EL GRAN "PRIMO" (28-07-2000)
L'esdeveniment televisiu de la temporada podria
tenir la lectura següent:
Onze milions de ciutadans i ciutadanes s'han
tancat voluntàriament durant noranta dies mirant una
televisió en què es veia contínuament la vida monòtona,
anodina i banal de deu persones convivint en una mateixa
casa, les quals a mida que passaven els dies anaven sortint
d'escena successivament fins que no en va quedar cap.
L'experiment sociològic ha donat com a resultat:
Primer.- Les persones que voluntàriament han
participat en el joc ho han fet majoritàriament mogudes per
la necessitat d'identificar la pròpia vida amb la banalitat
que mostraven les imatges. Aquesta necessitat de veure's
reflectits en la televisió és directament proporcional al
grau d'insatisfacció personal i d'incapacitat per omplir de
sentit la pròpia vida.
Segon.- S'estan fent estudis estadístics dels
valors que els han transmès les imatges contemplades. Fins
ara les coses bones que han rebut la majoria dels onze
milions de participants no han aconseguit omplir les
mancances que els van moure a participar-hi.
Tercer.- El que sí sembla que ha donat resultat
és el balanç econòmic aconseguit pels que estaven a
l'altra banda de l'experiment, ja que els guanys que han
obtingut, motivat per l'altíssima participació, es compten
per centenars de milions. Diuen que aquesta era en definitiva
la finalitat de l'experiment.
Conclusió.- En un país de quaranta milions de
ciutadans i ciutadanes encara en queden molts i moltes que no
tenen la necessitat d'omplir la seva vida d'imatges anodines
i banals ni de fer el "primo" prestant-se a
experiments com el descrit aquí.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL GRAN INCENDI FORESTAL (21-07-2000)
Ara fa dos anys un foc de proporcions enormes ens
va glaçar el cor. Les persones que el vam viure de prop i
les que el van patir, encara conservem aquelles imatges
esgarrifoses dels nostres boscos encesos i d'aquell fum
penetrant que ho envoltava tot. Van ser unes 27 mil
hectàrees del centre de Catalunya que es convertiren en
plors.
Una desfeta com aquella significà una pèrdua
impressionant. Una pèrdua que seguia a una altra de semblant
quatre anys abans, que seguia a una altra uns anys més
enrera... i així successivament. El nostre entorn natural
està patint una degradació progressiva que, si no es posa
remei, ens portarà a un desequilibri insostenible. La
natura, el medi on vivim, és com una casa que ens acull a
tots i aquesta vivenda nostra l'hem de conservar i preservar.
Els que vivim al món rural això ho tenim molt clar, encara
que hem d'aprofundir en una utilització més adequada del
nostre medi.
Està passant, però, sobretot des de la cultura
urbana, que el medi natural ja no és considerat com la
vivenda que ens aixopluga, sinó com el parc per anar-hi a
passejar quan els convé i a divertir-se en temps d'oci o per
abocar les deixalles que produeixen. El món rural, acollidor
i hospitalari com és, dóna cabuda humana a aquesta
activitat, diguem-ne, turística. Tanmateix, des d'aquí, des
del món de pagès, hem de deixar ben clar que el nostre
hàbitat no és una joguina pels de ciutat, sinó el nostre
medi de vida i l'entorn natural on vivim; i que
"l'equilibri territorial sostenible" no ha de ser
una frase bonica en boca dels polítics, sinó més aviat una
realitat que s'ha conservar i construir.
Aquesta setmana és la setmana del foc del 98. La
presentació del llibre de la Florinda Plans a Torà el
proper dissabte és una bona ocasió perquè rememorem aquell
incendi que va posar de manifest tantes mancances i la
feblesa i vulnerabilitat del nostre entorn natural i del
nostre món rural. Aquest llibre, que es titula "Entre
dos focs", està escrit des de la vivència personal i
està molt ben documentat. Segur que servirà per prendre
consciència d'aquesta realitat que vivim i patim. No us el
perdeu.
Fermí Manteca
ÛÍndex
INTERNET I ALTRES QÜESTIONS (14-07-2000)
Les noves tecnologies estan posant el nostre món
en un camí revolucionari. No hi ha dubte que l'aplicació de
tècniques noves en el camp de la informació ens està
portant noves maneres de relacionar-nos i encara no se sap
les implicacions que tindran en un futur a curt termini en
els camps de l'economia, del comerç, de la medicina i de
tantes àrees de l'activitat humana. Caldrà, però, una
reflexió en profunditat sobre les incidències en les
relacions entre les persones, no sigui que en un futur proper
estiguem molt informats, però aïllats i poc comunicats.
Ja s'estan alçant veus sobre com internet pot
crear un món encara més injust. Sense anar més lluny,
Vladimir de Semir, director de l'Observatori de Comunicació
Científica de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, posa
en guàrdia sobre aquest tema en comprovar que la majoria
dels que actualment estan connectats a internet són homes i
de sectors econòmics elevats: "Internet no s'ha de
convertir en un nou factor d'exclusió, per exemple de la
dona i d'aquells sectors de població amb una menor capacitat
econòmica".
És cert que les persones que no es posin al dia
en aquest camp podrien ser considerades analfabetes d'aquí
no gaire temps. Molts pares, veient que el futur passa per
aquestes noves tècniques, no volen que llurs fills quedin
enrere i, en part pressionats pels mateixos fills, els
compren un ordinador amb accés a internet inclòs. Les
nostres escoles rurals estan informatitzades i els nois i
noies dels nostres pobles de la Segarra ja disposen
d'aquestes noves tecnologies, obligant als mestres a posar-se
al dia en aquestes qüestions de la informàtica i
d'internet.
Com en totes les qüestions cal un aprenentatge i
una pedagogia per arribar a dominar aquest mitjà i a no ser
dominat per ell. Una pedagogia que ens ajudi a saber usar
aquestes tècniques. En un proper article tractarem el tema
de com ensenyar als nostres fills a utilitzar bé l'internet.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LES RELIGIONS (07-07-2000)
Les persones i les institucions tenen etapes de la
seva història més bones i d'altres més dolentes. Unes en
què les coses els van molt bé i d'altres en què
arrosseguen desgràcies. Dic això perquè les religions en
la civilització occidental estan passant per hores baixes.
Fixem-nos en el tractament que fan els mitjans de
comunicació de les notícies religioses. La majoria dels
periodistes centren el seu interès en les manifestacions
més fanàtiques i fonamentalistes de la religió. No em
refereixo solament a la que tenim més propera, les religions
cristianes i més concretament la catòlica, sinó a les tres
grans religions monoteistes: cristianisme, judaisme i
islamisme.
El científic Freeman Dyson, professor de física
de l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton (EE.UU.) en un
estudi sobre el fenomen religiós parla de la "permanent
vitalitat de les religions moderades". Dyson opina que
"en el món modern, els Governs se senten incapaços o
indolents a l'hora d'atansar la distància entre els rics i
els pobres. Les religions organitzades proveeixen l'amalgama
social necessària perquè tant els uns com els altres se
sentin representats per la mateixa organització".
Aquest eminent físic extreu aquestes conclusions
de la seva experiència personal en una societat
tecnològicament avançada com és Princeton. Diu que hi
existeixen més de 20 esglésies de confessions diferents,
"totes preocupades per ajudar la gent més necessitada,
totes amb el desig de reduir les distàncies entre joves i
adults, entre rics i pobres". En l'estudi històric de
les religions descobreix que en les tres grans creences
monoteistes, el comú és que es produeixin aquest tipus
d'actituds constructives, desinteressades i tolerants.
Jo recordo un professor universitari que ja fa
temps em va expressar que ell no creia en Déu, però sí
creia en l'església. Que la seva formació científica
universitària l'impedia tenir fe en un déu transcendent,
però sí creia en una institució que, malgrat tots els
defectes inherents a qualsevol activitat humana, es distingia
bàsicament per les seves accions altruistes i pacífiques a
favor de tota la humanitat.
Vaja, que la gent d'església també som bona
gent.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EL DRAMA D'UN JOVE (30-06-2000)
Els qui em coneixen saben que no sóc una persona
catastrofista ni negativa; més aviat m'agrada cercar en la
realitat que m'envolta aquells aspectes positius que ens
poden fer créixer com a persones.
Tanmateix, no podem tancar els ulls als problemes
que provoquen no pocs drames i tragèdies i que de tant en
tant es fan presents en el nostre món. No tant per fer una
lectura condemnatòria sinó per buscar-hi solucions.
La notícia recent que un noi de 14 anys havia
mort la nit de Sant Joan després d'ingerir drogues
sintètiques és un cop massa fort per qualsevol persona
mínimament sensible. Us imagineu el drama dels amics que
l'acompanyaren de la disco fins a l'hospital? Us imagineu la
trucada telefònica de matinada a la seva família? Darrera
de cada notícia d'aquest estil hi ha un munt de persones
plorant.
El trist és que quan girem la plana del diari, la
notícia queda enrere sepultada pel pes de l'oblit de cada
pàgina que passem. Però el problema hi és; i és un
problema molt greu. Que els nostres joves caiguin en el
parany de les drogues i cada vegada s'iniciïn més aviat en
la ingesta de substàncies que els porten a la mort, hauria
d'encendre tots els llums d'alerta de la nostra societat.
Aquestes drogues estan provocant l'aparició de
malalties mentals molt greus, com són les psicosis en
diversos graus i que cada vegada omplen més les ja
col·lapsades consultes dels psiquiatres.
Que cada u es faci aquesta reflexió: quina
societat estem construint abocant els joves a una vida sense
futur. Quins interessos hi ha darrera d'un sistema que
necessita fer dels dies d'esbarjo i descans una manera de
cansar més als joves perquè no tinguin temps ni forces de
plantejar-se res ni de qüestionar tantes coses de la mateixa
societat.
Fermí Manteca
ÛÍndex
EDUCACIÓ PER LA PAU (23-06-2000)
Aquest any 2000 ha estat designat com l'any
internacional de la cultura de la pau. Tothom és conscient
de la importància de la pau en la vida dels països per al
desenvolupament de les persones i dels pobles. Tots:
polítics, pensadors, economistes o estrategs saben que la
pau és un dels condicionants bàsics per al progrés dels
pobles; tots volen la pau. Tanmateix, la veritat ben visible
és que en el nostre planeta, cada vegada més petit, hi ha
avui el doble de conflictes que malmeten la pau que en els
anys 1950.
S'imposa una cultura de la pau. Necessitem una
pedagogia de la pau. Per això cal que ensenyem als nostres
infants i als nostres joves actituds de tolerància, de
respecte a la llibertat i a les idees dels altres, etc. En un
món cada vegada amb més intercomunicació que camina a una
convivència intercultural i interètnica convé potenciar
tots aquests valors per tal que la convivència pacífica
contribueixi a l'enriquiment personal de tots.
Són moltes les influències que rebem i que van
configurant la nostra manera de ser: la família, els mitjans
de comunicació, els amics, la publicitat i moltes coses
més. Diuen, però, que tot el que s'aprèn en els primers
anys de vida és el que queda més fixat. La família, per
tant, hi té un paper importantíssim a jugar, en aquest tema
d'educar per la pau.
S'ha dit, per exemple, que les programacions de
les televisions influeixen en les actituds agressives, que
les escenes violentes inciten els nens i els joves a imitar
aquelles conductes. Segurament és veritat, però jo penso
que influeix més en els nens les actituds dels adults que
estan al seu voltant i que són per a ells models
d'identificació. Si estic mirant una pel·lícula amb els
meus fills i surt una escena de violència, els nens
aprendran la meva reacció davant d'aquella escena. Si jo,
per exemple, aplaudeixo i admiro aquella escena violenta de
venjança o em quedo impassible, el que més imitaran els
meus fills serà la meva reacció d'estar d'acord amb la
violència i no tant la història que expliquen a la tele.
Si, pel contrari, en faig un comentari de rebuig, això els
hi queda i estaran aprenent a rebutjar les actituds
contràries a la pau.
I així, tantes coses.
Fermí Manteca
ÛÍndex
LES CONFRARIES MEDIEVALS (16-06-2000)
Durant l'Edat Mitja van néixer moltes confraries
amb la finalitat de constituir un fons amb les quotes pagades
pels confrares i d'aquell fons ajudar-se mútuament en cas de
necessitat. Aquelles primitives confraries, que en el nostre
país van aparèixer en el segle XI de la mà del bisbe
d'Urgell Sant Ermengol, es van transformar posteriorment en
els gremis i més tard en els sindicats. No és d'estranyar,
així, que algun sindicat, com el de pescadors, hagi
conservat el nom primitiu de confraria.
A Catalunya, la primera confraria de la que es té
memòria i documentació escrita és la Confraria d'Ivorra,
fundada per Sant Ermengol amb motiu del prodigi del Sant
Dubte. Més tard i en el mateix segle XI, se'n van fundar
d'altres com ara la de La Portella, la de Gerri de la Sal o
la de La Pobla de Lillet, amb el mateix estil i esperit que
la primera.
Les constitucions de la Confraria d'Ivorra, que
parlen de confrares i confraresses, estableixen tant les
quotes a aportar pels socis (una punyera de forment -blat- i
dos d'ordi i un càntir de vi o l'equivalent) com la
distribució dels béns de la confraria. Un confrare o
confraressa que venia a menys per malaltia o vellesa, una
donzella que no tenia la dot de casament, un altre que queia
captiu o un altre que no tenia ni pel seu enterrament, tots
aquests eren objecte d'ajuda amb els béns de la confraria.
Una altra de les finalitats que consten en el document de
constitució era la de pacificar i arbritar en cas de litigi
per part dels capitans de la Confraria i, en general, la
d'atendre qualsevol necessitat amb obres de misericòrdia.
Aquest esperit d'ajuda mútua, que ha estat en
l'origen i en el naixement del nostre país, també està
present com a valor a admirar en la consciència col·lectiva
de tots nosaltres. Sempre admirem i valorem una persona o una
associació altruista que és capaç de fer alguna cosa pels
altres. Per això, en el present moment històric que vivim,
convé connectar amb la nostra història i passar de la
simple admiració d'uns valors a la vivència concreta de
l'ajuda mútua i altruista. Avui també hi ha entre nosaltres
persones que necessiten de la nostra ajuda. Així també
construirem el país.
Fermí Manteca
ÛÍndex
CULTIVAR LA BONA CONVIVÈNCIA (09-06-2000)
No és cap descobriment a aquestes altures dir que
l'home és un ésser social, qualitat que li permet viure amb
els altres, és a dir, de conviure. Per tant podem dir que la
convivència és una de les característiques humanes més
pròpies i que cultivar la bona convivència és el que més
pot contribuir al benestar i al desenvolupament harmònic de
la persona.
No és cap secret tampoc que les males formes de
convivència és una de les xacres de la humanitat que
afecten moltes persones i contribueixen a la infelicitat de
molts. A més, ningú, en cap status social, no es veu lliure
d'aquest mal. Una de les característiques que malmeten la
convivència és l'afany possessiu de les persones, intentar
posseir l'altre, dominar-lo, tenir poder sobre ell.
Dintre de moltes famílies i en les relacions
socials la convivència es transforma en una manera de
possessió que a vegades arriba a situacions tan límits que
es converteix en un drama que salta a la secció de successos
dels mitjans de comunicació. Però sortosament només pocs
casos arriben a aquest límit i, tanmateix, es donen molt
entre nosaltres aquelles situacions subtils que fan de la
convivència un mal. Els psicòlegs parlen de relacions de
"doble vincle" com aquella en què una persona
lliga a l'altre de tal manera que faci el que faci la farà
sentir culpable. Demanar una cosa a l'altre i, si la fa,
tirar-li en cara el que ha fet, és una manera de lligar-lo
creant una dependència malaltissa. Aquestes situacions són
més comuns del que sembla i creen infelicitat i molts
problemes psicològics i de relació.
S'hauria de cultivar la bona convivència. Les
relacions humanes, per ser veritablement humanes, han d'estar
basades en la llibertat, característica humana per
excel·lència. L'amistat, les relacions de parella, la
convivència familiar i tot tipus de relació entre les
persones haurien d'estar fonamentades en el respecte a la
llibertat de l'altre, en l'acceptació de l'altre tal com
és, en la no interdependència psicològica i en no crear en
l'altre sentiments de culpabilitat. Només així es pot anar
creant un món de relacions sanes que contribuirà a tenir
més felicitat i més benestar entre les persones.
Fermí Manteca
ÛÍndex
HISTÒRIA D'UNA BALA (02/06/2000)
Primera etapa.-
La matèria prima per construir la bala s'ha de comprar en
països productors d'aquella matèria prima, en aquest cas un
país africà. La bala protagonista d'aquesta història la
fabricaran en un país del primer món, per exemple Espanya,
que importarà el plom a compte del deute extern d'aquell
país africà. Total, a baix preu.
Segona etapa.-
A la fàbrica d'armes es transforma i elabora la bala que
contribuirà a fer pujar el P.I.B. i el benestar dels
habitants d'aquest país del primer món. La bala ha quedat
enllestida per ser venuda un cop que hagin rebut la comanda.
Tercera etapa.-
El paquet d'enviament ja està fet. La comanda està a punt
de ser servida. L'adreça indica que la destinació és un
país africà. A l'interior indica si és per l'exèrcit
d'aquell país o per un grup revolucionari que està en
guerra. El preu elevat de la factura, justificat pel cost de
producció i per l'índex de nivell de vida del país
fabricant, serà pagat amb els diners destinats en principi a
donar de menjar als habitants del país africà de destí.
Quarta etapa.-
La nostra bala ja és a la selva de l'interior de l'Àfrica.
Ha passat per diferents cananes de l'exèrcit d'alliberament
revolucionari, o cosa així. Per fi la filera de bales
madeinspain és inserida en aquell rifle també de
fabricació primermundista. Carreres per la selva. Un comboi
militar. Una carretera. Una emboscada. Una ràfega. Una
explosió a l'extrem de la nostra protagonista. Un vol
velocíssim. Ja està. El final de la bala s'ha consumat,
provocant també la fi d'una persona madeinspain: és un
periodista.
Cinquena
etapa.- Els dirigents i els habitants del país productor de
la bala estan consternats en rebre la notícia de la mort
d'aquella persona. No saben, però, l'origen de la bala que
l'ha mort. I no estan consternats pels milers de morts que
provoquen els milers de bales que fabriquen.
Conclusió.-
Que cada u en tregui la conclusió que li plagui. A mi em
plau plorar pel preu del benestar i el nivell de vida del
primer món. I m'avergonyeixo de formar-ne part.
Fermí
Manteca
ÛÍndex
VALORAR LA HISTÒRIA (26/05/2000)