte i tants altres mitjans rebem informacions de
tots tipus: música, publicitat, notícies, etc.
Tal bombardeig d'imatges i de sons ens estan
acostumant a no saber escoltar el silenci. I això que el
silenci és essencial per a poder escoltar-nos a nosaltres
mateixos i escoltar als altres, ambdues coses necessàries
per a créixer com a persones. Aquell que no sap escoltar-se
un mateix, no sabrà escoltar els altres i no aprendrà a
estimar-se ni a valorar-se perquè li mancarà el coneixement
d'ell mateix. I això pot portar a una autoestima inadequada.
Necessitem el silenci i al mateix temps ens fa
por. Us heu fixat que quasi sempre tenim engegada la
televisió encara que no la mirem? Heu vist que, sobretot els
adolescents, sempre es posen música quan estan sols? Aquesta
por a escoltar el silenci és una mostra de la por a
escoltar-nos a nosaltres mateixos i a afrontar la pròpia
realitat. La veritat és que les presses, la feina, l'estrès
i el soroll són enemics, tots plegats, del nostre creixement
com a persones i és per això que necessitem cada dia
alimentar la nostra evolució en la maduresa amb una estona
de silenci i soledat.
Fes la prova: busca una estona llarga diària per
estar sol i en silenci i aprendràs a assaborir el plaer de
trobar-te a tu mateix.
Fermí Manteca
ÛÍndex
|